Cucarella

Diuen que la ignorància es cura llegint, escoltant i pensant. És a dir, usant el raciocini. No debades als humans se’ns considera “animals racionals”. Tanmateix, els valencians sembla ser que no usem gaire les eines de la raó. El castellà comte-duc d’Olivares ens considerava “muelles”, és a dir poble blanet, fofo, sense conviccions. Un coetani seu, aquest, però, valencià, l’escriptor Gil Polo, deia de nosaltres que érem “dessubstanciats”, poble sense suc ni muc, gent amb el cap ataconat de borumballes.

Si fem repàs al decurs de la nostra història recent, si prenem en consideració el suport incondicional als partits de l’anticatalanisme més furibund i de la corrupció política més insaciable i desaforada (tot unit), no podem fer altrament que donar-los la raó.

Si els valencians fórem un poble que llegira, escoltara i pensara, segurament no haguérem patit aquesta espoliació cultural i econòmica que ens ha colgat en la terrible misèria actual. Els qui han intentat, si més no en els darrers decennis, que la majoria de valencians pensàrem i actuàrem “racionalment”, han predicat en el desert: Predica’m, Tomàs, que predicant et quedaràs!. Fins i tot han patit agressions i atemptats, tots els quals, sense excepció, han quedat clamorosament impunes. Per més que s’haja apel·lat a l’ús del sentit comú, de la lògica, del contrast d’idees, tot ha estat en va. El raonament sempre ha estat una proposició minoritària, i sovint vilipendiada. Els mitjans que l’anticatalanisme i la corrupció han fet servir contra l’ús generalitzat del sentit comú han estat invencibles: han triomfat les armes d’Espanya.

Aquest comportament suïcida dels valencians, aquesta incomprensible i vergonyant mutilació de la capacitat de pensar i de discernir com a éssers racionals, dóna per a explicar la paràbola dels set forats en la cara i el grapat de vespes en el cul.

Diuen que, passat el temps, els valencians es quedaren sense rei que els governara. Fussaren entre els caus de la noblesa europea sense corona i n’escolliren un, a qui proposaren d’ocupar la plaça vacant de Rei dels Valencians.

El candidat no coneixia quins defectes i quines bondats definien el poble valencià, així que va demanar-ne informació a persones de prestigi que escrivien llibres i ensenyaven a les universitats. Tots li van dir que el poble valencià era poc racional i molt vehement, capaç de defensar les causes més absurdes sense importar-li si feia el rídícul, es deixava enganyar fàcilment per gentola sense escrúpols i no discernia quan es tirava pedres a la pròpia teulada.

­—Els valencians, Futura Majestat —li digueren—, són uns sers sense ser per a unes coses, imprevisibles cohets d’eixida per a unes altres. No seria per a vós, ni per a ningú que volguera governar amb dos dits de front, cap bon negoci intentar dur els valencians per la senda del sentit comú. Han estat reeducats en el desficaci i en la burrera. I podríem dir que ja no tenen solució.

L’aspirant a rei dels valencians no acabava de creure aquella aparentment insidiosa informació que li escudellaven aquelles persones de compte i raó. Per més que li explicaren que els valencians defensaven una identitat valenciana que representava, precisament, la negació de la seua pròpia identitat originària, que menystenien la història i la ciència, i que durant anys havien donat suport incondicional a governs corruptes que els havien arruïnat sense contemplacions, l’aspirant no estava del tot convençut. Tanta estultícia no podia ser certa.

Per convèncer el futur rei, li proposaren de fer una prova.

—Ara, quan sereu presentat com a futur monarca seu, direu als valencians que, primer de tot, hauran de decidir què prefereixen: si tenir set forats en la cara o un grapat de vespes en el cul.

Així ho va proclamar qui aspirava al tron dels valencians. I, efectivament, com vaticinaren els escriptors de llibres i els professors de les universitats, en un bufit es va armar la de Déu és Cristo. Els polítics del vell règim, els opinadors habituals, els mitjans de comunicació públics i privats, tots els quals, durant decennis, havien viscut a sou de la menjadora pública a canvi d’atiar el fantasma de la invasió catalanista cada vegada que havien d’ocultar un judici per corrupció, prengueren partit pel grapat de vespes en el cul. Per què? Un professor anglès de nom John Carpenter va publicar un article, ben raonat, que de seguida va ser polèmic: Nosaltres, els qui tenim set forats en la cara.

—¡Cómo nos quedaría la cara con siete agujeros! ¡A qué monstruo nos pareceríamos! —s’escandalitzaren els polítics professionals i els opinadors a sou que els alçaven el pet.

—Pos no volen ara que mos fachen set forats en la cara! —clamaven les ties maries en el mercat i els tios pepicos en els casinos— Això podríem consentir! Preferim mil vegaes que mos fachen el cul a banderes totes avespes del mon sanser, que moatros ja mos rebaixarem la coentor en pomaes! No mos faran set forats en la cara!

L’article de John Carpenter va ser cremat públicament, juntament amb un ninot que el representava, en una falla a destemps a la que botaren foc un 9 d’Octubre.

Sorgiren per tot el territori valencià associacions festives i culturals en favor de la criança i la protecció de les vespes, s’escrigueren a muntó d’articles lloant les bondats de tenir el florí infestat de fiçons de vespa i les carnoses galtes del cul ben unflades de picades.

La mateixa minoria que antany havia intentat explicar als valencians que llegiren, escoltaren i pensaren, ho provava de nou amb una campanya de reflexió: És molt senzill: mireu-vos a l’espill i mireu el vostre veí. Tot va caure una altra volta en sac foradat. Tornaren a patir agressions i fins i tot algun atemptat. Els mitjans de comunicació, la majoria dels quals estaven en mans dels partidaris de les vespes en el cul, els titllaren de renegats valencians i d’atacar “la indisoluble identidad valenciana”.

El futur rei dels valencians se’n feia creus, d’aquella desbaratada reacció.

—Que no es miren mai a l’espill? —es demanava, incapaç d’entendre tanta abrandada estultícia— Només han de mirar-se a l’espill, fixar-se, pensar i adonar-se… Set són els forats que tots els humans tenim a la cara: dos del nas, dos dels ulls, dos de les orelles i el de la boca: set! I ja els tenim fets!

Així i tot, es va fer coronar Rei dels Valencians: Pepet II l’Avesper, Rey de la Región Valenciana, de la Provincia de Castellón y del Cantón de Alicante. Va fer una gran fortuna, puix que el poble valencià va continuar deixant-se espoliar, sense oposar-s’hi, pel rei i pels seus ministres, per polítics de la corda i per periodistes d’alçar el pet, per bisbes, arquebisbes i comissionistes en general. Tanmateix, la gepa d’or se la va fer amb la compra de la patent d’un ungüent contra les picades de vespa, que produïa en gran quantitat en una fàbrica de Düsseldorf i era distribuïda per totes les farmàcies del Regne. Es dispensava sense recepta mèdica.