Acabada la setmana del llibre en català la situació dels escriptors en la nostra llengua és de cada vegada més incerta
Ara que ja ha acabat la setmana del llibre i que les coses estan una mica més calmades convé fer unes quantes reflexions sobre la literatura en la nostra llengua i veurem que el panorama és bastant desolador. A la setmana, la xifra de vendes ha estat aproximadament de 14.000 títols i les vendes han assolit poc més que els 220.000 euros. Certament no és un bon panorama. Amb prou feines s’han venut 1.400 llibres diaris en una setmana dedicada a la literatura a la capital d’un país de més de set milions de persones. Baixíssim.
Els escriptors hi hauran guanyat en drets d’autor aproximadament uns 22.000 euros, que si es reparteixen entre uns 200 títols, vol dir que cadascun pot haver generat 110 euros de benefici. Però com que les coses mai no són equitatives, hi haurà una immensa majoria que estarà per sota de la xifra. I també hi ha llibres clàssics que no generen ingressos per als autors, i després el complicat panorama de la literatura infantil i juvenil, que és tota una altra història.
La realitat és que la immensa majoria dels escritpors en llengua catalana haurem generat menys de cinquanta euros de calaix. Això sí, mentrestant haurem participat en un bon grapat d’activitats, sense cobrar, pensant en el benefici que en pot treure el país de la nostra presència sobre un cadafal o conduïnt una ruta literària. I haurem conclòs que és zero, o menys que zero. O com van dir a la taula rodona de joves escriptors, tranquils, sempre hi haurà qui ho farà de franc.
La realitat dels escriptors catalans torna a ser la de l’escriptor de diumenge i amb sort. Hem retrocedit molts anys enrere en molts aspectes (no només el nostre gremi, sinó tota la societat treballadora del país) i ara no hi ha pràcticament ningú que pugui viure de la literatura en català, i entenc viure de la literatura tot el que comporta al voltant: correccions, traduccions, articles en premsa (ai-làs), col·laboracions en altres mitjans, conferències, cursos d’escriptura, xerrades a instituts o institucions… no només el fet d’escriure.
El problema no és només institucional o editorial, que també. Avançaments de drets d’autor inexistents o cada cop més petits, un pressupost per a la cultura de cada vegada més minso i que genera menys oportunitats, manca de projecció interior i la sensació que per accedir a l’exterior tot sempre és massa complicat… tot això és realment cert, però és que autors que no fa pas tant aconseguien vendre amb normalitat 3.000 o 4.000 exemplars del seu llibre (això vol dir que amb sort aconseguien uns 6.000 euros per la seva obra) ara en venen amb prou feines 600 o 700.
Diguem-ho clar, tenim un problema de país i de lectors. Mentre els nostres mitjans de comunicació no apostin fermament per la literatura feta a casa i en la nostra llengua -i mirant la cobertura informativa que s’ha fet de la setmana, i amb totes les excepcions que calgui, això no ha estat així ni de casualitat-, mentre les nostres llibreries no apostin fermament per la literatura en català feta per autors d’aquí en els seus prestatges, i sobretot mentre no tinguem més ciutadans lectors que s’empassin l’autoodi i que comencin a descobrir que la literatura que feim els autors d’aquí és tan bona o més que qualsevol cosa que ens ve de fora, no aconseguirem superar aquesta situació. Lentament, tristament, ens anirem convertint de nou en escriptors de diumenge, amb sort, aspirants a guanyadors d’algun petit premi o gran premi que impliqui la publicació dels nostres llibres, i anirem observant com catalans independentistes es manifesten novament un 11 de setembre mentre compren una traducció al castellà de vés a saber quin nou autor nòrdic.
Fa anys, molts -un problema de fer-se vell i tenir memòria és recordar greuges passats- ja es va fer tot un muntatge mediàtic convidant autors estrangers com Leavitt -per cert, avui qui el recorda?- mentre els pobres d’aquí començàvem a dedicar-nos a fer ganxet.
Per exemple: 1) és adequat que el llibreter guanyi entre el 25% i el 40% del pvp mentre que l’autor només hi guanya el 10%?. Ja sé que m’estic tirant pedres al terrat, però no em serveix que em diguin que tenen molts costos a cobrir… els escriptors també: treballem tot el dia i esgarrapem hores a la nit per poder escriure, hores que prenem a les nostres famílies, als amics, a la son… i mentrestant també hem de pagar lloguers, escolarització, aliementació, transport… com tothom. 2) és adequat que el distribuïdor guanyi el 20% quan l’autor només guanya el 10%? 3) és correcte que l’autor hagi d’anar amunt i avall del país fent presentacions a llibreries, que li costen un ull de la cara entre desplaçament i dietes, pagant-s’ho de la butxaca, sense que en les despeses hi col·labori ni l’editorial, ni el llibreter, ni la distribuïdora?, tots ells guanyen del doble al quadruple que l’autor, però ho justifiquen dient que és promoció per a ell; que no ho és, també, per a la llibreria i la editorial?
La impressió d’un llibre de 200 pàgines costa entre 1,50€ i 2,00€, però arriba al lector a un preu d’entre 12,00€ i 15,00€, marge de benefici desproporcionat que se’n van en tota aquesta estructura. La pregunta és: si estem patlant de cultura, per què sempre posem per davant el negoci? Com apropar lector i autor a preus mínims? Estic segur que la majora d’autors catalans a qui es consultés, dirien que no li cal el minso benefici editorial que percep a final d’any, i que prefereix veure l’obra editada i a les llibreries, fins i tot sense guanys; farien això mateix llibreries, editors i deistribuïdores?, no cal respondre perquè és evident que no. Fins i tot, si el pvp no és superior a 10,00€ moltes llibreries no acceptarien el llibre perquè el seu marge de venda és massa minso (no ho dic jo, són paraules d’un distribuïdor català important).
Doncs què pretenem? En nom de la cultura tots ens posem medalletes al pit, però a l’hora de la veritat la majoria només mira la butxaca.
Manel Subirats i Costa
Ho trobo colpidor, tot plegat. I deixeu-me afegir que és pitjor pels autors catalans que vivim a l’estranger. No tenim cap possiblilitat de fer presentacions, signar llibres, parlar en taules rodones, anar a les escoles (els autors de LIJ)… I no tenim cap ajut de les institucions. Per exemple, hi ha beques pels autors catalans que volen promoure el seu llibre a l’estranger, però no n’hi ha pels autors catalans que viuen a l’estranger i voldrien promoure el seu llibre als Països Catalans. I, és clar, a més tenim els problemes que heu exposat i que ens afecten a tots.
Shaudin