Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Diuen
que l’art serveix per convertir la merda en or. Una cosa així pensava aquell
horabaixa xafogós d’un dimecres de juny mentre travessava la plaça de Santa
Eulàlia després de deixar el meu estimat Jordi a l’estudi d’arquitectura on
havia de passar tancat dos dies i dues nits per acabar aquell projecte de
remodelació del barri de Santa Catalina, un projecte que volia presentar al
concurs convocat per l’Ajuntament de Palma i que estava obert fins el dissabte
següent a les dues  en punt.

Això
de les “dues en punt” en Jordi ho havia repetit com un cantet tot el
dinar,
perquè tenia por d’arribar tard a la convocatòria. Som un home de last
minute,
ens podem trobar quan ho hagi entregat. A mi m’anava perfecte perquè
tenia dos
exàmens, de botànica i de microbiologia, i havia d’estudiar com una
boja. Però
l’enyoraria. Vols que dinem divendres? No podia ser, estaria repassant
l’herbari a ca n’Olívia. Ja l’enyorava. Vaig obrir el paraigua just
entrar al
carrer de l’Argenteria, perquè queien unes gotes fangoses, tal com
aquest matí
havia anunciat a la ràdio una al·lota del Centre Meteorològic de les
Balears
descrivint la borrasca prenyada d’arena del desert. Potser allò seria
una pluja
d’or que ens trauria de la crisi, ha, ha ha! Tenir aquesta idea
peregrina i
veure un aparador ple de collars, polseres, barbades i tota casta de
joies
daurades va ser tot u. De què rius tota sola, Marta? La veu
interrogativa era
la d’en Macià, un company de la universitat que m’havia caçat quan menys
ho
esperava. El vaig veure tan xop que només em va sortir una resposta: de
tu! I
el vaig agombolar davall el meu paraigua amb els colors de l’arc de Sant
Martí.
Llavors ell va insistir a convidar-me a una birra malgrat que jo no en
tenia
gens de ganes. Com que la pluja no minvava, entràrem en un xiringo de la
plaça
Major que feia pudor de patates fregides i lleixiuet. I aquí va ser quan
em va
intentar convèncer amb tota casta d’arguments per anar a una festa al
pis d’en
Sebastià, que celebrava vint-i-dos anys. Primer li vaig dir que tenia
exàmens,
després, davant la seva insistència terrible, li vaig amollar que sortia
amb en
Jordi, que en Jordi tenia feina, que l’estimava i que no m’interessava
ningú.
Aquí va ser, també, on en Macià aprofità per dir-me que no hi veia cap
mal si
jo anava a una festa encara que sortís amb ell, perquè ell havia vist en
Jordi
aquestes setmanes passades, dos dilluns al cafè Garito de Can Barberà,
subratllà, amb una rossa, i ho trobava ben normal. Em vaig aixecar de
cop com
si un escorpí m’hagués clavat el fibló verinós fins al fons.

En
arribar a ca meva em vaig desvestir amb dues estirades, em vaig aficar
davall
la dutxa i em vaig posar a plorar molta d’estona com si estigués perduda
enmig
del món, com si en Jordi s’hagués apagat de cop a l’interior del meu
cervell.
Després em vaig colgar, volia dormir, volia oblidar, volia no haver
escoltat
mai aquelles paraules d’en Macià. El telèfon va sonar moltes de vegades i
feia
com si no el sentís. Fins que el vaig agafar: era n’Olívia, que passava
pena
pel meu retard. Em vaig vestir i vaig partir cap a la plaça Gomila. Dins
el
taxi em vaig pintar els llavis. Quan em mirava aquells ulls plens de
venetes
vermelles sabia que n’Olívia començaria a demanar-me la causa d’aquella
cara
que semblava que havia vist i viscut una catàstrofe.

Per
què n’Olívia té la capacitat de fer-me aterrar en la seguretat, la
calidesa i
la protecció més absolutes? Per què al cap de mitja hora d’estar dins el
seu
apartament tan confortable, amb aquells tons color de canyella
relaxadors, ja
havíem destapat una ampolla de juvé i camps i rèiem com dues
desbaratades que
es posen a estudiar els gèneres i les espècies de les plantes d’un
herbari que
deixa el parquet convertit en un camí tardoral de fulles seques? M’ho
deia ben
clar: en Macià està penjat de tu des de fa estona i aprofita qualsevol
ocasió
per fer-te ballar el cap. No veus que tot s’ho ha inventat? No veus que
no és
vera? No li volia dir, però vaig acabar per confessar-li: El que em fa
pensar
malament és que aquests dos darrers dilluns no em vaig veure amb en
Jordi
perquè ell va anar a visitar els seus pares a Sineu i no va voler que
l’hi
acompanyàs. El fruit de la casualitat sempre es converteix en el fruit
de la
sospita en qualsevol novel·la negra dolenta. Ara tu, una dona
intel·ligent, et
convertiràs en material de fulletó. Crec que varen ser aquestes paraules
les
que vaig escoltar quan tancava els ulls i m’adormia a l’habitació de
convidats
de n’Olívia empaperada d’ocells després d’haver repassat més de cent
espècies
de plantes diferents.

