El sentiment de l’inconegut pot ser pertot, en els detalls més domèstics i inesperats. Un cuina pot esdevenir un santuari, un despertar la festa. Una ventada diu coses, o una ullada. Un record pot ser un rossegall que et segueix tot el temps. Un objecte, una música et poden obrir fondals invisibles.
Tot desapareix. Queden els moments. M’he despert cop en sec amb aquell zum-zum sord dins el cap. En Joan dormia com un àngel i m’he aixecat a poc a poc per beure un poc d’aigua. La cambra feia pudor d’alens espessos. Caminava com una bubota gata i tenia els ulls plens d’aquell somni boirós atapit d’un zumzeig persistent. Hi havia el balancí. Era un balancí de la infantesa. El balancí on m’agradava engronsar-me amb força davall les branques d’aquell cirerer que esclatava en flors. Anava cap endavant i cap enrere amb els ulls fits en aquella cúpula de flors blanques. Ensumava un perfum que tenia alguna cosa de mel i de sucre esponjat. La calentor de l’aire dels començaments de primavera m’esparverava. El balancí era un trampolí que em llançava de cada vegada més amunt. Allà on una infinitat d’abelles xuclaven el nèctar de cada flor amb un renou constant, suau i eixordador. Zum-zum, zum-zum, zum-zum… inacabable.
Ara, asseguda davant la taula de la cuina amb la fruitera amb dues pomes ben vermelles i tres taronges ben carabassa, els colors del somni es diluïen dins una pluja blanquinosa on les flors i les abelles em tapaven dins un vertigen com els que em pegaven quan pujava a les muntanyes russes del Ram. M’he despert amb aquell sentiment de ser pètal i ala al mateix temps. Era mon pare qui em col·locava el balancí davall el cirerer del corral i em deia que no m’havia de prendre tanta de fua perquè podria caure i fer-me mal. I jo no l’escoltava. I un cop vaig prendre tanta de força que el balancí va fer la volta i jo una cucavela amb el balancí, i mon pare em va trobar mig acubada del cop que m’havia pegat al cap. Em varen dur a l’hospital un parell de dies. Em feren radiografies i em digueren que només m’havia forçat dues vèrtebres cervicals. Vaig haver de dur un collaret devers tres setmanes i la festa del balancí, el cirerer i les abelles es va acabar per sempre. El sol sortia per darrere els lledoners del passeig i he decidit que em prepararia el primer cafè amb llet abans que en Joan s’aixecàs i m’ajudàs a deixondir en Toni i n’Aina. Mentre posava la cassoleta dins la cafetera he vist reflectida damunt les rajoles blanques la cara de mon pare, amb aquells cabells negres i rinxolats i aquell somriure seu tan beatífic. I li he dit mon pare, m’has d’ajudar. Estic segura que m’has enviat aquests records perquè pensàs en tu. M’has d’ajudar perquè avui he de dur la meva sogra, na Joana Maria, a la sessió de radioteràpia a la Policlínica, i això ja saps que m’escarrufa molt. Mira que ja és mala sort que una dona de vuitanta-set anys tengui un càncer de pit que ara li ha anat al fetge. Feia molta d’estona que no m’havia dirigit a tu, pare. Ets l’únic a qui m’agrada demanar coses quan em sent impotent. M’entusiasma invocar-te perquè així et sent molt a prop. Sempre t’he demanat servicis ben clars i definits. Crec que la darrera vegada que et vaig demanar una cosa va ser quan en Joan estava a punt de perdre la feina de recepcionista a l’hotel. No sé com t’enginyares, però la bolla negra va tocar a un altre i ell es va salvar per antiguitat. Però jo sé que vares ser tu. N’estic ben segura. I de vegades sembla que no tenguis cap poder, com quan et vaig demanar que m’ajudassis a aprimar-me. Sé que ho feres a posta. Perquè pensaves que són coses que no em faran gens de bé. A tu t’agradava veure’m un poc pleneta. Deies que tenia cara de lluna i no podies consentir que quedàs xuclada com un bacallà. S’ha posat a ploure aigua de clauet. He corregut a tancar finestres. L’aigua repicava contra els vidres. El cel havia tornat negre com un escarabat. Bevia el cafè amb llet a glopets petits. El temps semblava que no passava i em sentia com alleujada. M’ha vengut al cap la darrera vegada que vaig dur na Joana Maria a la radioteràpia. Sort que la sala d’espera era gran perquè ella, amb el seu xiuxiueg de sorda que no es vol posar l’audiòfon, només em xafardejava amb crits tot allò que veia. Mira, aquella, la rossa, du una perruca, la dels cabells curts arrissats no duu perruca. Però aquella roja també és de perruca. I la que duu el capell també, els blens són ben bé de perruca. Jo li deia que no cridàs tant. I ella em contestava que no la sentia ningú. Una senyora que també duia perruca i que estava al nostre costat ens mirava com si fóssim dues boges. Un home gran amb un vestit príncep de Gal·les assegut a un sofà ens somreia. Na Joana Maria m’amollà que si ella no fos tan vella li agradaria festejar amb un home com aquell. Només tenia por que ens sentís. Després es va posar a fer de profeta. Aquesta cantarella ja la hi coneixia i em feia passar una penada. Mira aquella, la petitona arruada d’allà baix, ja està llesta. I la del monyo de l’esquerra és més vella que jo. Deu tenir cosa de fetge perquè la veig com a groga. La del vestit estampat li queden dos o tres mesos. I aquest homenet amb barba tan primatxó no duràrà un any. Uf! Aquella que va tan senyora el càncer se la menja de viu en viu, li don setmanes. No sabia com l’havia de fer callar perquè estava segura que tothom ens mormolava. Li agafava la mà que sempre té tota plena de morats i amb la pell molt seca, i li deia que callàs. Aniré a demanar a la infermera si hem d’esperar gaire. Aquí es va posar rabiosa. Segur que vas defora a fumar. Això et farà un càncer de pulmó. I potser anirà tan aviat que ens morirem totes dues plegades. Em vaig aixecar i en aquell moment, com per art de màgia, varen dir el seu nom. Estava salvada. Uf! Encenc un fortuna i mir la pluja de clauet. El rellotge sembla que està aturat. Les gotes contra els vidres em tornen a dur al zum-zum de les abelles. I ara tenc una sensació de serenitat que feia estona que no sentia. Pens que guardam en el fons de nosaltres mateixos un caramull de sensacions, d’imatges, d’olors, de veus. Això és un tresor secret. I el fonament de la vida. De cop sent la veu d’en Joan que em crida desesperat. Tenc una girada de ventre. Quan arrib a la nostra habitació tot el trespol està inundat i el llit sura com una gòndola veneciana.
[Imatge de Toni Catany i text d’aquest plagueter de LLefre de tu. Salvaplat del restaurant Velòdrom]
