LES VEUS DE PAMANO
LES VEUS DE PAMANO: UN NOVEL·LOT AMB LA GUERRA INCIVIL DE FONS. Puc
assegurar per experiència pròpia que escriure amb personatges i històries de la
República i la guerra del 36 no és gens bo de fer malgrat que aquests darrers
anys hagin aparegut moltes de novel·les on aquesta època forma la trama
principal. I, a més a més, crec que el segle XX i, especialment, les seves
guerres i postguerres formen el paisatge històric en el qual vivim i que és una
pedrera extraordinària per a qualsevol escriptor.
(…)
Jaume Cabré s’ha enfrontat
amb la complexitat i la duresa d’aquella època que ha ficcionat amb verisme i
força i ens ha mostrat els seus efectes que arriben fins a a la vorera de la
nostra actualitat. I n’ha sortit amb Les
veus de Pamano (La Butxaca, Proa) amb 622 planes d’una lletra engrescadora
que contitueixen un fresc impressionant, viu, enrotllador, crític, d’una
subjectivitat tan objectiva com la multitud de personatges que ens diuen la
seva veritat personal i amb una trama suggerent i plena de meandres. Se n’ha
desfet bé amb la llavor d’aquestes cartes que una mestra normaleta i
espavilada, Tina, troba en un
edifici escolar del poble de Torena que han d’esbucar. Desfent la troca
d’aquest descobriment coneixerem els humans que es movien, i es mouen, en el
Pirineu pallerès: maquis i falangistes, gent de pagès i gent de diners,
assassins i lluitadors, persones covardes i herois col·lectius, tota la grisor,
i l’horror, del franquisme contat amb una peripècia tan ben tramada que et fa
agafar el llibre com si fos una novel·la d’aventures. Cabré és un magnific
narrador que sap manejar els fils d’aquest tapís que pinta en nombroses
direccions i mena el suspens pels territoris que aconsegueixen seduir el lector
perquè hi vegi clar, perquè entengui el garbuix de tot un poble. Cabré té cura
dels detalls més ínfims i el seu llenguatge posseeix la utilitaritat de la
contarella conjugada amb l’orfebreria d’un muntatge, i tot perfumat amb la
difícil sensibilitat per a la llengua. Si de vegades li trob una excessiva
linealitat sé que aquesta forma part del fil narratiu que Cabré vol sempre
tens, tibant, bategant. La senyora Elisenda Vilabru, Oriol Fontelles, Valentí
Targa, l’Eliot, la Tina, el Jordi, l’Arnau, l’advocat Romà Gasull, el Jaume
Serrallac, mossèn August Vilabru, el Marcel són personatges que t’entren en
vena, d’aquells que, quan tanques els llibre, saps que recordaràs molta
d’estona perquè t’han tocat a fons gràcies a la mestria d’un bon escriptor. Hi
ha tots els sabers de la gran
tradició novel·lística del XIX conjuminada amb la saviesa del muntatge
cinematogràfic d’un film del segle XXI: i tot això amb lletra de la bona. Crec
que el lector en surt catartitzat després de fer una lectura tan fonda com
entretinguda. I aconseguir tantas d’efectes fa del llibre de Cabré tota una
proesa. Ah! I fa rellegiguera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!