Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Una de les persones més singulars que vaig
conèixer a la Barcelona del setanta fou Jordi Guardans. En aquells temps era un
al·lotot simpàtic, intel·ligent i ben seductor que tocava el piano d’una forma
magnífica i que feia versos.

La seva família era història, era històrica: la
seva mare Hel·lena Cambó és la filla única de l’empresari i polític Francesc
Cambó, retratat per Ramon Casas, i el seu pare era un advocat i prohom català,
Ramon Guardans; vivia amb els seus nombrosos germans a l’àtic tríplex amb
jardins babilònics a dalt de tot de la casa Cambó  de via Laietana, a dues passes de la Catedral, i entre les
parets d’aquella mansió hi havia Botticellis, Tintorettos i d’altres grans
mestres de la pintura que l’avi havia acumulat al llarg dels anys (m’entusiasma
que el iot de l’avi tingués el bell nom de
Catalònia). Per afegitó just davall ca seva, en el pis inferior d’aquell
penthouse avant la lettre hi havia la biblioteca, les oficines i els despatxos
de la Fundació Bernat Metge que ocuparen dues persones tan especials i
importants culturalement com Carles Riba i Joan Estelrich. En aquells temps,
quan era jove i vaig visitar el gratacel amb aquell palau urbà contemporani per
primera vegada, m’impressionà la modernitat de la casa camboiana que podia ser
semblant a la d’un Rockefeller a Nova York amb un parell de pisos menys, i
aquell conjunt de béns culturals que formaven el mobiliari, les escultures, els
quadres, etc. També vaig sentir una emoció fonda quan vaig veure la gran,
esplèndida biblioteca que ocupava un parell de sales on feien feina a escarada
Riba i Estelrich, cadascun amb la seva saviesa ben diferent, en la traduccció,
publicació i divulgació dels clàssics. Fa pocs anys vaig haver de passar hores
dins aquella biblioteca dialogant, discutint i escoltant Ramon Guardans i em
vengueren com un allau tots els records de joventut.

Bé,
tota aquesta digressió ve perquè fa un no-res Jordi guardana ha tret un disc
que és un tresor. Es titula T’escric des
de Granada (Música Global Discogràfica) i té com a subtítol: Adolfo Osta,
Carles Rebassa, Ester Formosa, Gerard Quintana, Sílvia Comes, Túrnez&Sesé
canten Jordi Guardans. Us imaginau aquesta colla d’intèrprets excel·lents
cantant d’una forma magnífica, matisada i personal uns poemes en què hi ha el
record de la mort de Lorca a Granada, la lluna plena il·luminant un cansament
enamorat, un ovni maternal damunt el cap de l’espasa del somni original, la veu
del mar tan sonora, una alerta als pescadors pels perills de les meravelles,
una festa de núvols quasi segura després que el vent bufi sort, anells de
pluja, mirades netes, camins de pujada, perfums de flassades i àngels, àngels,
àngels estimats?

Un
disc molt recomanable que pot bressolar aquests dies d’hivern vara la foganya amb
un conjunt de veus bones i diverses, un textos  d’una poètica fonda i engrescadora i unes músiques que
t’engrosen per paradisos amb les arranjaments d’aquest gran músic que és
Maurici Villavecchia i un conjunt d’altres guitarristes, tecladers, percussionistes,
cellistes, violoncel·listes, violinistes, acordionistes i uns tècnics
estupendos. A Jordi Guardans i a tots, moltes de gràcies per aquest regal!

I un
parell de llibres: Cynthia Ozick, una narradora nord-americana, traduïda
esplèndidament per Dolors Udina, ens ofereix El xal (El cercle de Viena) dos contes d’aquells que es llegeixen
amb l’emoció en punt perquè junten la gran història i la contarella més íntima:
commovedor! Segon: Ludwig Hohl era un narrador suís que acab de conèixer amb un
llibre de nou històries curtes Camino
nocturno (Editorial Minúscula) que m’ha entusiasmat. Històries de cada dia
que agafen aspectes espectrals, onírics, extraordinaris, secrets, monstruosos.
Una poètica d’uns personatges senzills on passen fets que un no esperaria mai,
on els sentiments —l’amor, l’enveja, la gelosia, el dolor, la joia— es
converteixen en els fetalls essencials que vesteixen unes històries que et
deixen bocabadat i meravellat amb la precisió d’una sageta que fa diana. Fets
breus, detalls insignificants, escenes curtíssimes que et tallen l’alè i et fan
somniar: imprescindible. Tercer: un llibre que he llegit en català i en francès
(en ordre invers) i que m’ha entusiasmat: Jan
Karski (Éditions Gallimard / Editorial Empúries) de l’escriptor
francès  Yannik Haenel. L’atmosfera
de la vida de Jan Karski és dura, crua, en el cor de la devastació: Polònia
1942. Karski forma part de la Resistència polonesa, és un missatger, un
informador. Dos jueus l’introdueixen clandestinament al gueto de Varsòvia i li
mostren tot allò indescriptible que passa amb la brutalitat de la visió
directa, del contacte més viu, més humà. Li mostren la mort, el sofriment, la
por,  perquè pugui dir “ho vaig
veure amb els meus propis ulls”, perquè pugui descriure la situació jueva que
no té precedents en la història: una mena d’infern. Gent petrificada, cadàvers
en vida: «Miri’ls. Digui’ls-ho allà. Vostè ho ha vist. No ho oblidi.
Recordi-ho, recordi-ho!» Calfredador! I el número 96 de març de MMX de la
revista Reduccions (Eumo Editorial)
està dedicat integrament a Blai Bonet amb poemes inèdits i esparsos que valen
un potosí perquè formen un corpus nou i desconegut de l’obra blaibonetiana
comentats per la professora Margalida Pons que, a més a més, és la curadora
d’aquest número; unes cartes, també inèdites, d’en Blai a Carles Riba i a
Bartomeu Fiol, magnífiques; una entrevista de les darreres que va fer el poeta,
mel d’abella és la paraula senzilla, rica, fonda, de cada dia d’en Blai que
parla amb l’amic i poeta Carles Rebassa; la mà d’en Blai que escriu uns poemes
inèdits, Albons de Virgili, albons de
Biel Marc Cruxifició 1955, sobre l’obra plàstica del pintor pollensí Biel
Marc; un petit assaig dels poetes Pau Vadell i de Xavier Lloveras. I tot amarat
de les diccions d’en Blai, que hi surt, vivíssim i clàssic d’ara, per totes les
planes: fa mengera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!