Quan un patriota escocés topa en un escrit polític amb la paraula ?Devolution?, li recorda no sols que Anglaterra li llevà diverses vegades les seves llibertats al llarg de la història, sino que des del 1707, amb la promulgació de l?Act of Union que donà naixença a la Gran Bretanya, Escòcia té pendent la recuperació de la seva sobirania, que ho expressa amb un mot ben simple i programàtic: DEVOLUCIÓ.
I és a punt de portar-ho a les urnes sense cap impediment de Londres. Doncs bé, aquesta ?devolució? podria ser també la nostra divisa fins que aconseguim que ens sigui retornat el que és nostre i ens va ser birlat o per l?engany (Tractat dels Pirineus de 1659) o per les armes (Conquesta franco-espanyola el 1714) o per una legislació il.legítima (Decret de Nova Planta de 1716), o per les tres coses alhora. Sense oblidar coses tan actuals com els Papers de Salamanca o les Seleccions esportives catalanes. Si la Vicepresidenta del Gobierno repeteix ?Constitución, Constitución, Constitución?, l?eco a Catalunya ha de ser ?Devolució, Devolució, Devolució?. Una devolució que sobretot connecta d?immediat amb el control total del nostre territori, del patrimoni, del fruit del nostre treball, de la nostra economia, de les nostres relacions exteriors i de la capacitat de legislar sobre tot el que afecta a la nostra gent, sense haver de demanar permís o deixar-nos mutilar en les nostres aspiracions.
Que un Estat que es diu democràtic pretengui enmudir, inmobilitzar, i fins amenaçar un poble que constitueix una nació i que ha exercit i vol exercir la sobirania que li va ser presa per aquell mateix Estat – del que són hereus els actuals jerarques-,aquest Estat ha de tenir unes motivacions molt poderoses per mantenir-nos lligats . I tant que les té! Però es guarda ben bé prou de manifestar-les aquestes motivacions que tradueix en lleis i àdhuc en instruments de força bruta, pel que pugui ser. Quines poden ser aquestes motivacions? El nostre bé o els d?ells? No ens enganyessim pas: és l?afany de dominació que des de Castella ja fa segles es va escampar per la Península fins que va aconseguir fer-se també amb el nostre territori i la seva gent. Espanya fa segles que considera Catalunya com una possessió, com ho féu en els segles XV i XVI al continent d?Amèrica. I per què vol conservar aquesta possessió? Perquè li ha estat i li és rendible sota tots els punts de vista: econòmic (política fiscal, exportacions catalanes al món,etc.); polític (més poder i prestigi exterior); cultural (creació cultural i artística en general, amb noms universals com Casals, Gaudí, Dalí, Miró, Tàpies,etc); esportiu (atletes i campions; clubs i equips de primer ordre), etc.
Davant d?això, qui s?empassa la cantarella ?Constitución, Constitución, Constitución??
Bé ho deia recentment el president Pujol: ?no és Catalunya que s?ha d?adaptar a la Constitució, sinó la Constitució a Catalunya?. Malgrat tot, és més que dubtós que això es verifiqui mai: hi tenen massa a perdre, i nosaltres hi tindríem massa a guanyar. Conclusió:quan una Constitució (o un poder polític) impedeix la llibertat d?un poble i nació, tard o d?hora la democràcia pot acabar imposant-se en el context de l?Europa actual. A condició, és clar, que uns partits aconsegueixin una majoria social favorable i que Europa entengui que no sols hi tenim dret, sino que tenim dret a la devolució.
Ricard Lobo
Publicat a El Singular Digital
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!