L’endemà
dematí el primer que vaig fer va ser anar al mercat de l’Olivar. Tenia
la
gelera buida i volia comprar fruita, peix i verdures. Vaig telefonar a
en
Jordi, que em va dir amb una veu esquerdada que estava cansadíssim
perquè
s’havia passat tota la nit fent plànols. Em moria de ganes de
comentar-li
alguna cosa de les visites als seus pares, però em vaig pensar que això
era
cosa d’histèriques. Mirava un gerret molt fresc quan aquell bergant va
començar
a dir-me coses. Primer de tot jo no li feia cas, però ell em seguia a
cada lloc
on m’aturava. I com si no res em demanava fites de Palma perquè em deia
que era
d’Inca, havia d’anar a un dentista i no sabia com orientar-se. Però
sobretot
tenia unes ganes de lligar que se li veien d’enfora, i amb aquell
aspecte de
seductor polissó amb una gran rialla blanquíssima em feia gràcia. Em va
demanar
el telèfon. Li vaig dir que no en tenia. Em volia donar el seu. Li vaig
dir que
no li telefonaria. Em va dir per anar a dinar plegats. Li vaig dir que
estava
ocupada. Em va dir per prendre una copa l’horabaixa. I no sé com, amb
una
dolentia irònica, el vaig citar a les set al cafè Garito de Can Barberà.
Mentre
anava cap a ca meva pensava que feia molta d’estona que no m’havia
trobat ningú
que em volgués lligar amb la frescor i les rialles de n’Andreu. Sí,
havia
repetit mil i una vegades que nomia Andreu i que feia de mecànic.

En ser
a ca meva i ordenar tot el que havia comprat va ser quan em vaig témer
que la
cartera no apareixia per enlloc. La vaig cercar a la bossa, dins les
butxaques,
res de res. I tot d’una vaig pensar que n’Andreu podria ser un lladre,
perquè
havia partit després de les taronges, que era la darrera cosa que havia
comprat. Em va saber greu que aquell al·lot que m’havia distret al matí
fos un
lladre. Però ho havia d’admetre. Vaig telefonar al banc per anul·lar les
targetes i vaig decidir que l’horabaixa aniria a l’oficina d’objectes
perduts.
No em volia deixar vèncer per res.

Degué
ser devers les sis quan una veu de dona demanà per mi des de l’intèrfon
del
carrer. Li vaig dir que pujàs. Era una al·lota que nomia Joana, amb una
cabellera llarga color de palla i de la meva edat, que em deia que dins
una
paperera de devora el mercat de l’Olivar havia trobat la meva cartera i
en lloc
de dur-la a comissaria, com que hi havia el meu nom i l’adreça, s’havia
estimat
més dur-la a ca meva. Evidentment havien desaparegut els cinquanta euros
que em
quedaven, però hi havia totes les targetes, els carnets, els documents.
Li vaig
agrair molt. Férem un te amb unes galetes daneses de mantega. Li vaig
explicar
que segurament era n’Andreu, el lladre, i li vaig contar la feta. Ella
em digué
que calia anar molt alerta amb els homes. Però a continuació afegí: No
hauria
de dir això perquè ara estic molt enamorada d’un que em telefona quatre
pics al
dia i que vol que anem a viure junts. Record que va mirar el rellotge i
va dir:
he d’anar-me’n, perquè he quedat amb ell al cafè Garito d’aquí a mitja
hora.
Llavors va ser quan vaig pensar en n’Andreu i la cita que també li havia
donat
allà mateix. I li vaig dir que, si no li sabia greu, la hi acompanyaria.
Na
Joana va estar molt contenta i em digué que volia presentar-me el seu
enamorat,
perquè així pogués ajudar-la a saber si era un bon home.

I agafàrem
un taxi a la plaça de la Reina. Trobava la situació divertida i
m’intrigava
saber si n’Andreu compareixeria, perquè, per altra banda, no podia
creure que
aquell bergant fos un lladre. Tot el camí na Joana em parlà del seu Quim
com un
home ple de detalls, ple de tendresa que la feia sentir molt feliç. En
baixar
del taxi li vaig dir que m’estimava més arribar un poc més tard i que
ella
partís abans, a la qual cosa es negà: te’l vull presentar, t’encantarà.
No
havíem arribat a la terrassa quan el vaig veure d’enfora. Crec que es
pot viure
algun temps sense que el cor bategui i la sang no arribi al cervell. Ell
em va
donar la mà com si fos una completa desconeguda. Després vaig dir que
anava a
telefonar i ell em seguí. En Jordi em va demanar perdó. Xisclava que el
perdonàs, s’agenollava, plorava. Li vaig dir, molt fluixet, que no el
volia
veure pus mai més. Per sort, just arribar al passeig Marítim, vaig
trobar un
taxi que s’aturava allà mateix. El jove que baixava per la porta
contrària de
la que jo entrava, quina casualitat i quina estranya coincidència, era
n’Andreu. Em vaig posar a riure com una orada.

[Text publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 13 de juny de 2010]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!