PEDRES, MARS, OCEANS
la casa virtual d'un free-lance sense clients, d'un escriptor sense sou i d'un ciutadà sense estat.
24 de setembre de 2013
1 comentari
AGUSTÍ VEHÍ, L’HOME BO, L’ESCRIPTOR GRAN
Divendres, a l’auditori de la facultat de comunicació Blanquerna, es retrà homenatge a l’escriptor empordanenc
Hi ha escriptors que es fan amb el temps, i d’altres que des del primer moment mostren el seu esclat fulgurant. Agustí Vehí va ser un escriptor de maduració lenta, fins al 2009 no va començar a publicar les seves novel·les negres, però des de que es donà a conèixer guanyant el premi Ferran Canyameres amb Abans del silenci la seva carrera va ser fulgurant.
Malauradament, la mort va tallar de soca-arrel la carrera de l’escriptor de gènere més prometedor dels darrers anys.
Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo a casa seva, a Pont de Molins. Hi vaig pujar per menjar un dels extraordinaris arrossos de la Marie, la seva dona, i hi vaig conèixer part de la família. Vàrem parlar de llibres i em va mostrar el seu refugi secret, allà on confegia les històries.
I quan ja era a punt de marxar em a donar Ginesta pels morts, que acabava de sortir a l’editorial Mare Nostrum, de Perpinyà. Fou un extraordinari regal, perquè per a mi aquest llibre (quasi introbable i que reclama una nova edició comercial per alguna editorial del país) és la millor novel·la negra publicada en català entre el 2000 i el 2010, una dècada que marca la recuperació del gènere en català i que obre la porta a l’esclat que estam vivint en aquests moments.
El proper divendres, a les 19.30 hores, a l’auditori de la facultat de comunicació Blanquerna, es retrà homenatge a l’Agustí Vehí. L’homenatge que es mereix i que no hauria d’haver arribat fins d’aquí a molts anys. Hi haurà gent que glosarà la seva figura com a escriptor. Cinc novel·les (les dues esmentades més Quan la nit mata el dia; Torn de nit i Remor de serps –aquesta darrera pòstuma, publicada per Alrevés a la col·lecció Crims.cat i possiblement la seva obra més ambiciosa) i alguns contes esparsos conformen el seu llegat, a més a més d’altres obres de tipus tècnic o històric.
Però sobretot hi haurà qui en lloarà la figura humana. Vehí va ser un policia atípic. Convençut de la necessitat de democratitzar la policia des de dins, va formar part de les primeres fornades encarregades d’humanitzar el cos policíac. Era un home bo. Doctor en història, professor a la universitat autònoma, els seus alumnes que he conegut després el defineixen com un dels millors professors que han tengut mai. Alguna cosa devia fer bé, a més a més d’escriure de forma envejable.
El país hauria de respondre de forma massiva al reconeixement de la figura pública de l’Agustí Vehí. Perquè d’una banda vàrem perdre un molt bon escriptor, però sobretot vàrem perdre un model del que hauria de ser un servidor públic. Tenim un deute amb totes les persones com ell, i la millor manera de saldar-lo és llegir-lo i omplir l’auditori. Us hi esperam a tots.
Malauradament, la mort va tallar de soca-arrel la carrera de l’escriptor de gènere més prometedor dels darrers anys.
Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo a casa seva, a Pont de Molins. Hi vaig pujar per menjar un dels extraordinaris arrossos de la Marie, la seva dona, i hi vaig conèixer part de la família. Vàrem parlar de llibres i em va mostrar el seu refugi secret, allà on confegia les històries.
I quan ja era a punt de marxar em a donar Ginesta pels morts, que acabava de sortir a l’editorial Mare Nostrum, de Perpinyà. Fou un extraordinari regal, perquè per a mi aquest llibre (quasi introbable i que reclama una nova edició comercial per alguna editorial del país) és la millor novel·la negra publicada en català entre el 2000 i el 2010, una dècada que marca la recuperació del gènere en català i que obre la porta a l’esclat que estam vivint en aquests moments.
El proper divendres, a les 19.30 hores, a l’auditori de la facultat de comunicació Blanquerna, es retrà homenatge a l’Agustí Vehí. L’homenatge que es mereix i que no hauria d’haver arribat fins d’aquí a molts anys. Hi haurà gent que glosarà la seva figura com a escriptor. Cinc novel·les (les dues esmentades més Quan la nit mata el dia; Torn de nit i Remor de serps –aquesta darrera pòstuma, publicada per Alrevés a la col·lecció Crims.cat i possiblement la seva obra més ambiciosa) i alguns contes esparsos conformen el seu llegat, a més a més d’altres obres de tipus tècnic o històric.
Però sobretot hi haurà qui en lloarà la figura humana. Vehí va ser un policia atípic. Convençut de la necessitat de democratitzar la policia des de dins, va formar part de les primeres fornades encarregades d’humanitzar el cos policíac. Era un home bo. Doctor en història, professor a la universitat autònoma, els seus alumnes que he conegut després el defineixen com un dels millors professors que han tengut mai. Alguna cosa devia fer bé, a més a més d’escriure de forma envejable.
El país hauria de respondre de forma massiva al reconeixement de la figura pública de l’Agustí Vehí. Perquè d’una banda vàrem perdre un molt bon escriptor, però sobretot vàrem perdre un model del que hauria de ser un servidor públic. Tenim un deute amb totes les persones com ell, i la millor manera de saldar-lo és llegir-lo i omplir l’auditori. Us hi esperam a tots.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi també em va regalar aquest “Ginesta pels morts” tan difícil de trobar, em va obrir les portes de casa seva, em va considerar “com de casa, l’Anna és com de casa”, em va fer l’honor de deixar-me llegir les seves novel·les abans que ningú les publiqués. Fins i tot em va convertir en un personatge de “Torn de nit”. Li vaig poder fer una entrevista entranyable que inaugura el meu llibre “Les veus del crim”, el qual, per desgràcia, ell no ha pogut veure publicat.
Tinc el cor trencat des que no hi és.
Per a mi, abans que un erudit de la història, abans que un bon professor, abans que un servidor públic impecable i abans que un escriptor que tenia molt a oferir, era un ésser humà impressionant. Una boníssima persona.
La mort sempre s’endu els millors. El buit que ha deixat és immens.
Hem de ser hi tots divendres. Pel seu record, per tot. T’estimem, Agustí.