Club Arnau de Vilanova

Dos grans polítics d´aquest país que ara ja no ocupen la primera fila, Heribert Barrera, ex-president del Parlament de Catalunya, i Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat de Catalunya, van oferir-nos fa pocs dies unes reflexions en un acte al Petit Palau de la Música Catalana on s’aplegaren, el 4 de desembre, mig miler de persones àvides de sentir una anàlisi política, sòlida i experimentada, de la situació actual del país i del futur del nacionalisme. L´acte fou organitzat pel Club d´Opinió Arnau de Vilanova, prologat pel seu president, Joaquim Garrigosa, i conduït pel subdirector del diari Avui, Salvador Cot.

Jordi Pujol iniciava la seva reflexió en veu alta sobre el país amb una constatació: ens domina el desconcert i la desorientació, i hem perdut autoestima. En aquests últims temps, els catalans no ens hem agradat a nosaltres mateixos, ni hem agradat en els àmbits espanyol i europeu. Heribert Barrera s´afegia al diagnòstic i, acarant el futur, el qualificava d´incert perquè no s´acaba de veure cap a on anem. Catalunya –deia Barrera –ha anat reculant en aquests últims 30 anys. I, mentre que, en èpoques passades, marcàven el ritme evolutiu a Espanya, ara Espanya com a conjunt ens ha depassat. Els espanyols ens guanyen en dinamisme, en força cultural. Tots dos, Barrera i Pujol, coincidien en la dificultat d´assimilar els importants canvis sociològics i demogràfics actuals sense que es produeixi un desballestament i una manca de cohesió, que ara cal abordar i reconduir. D´altra banda, les noves tecnologies i el fenomen de la globalització estan incidint poderosament en la societat catalana, i són fenòmens que cal saber tractar perquè no se´ns tornin adversos.

Jordi Pujol, però, tot i que reconegué que existeix un clima d´enfrontament visceral amb Espanya com mai s´havia donat, apuntalà l´esperança d´un futur millor per vàries raons, però sobretot perquè nota una mena d´efervescència i de dinamisme en la societat catalana, i perquè han aparegut noves propostes en el si del catalanisme. Amb tot, assenyalà falta de projecte i falta de lideratge polític.

Heribert Barrera, en canvi, insistí en l´empitjorament general de la situació política, i expressà la necessitat d´una acció ràpida en base a la unió i a l´estratègia conjunta de totes les forces catalanistes. Del Partit dels Socialistes de Catalunya –digué– no se´n pot esperar res. És un partit al servei del PSOE, que afavoreix l´eutanàsia de Catalunya. A Madrid – afegia– no s´hi ha d´anar a fer pedagogía i a explicar el que Catalunya vol, sinó a exigir amb fermesa i coratge. A Madrid –digué– no respecten els febles. Com a exemple de fermesa, Barrera llegí el text de la Conferència Nacional Catalana de 1922, que constituí un front únic de combat.

Jordi Pujol refusà clarament una actuació radical enfront del poder central. Considerà que, en lloc d´abstenir-se, com preconitzava Barrera, a les properes eleccions generals del 9 de març, l´actitud més decisiva serà la del vot massiu catalanista, el vot que dóna la força de la política catalana al Parlament espanyol.

Dues posicions, dues actituds de dos grans polítics que han excel.lit en la seva acció a favor del país. De totes dues se´n desprenen lliçons que poden orientar les decisions que els ciutadans han de prendre si volem que aquest país tingui possibilitats de futur.

Josep Maria Puigjaner
Publicat a El Singular Digital, el dilluns 10 de desembre del 2007.