Revolució de tardor: L’ànima dels CDR amb estructura d’ANC

Més enllà de la situació política del país, amb la paràlisi de rumb i els retrets constants entre partits independentistes, s’estén la sensació que la societat civil ha de prendre de nou el timó de la situació i refer la unitat real estratègica des de baix, des de la societat civil, on segurament no s’ha perdut mai aquesta unitat, però s’ha cedit gradualment en la intensitat i la capacitat de pressionar l’acció i estratègia dels nostres polítics.

Coincideixo plenament amb l’anàlisi recent que han fet el president Puigdemont i el president Torra, l’estat no espera ni voldrà negociar, almenys fins que es generi una situació de pèrdua irreversible. Per tant, cal anar a una confrontació no violenta però decidida, persistent, combativa i efectiva sobre el terreny.

Arribats a aquest punt i fent un anàlisi de les nostres debilitats i amenaces em pregunto: Estem preparats i tenim realment l’estructura per implementar totes les accions de pressió que seran necessàries els pròxims mesos?

No em refereixo ni entraré ara (ho faré en articles més endavant) en les accions de protesta efectives que s’hagin de dur o no a terme: ocupacions d’infraestructures, vagues, envoltament del Parlament, tancament de caixes… Ja tindrem temps per discutir-ho (o no! perquè la sentència podria ser imminent).

Al que em refereixo és a la necessitat de crear estructures d’autocoordinació, dirigides eficaçment i que connectin amb la gran majoria del moviment independentista, el que anomenaré i explicaré més endavant com “l’ànima dels CDR amb estructura d’ANC”.

I arribats a aquest punt cal ser conscients del punt on ens trobem i de la situació en la que ens podem trobar pròximament:

  • El Govern: Després de la sentència el govern podrà protestar intensament però difícilment podrà articular cap resposta combativa i encara menys que superi els límits mentals que toleri l’entorn mediàtic espanyol i de l’Ibex-35. I encara menys els límits legals, que seran ràpidament contestats amb un altre 155. Tampoc veig una situació d’insurrecció governamental (massa diferències entre partits i poca ànima combativa podem esperar darrerament de Pdecat’s, Rufián, Tardà…). Ara mateix, podem considerar heroïcitats individuals (de Torra i alguns consellers), però no més enllà d’això.
  • L’ANC i Òmnium: Segueixen sent institucions molt importants i necessàries però el seu àmbit i forma d’actuació s’ha convertit en un braç d’actuació més dels partits independentistes, amb les seves variants i disputes (ERC i JxCat). Durant l’últim any han dut a termes accions de protesta previsibles (o poc innovadores), i m’atreveixo a dir que han perdut vinculació i ascendència sobre la societat, i especialment (i malauradament) entre el sector més jove.
  • Els CDR’s: Sens dubte van ser la punta de llança de la mobilització post 27-O i l’element més aglutinador (especialment per la gent jove) i més disruptiu que va connectar millor amb la necessitat de protesta que tenia la societat. M’atreveixo a dir que els CDR ens representen actualment a molts, com a l’ànima i la forma de protesta activa que una majoria d’independentistes voldríem. Al mateix temps però, la seva efervescència i energia que ens han servit per protestar de forma reactiva a tots els atacs soferts (en forma d’aixecament de peatges, protestes contra sindicats policials, etc…), ha tingut com a contrapartides la incapacitat de dur a termes accions proactives de protesta (llançar fems o, mini manifestacions en seus dels partits, 200 persones Sagrada Familia 17-A, etc…) derivat possiblement de la dificultat o manca d’organització  i coordinació, per la forma genuïna assembleària i local amb la que treballen.

Què hem vist durant l’últim any? Hem vist com el 21-D (data de mobilitzacions a tot Catalunya), l’ANC i Òmnium fracassaven en mobilitzacions alienes i separades a la voluntat de la gent  (marxa lenta de cotxes ANC, concentracions i concert a Pla de Palau per Omnium , manifestacions i protestes pels CDR’s…) entre altres talls de carretera temporals i poc coordinats arreu del país. Posteriorment, el 21-F (dia de la vaga) va succeir quelcom semblant, dispersió en la protesta, en els talls de carretera, en manifestacions sense objectiu d’actuació, etc…

Certament ens està costant realitzar accions proactives efectives de protesta. En general, o bé ANC i Omnium no han entès que calen accions totalment creatives, disruptives, i realment de protesta efectiva o bé els CDR’s (que han sabut connectar millor amb la gent i especialment la gent més jove des del 27-O) no han tingut la capacitat organitzativa necessària per haver pogut convocar enormes mobilitzacions de protesta. Tot això lligat a la vinculació creixent d’aquestes organitzacions amb els partits polítics (Omnium-ERC, ANC-JxCAT, CDR-CUP), que tampoc ajuda a eliminar la partitocràcia i a animar a una major participació del carrer.

Necessitem més que mai ara, una organització efectiva aglutinadora de confrontació pacífica, que sigui innovadora, disruptiva, organitzada i capaç d’actuar com a onada creixent imparable de mobilització. No només per resistir reactivament, sinó també per afrontar amb iniciativa la victòria que haurà de sortir del carrer (i que hauran d’acompanyar les institucions).

Quines són les vies possibles? Exposo 4 vies possible. Cadascú és lliure de pensar quina és la més factible, realista, preferible i/o futurible.

  • Opció 1- ANC i Òmnium: Les 2 organitzacions realitzen un canvi de paradigma i es situen en una posició totalment lliure respecte als partits. Al mateix temps i aprofitant la seva bona estructura i organització són capaces de reconnectar amb l’independentisme (especialment el més jove). Derivat d’això, proposen accions directes de protesta, massivament seguides per la gent (especialment joves), degut a ser accions innovadores, disruptives i efectives de protesta. Un escenari real i possible?
  • Opció 2- CDR’s: Els CDR’s canvien la seva estructura i des d’una estructura de decisió més reduïda (segurament més jeràrquica i visible també) però més àgil, aprofiten la seva capacitat de sorprendre i la seva connexió amb l’independentisme més jove i mobilitzat per dur a terme accions directes de protesta, massivament seguides per la població. Un escenari real i possible?
  • Opció 3: ANC, Òmnium i CDR’s: Les 3 organitzacions (i al mateix temps) fan els canvis esmentats en les opcions 1 i 2. Un escenari real i possible?
  • Opció 4- Nova organització: Degut a les limitacions i mancances vistes desde el 27-O amb les mobilitzacions que hi han hagut, sorgeix una nova organització independentista que reculli el millor d’ANC i Omnium (funcionament, estructura, organització, vinculació territori…) amb el millor dels CDR’s (creativitat, disrupció, efecte sorpresa, arrelament local…).

En resum i simplificant: Potser necessitem aglutinar l’anima dels CDR’s i l’estructura de l’ANC? O encara tenim temps a perfeccionar l’engranatge que necessitem per contestar a la sentència?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *