Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Iraq Referèndum independència Kurdistan golf Pèrsic
Papereta del referèndum no oficial per la independència del Kurdistan iraquià organitzat el 2005 pel Moviment pel Referèndum al Kurdistan.

“Kurdistan és un exemple del que passa quan els partits polítics nacionalistes es consoliden massa temps en el poder, privant els ciutadans del que realment desitgen, que és la independència”. Revista nord-americana The New Republic, parlant el 2005 de la situació al nord de l’Iraq.

“De fet, els grans partits kurds apostaran per l’independentisme si veuen que aquest és un pas inevitable i que el poden usar per mantenir el seu poder tribal. Per aquesta raó interfereixen en les activitats dels grups independentistes sorgits de la societat civil, però mai no les aturen del tot”. Entrevista a l’activista kurd Kamal Mirawdelli pel llibre Per entendre l’Iraq

Aquestes són dues de les moltes cites que posen en dubte la imatge que ens han traslladat els grans mitjans de comunicació de la situació política al Kurdistan iraquià. Els seus líders han sabut ensarronar l’opinió pública mundial, que s’hi refereix per tot un seguit d’adjectius que descriuen, precisament, el contrari del que són. Per començar, les cúpules dels dos grans partits kurds no són democràtiques, ni independentistes. Si més no, no actuen com a tals.

La política al Kurdistan està sotmesa a una xarxa d’interessos econòmics i familiars dels seus líders, tan perjudicial per les llibertats i el desenvolupament del país, com ho va ser la dictadura de Saddam Hussein per a l’Iraq.

Aquestes xarxes polítiques d’amiguisme i corrupció estan liderades pels dos grans partits polítics: el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) –fundat el 1946, fortament implantat a les zones rurals i l’estructura de poder del qual es basa en els lligams tribals– i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) –creada el 1975 al voltant d’un ideari socialista i que de seguida va gaudir d’un ampli suport a les zones urbanes–, que s’han repartit el territori del país i els seus espais de poder, i col·laboren activament en la repressió de les veus crítiques, dels independentistes i de les minories.

La imatge que aquests partits projecten al món a través dels mitjans de comunicació occidentals es basa en quatre punts que són, precisament, el que anomeno les quatre grans mentides sobre el Kurdistan.

Mentida núm. 1: Des de la caiguda del règim de Saddam Hussein, el Kurdistan iraquià ha viscut el període de màxima autonomia de la seva història.

L’elit política i econòmica del Kurdistan ven el missatge que, amb l’autonomia, els kurds han trobat el seu encaix a l’Iraq i que, aquest fet, els permet de viure i expressar-se com a kurds amb total llibertat. Cosa que, diuen, no havia passat mai. Aquest discurs parteix d’una gran mentida que consisteix a creure que el Kurdistan, abans de la caiguda de Saddam, disposava de menys autonomia.

De fet, el Kurdistan dels darrers anys de Saddam, va ser, a la pràctica, un estat independent de Bagdad. El bloqueig aeri imposat per Occident el va lliurar del control militar de Bagdad; la depressió econòmica del centre i el sud de l’Iraq, van aïllar el Kurdistan de Bagdad i van connectar-lo directament amb inversors i empreses estrangeres; aleshores ja comptaven amb moneda pròpia, amb forces de seguretat pròpies (les milícies dels dos partits -peixmergues- hi ocupen el lloc de l’exèrcit)… És a dir, el Kurdistan era políticament, econòmicament i militarment independent de Bagdad.

En donar suport al nou Iraq i incorporar-s’hi com una regió autònoma, el Kurdistan va perdre el seu estatus de territori no dependent de cap estat, i va transferir a Bagdad l’última paraula en espais de decisió que, fins aleshores, havien estat propis.

Mentida núm. 2: Els partits polítics kurds són democràtics.

Al Kurdistan iraquià s’hi repeteixen patrons d’altres països sotmesos a l’ombra del partit únic. A la pràctica, això vol dir que, per desenvolupar segons quines professions, per accedir a segons quins càrrecs, per obrir segons quins negocis… cal comptar amb el vist i plau del partit. Pel que fa al govern i l’administració, això vol dir que, encara que el procés d’elecció dels membres de les institucions polítiques segueixi un protocol democràtic, casualment sempre estan dirigides, controlades i compten amb una presència aclaparadora de membres del mateix partit. El protocol democràtic -urnes, vot, campanya electoral… és a dir, tot allò més visible, superficial i de cara a la galeria- es converteix en la cobertura legal de pràctiques ocultes gens democràtiques.

En aquesta mena de règims de partit únic, hi ha molta gent que es beneficia de la corrupció derivada de la manca de democràcia i transparència, i que dóna suport incondicional a un monstre que, com més va, més gran es fa. Per això, molta gent està d’acord en el fet que el fill succeeixi al pare al capdavant del partit, el nebot a l’oncle en la presidència del parlament, el germà petit al germà gran al capdavant de les forces de seguretat…

La UPK i el PDK s’han repartit el Kurdistan per àrees d’influència, que controlen amb despotisme i algunes dosis de violència. La UPK dirigeix les institucions al Kurdistan, i el PDK és el representant dels kurds a Bagdad. Així són les coses, i així seguiran durant molt de temps. Per assegurar la continuïtat d’aquest esquema, els líders dels dos partits volen que els succeeixin en els seus trons els seus respectius fills.

Fins fa ben poc, es donava per fet que a Jalal Talabani, fundador i secretari general de la UPK, el succeiria el seu segon fill, Qubad, que ha passat diversos anys a Washington com a representant del govern kurd als Estats Units. Però, paradoxalment, el temps que ha passat fora juga en contra de les seves possibilitats de prendre el poder quan el seu pare es retiri. Ara es rumoreja que la persona millor situada és Barham Sàlih, exviceprimer ministre iraquià.

Amb tot, Sàlih no compta amb les simpaties de la vella guàrdia del partit. Potser perquè no és familiar directe del líder del partit i ha viscut molts anys al Regne Unit, on alguns creuen que podria haver après una nova manera de fer política.

Paral·lelament, l’afebliment per raons de salut i d’edat, de l’autoritat de Jalal Talabani dóna ales als sectors crítics, que reclamen una democratització dels càrrecs i l’estructura del partit.

Per la seva banda, Massud Barzani, el líder del PDK, de 62 anys i que manté un bon estat de salut, també espera amb candeletes la retirada de la vida pública de Talabani. Fins als anys 70, el PDK del pare de Barzani, Mustafà, controlava en solitari el Kurdistan. Això fins que Talabani va encapçalar una escissió del partit que va culminar en la creació de la UPK. Amb la retirada del creador de la UPK, el clan dels Barzani podria recuperar el seu rol de lideratge del Kurdistan en solitari.

Pel que fa a la cursa per la successió al PDK, hi està molt ben situat el nebot de Massud Barzani, Nerchivan Barzani, que des d’aquest any és el primer ministre del Govern Regional del Kurdistan, succeint precisament Sàlih, el candidat a encapçalar l’altre partit, la UPK.

Jalal Talabani i Massud Barzani saludant Saddam Hussein

Per la seva banda, i al marge de la voluntat d’algunes faccions del partit, Massud Barzani també promou el seu propi fill, Masrur, per succeir-lo. Masrur ha estat durant anys el cap de la seguretat i la intel·ligència, és a dir, dels serveis secrets, del Kurdistan. De fet, Massud va enviar uns anys el seu nebot Nerchivan, l’actual primer ministre kurd i el millor situat per a succeir-lo, a Bagdad per apartar-lo del centre de poder del partit i evitar que pregués protagonisme a la figura del seu fill, sense gaire èxit.

La història d’aquests dos partits està marcada per la lluita d’interessos, les traïcions i els pactes de conveniència. El Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) va ser creat pel mul·là Mustafà Barzani el 1946 al nord de l’Iran, llavors ocupat pels soviètics. Alguns historiadors asseguren que Barzani era un agent del KGB que tenia com a missió organitzar l’oposició kurda per afeblir el govern de Bagdad del president Kàssem i perjudicar així els interessos occidentals a la regió. El seu fill és Massud Barzani, l’actual líder del partit i president del Kurdistan. El PDK està fortament implantat a les zones rurals i la seva estructura de poder es basa en els lligams tribals.

Respecte a l’altre partit, la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK) va ser creada el 1975 per Jalal Talabani al voltant d’un ideari socialista i de seguida va gaudir d’un ampli suport a les zones urbanes.

Les velles disputes entre aquests dos grups es van transformar en aliança de conveniència el 1992, quan sota la protecció de la zona d’exclusió aèria decretada pels Estats Units i la Gran Bretanya, es van repartir el control de les províncies del Kurdistan com si es tractés d’un pastís: Dohuk i Arbela per al PDK, i Sulaimaniya per a la UPK. Des d’aleshores els dos partits mantenen bloquejada la vida parlamentària regional i les decisions polítiques són preses des de les seves respectives seus.

L’any següent, i en ple bloqueig internacional sobre l’Iraq, van esclatar els combats entre les dues faccions pel control dels ingressos del contraban del petroli. Durant el conflicte, la UPK es va aliar amb l’Iran dels hereus de Khomeiní, mentre que el PDK es va aliar amb Saddam Hussein. Barzani va arribar a demanar a Saddam que enviés la seva temuda Guàrdia Republicana a la capital kurda, Arbela, i n’expulsés per la força els homes de Talabani. Això, tot just quatre anys després dels atacs amb armes químiques de l’exèrcit iraquià sobre la població civil kurda de la regió de Halabja (uns 5.000 morts i 7.000 ferits), que va ser el capítol més conegut de la campanya Anfal, de genocidi de les comunitats no àrabs del nord de l’Iraq (entre 50.000 i 100.000 civils morts i 2.000 pobles destruïts per l’exèrcit en tres anys).

Finalment, el 1996 es va declarar un alto el foc entre els dos partits sota els auspicis dels Estats Units, però no va ser fins al 2002, any en què Bush va decidir derrocar Saddam, que no es va iniciar el veritable acostament entre les parts.

Un cop units, els dos partits van reforçar el seu control exclusiu de la vida política i social de la regió i van manipular les altres dues eleccions –municipals i dels sindicats d’estudiants– celebrades al Kurdistan abans de les regionals i generals del 30 de gener de 2005. Tant el PDK com la UPK no van dubtar d’amenaçar, detenir i torturar els adversaris i Amnistia Internacional va denunciar al seu moment, sense cap ressò mediàtic, els dos partits per haver comès greus violacions dels drets humans durant els anys noranta.

Les irregularitats electorals al Kurdistan no acaben aquí. El gener de 2005 els assiris van denunciar que els milicians kurds del PDK van impedir que arribessin les urnes electorals a sis poblacions del nord de l’Iraq, impossibilitant que entre cent mil i dos-cents cinquanta mil cristians, yazidites, xabaks i turcmans poguessin exercir el seu dret a vot.

Les queixes de les comunitats del nord de l’Iraq contra la repressió dels peixmergues del PDK ve de lluny. Ara temen que, amb el seu poder creixent, els grans partits kurds passin de ser víctimes de la dictadura a botxins de les seves pròpies minories. El control absolut dels dos partits també s’ha estès als mitjans de comunicació, i molts professionals es lamenten que al Kurdistan es repeteixen els patrons i mals hàbits del règim baassista de Saddam Hussein. Per tots aquests motius, alguns partits kurds no han acceptat mai participar en la coalició del PDK i la UPK, com les minories faili –els kurds xiïtes–, els xabak i els yazidites –kurds no musulmans– que s’han unit a candidatures xiïtes, o han anat per lliure.

A més de les crítiques per corrupció, alguns kurds retreuen als dos partits grans que centrin les seves energies en el govern de Bagdad i se sentin còmodes en el «marc iraquià», traint així els somnis d’independència del seu poble.

Himne nacional kurd (amb traducció a l’anglès)


Mentida núm. 3: Els partits polítics kurds són independentistes.

Entre els grups més crítics amb les autoritats kurdes trobem el Moviment pel Referèndum al Kurdistan (MRK), creat el 2004 per un grup d’intel·lectuals i exiliats amb l’objectiu d’involucrar l’ONU en la celebració d’una consulta popular sobre el futur de les tres províncies kurdes de l’Iraq. Kamal Mirawdelli, fundador del Comitè Internacional de l’MRK, m’ha explicat que la idea va ser llançada als anys noranta per un grup d’intel·lectuals afins al PDK i la UPK que volien treure profit partidista dels sentiments independentistes del poble kurd. Per això, les direccions dels partits només van permetre l’inici de la campanya de recollida de signatures per reclamar un referèndum quan es van assegurar el control dels comitès locals del moviment.

La idea es va anar fent gran, atreia sobretot els joves i, en només dues setmanes, al febrer de 2004, l’MRK recull 1.732.535 signatures, la meitat de la població adulta de la regió. L’èxit de la campanya supera totes les previsions i serveix per pressionar el Consell de Govern (el primer executiu iraquià nomenat pels Estats Units), que farà moltes concessions al PDK i la UPK en la llei administrativa de la transició i ajudarà els líders kurds a mantenir les seves posicions al govern iraquià.

Un cop el PDK i la UPK assoleixen els seus objectius, miren d’enterrar l’assumpte. Però molts intel·lectuals independents residents a l’estranger s’adonanen del potencial de la campanya i apareixen comitès pel referèndum de forma espontània a Europa i als Estats Units. La UPK i el PDK es mantenen al marge del nou moviment fins que, amb motiu de l’inici de la campanya electoral per les eleccions de gener de 2005, prohibeixen les manifestacions independentistes i miren d’evitar que les signatures surtin del país. Però tot i els entrebancs, el 22 de desembre de 2004 el nou MRK aconsegueix entregar a la seu de les Nacions Unides a Nova York les signatures de petició de referèndum d’autodeterminació del que ells anomenen Kurdistan sud.

Representants del Moviment mantenen una segona trobada el 5 de gener de 2005 amb representants de l’ONU a les oficines de Ginebra de l’Alt Comissionat pels Drets Humans i insten per escrit els Estats Units a complir les seves promeses respecte al foment de la llibertat i la democràcia al Pròxim Orient, però els mitjans de comunicació ignoraran les demandes kurdes i el ressò internacional de la campanya serà pràcticament nul.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?


Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Davant la manca de suport institucional, l’MRK decideix organitzar i celebrar pel seu compte un referèndum d’autodeterminació no oficial el dia de les primeres eleccions generals instal·lant les seves pròpies urnes davant tots els col·legis electorals de la regió. L’MRK calcula que el 98% dels 1,9 milions de votants van decantar-se aquell dia per la independència. Alguns testimonis asseguren que els nens podien votar i que moltes persones introduïen més d’una papereta a l’urna, però el que va quedar fora de dubte era la voluntat dels kurds de replantejar-se la seva relació amb Bagdad.

Segons em van informar representants del Comitè Internacional pel Referèndum, que dóna suport a l’MRK des de l’exterior, el 2005 s’inicien una sèrie de nous contactes internacionals per difondre els plantejaments dels independentistes. Aquests moviments treuen de polleguera els principals partits, que mostren la seva frontal oposició a la independència. Un dels polítics kurds que més declaracions fa en aquest sentit és l’aleshores ministre d’Exteriors iraquià, el kurd Hoixiar Zebari, del PDK, que critica els organitzadors del referèndum perquè “qüestionen la credibilitat del lideratge kurd quan necessitem parlar amb una sola veu per aconseguir el gran premi d’un Iraq democràtic, federal i unit”.

Però tot i les nombroses declaracions oficials en aquest to, els portaveus de l’MRK creuen que els grans partits kurds apostaran per l’independentisme si veuen que aquest és un pas inevitable i que el poden usar per mantenir el seu poder tribal. Per aquesta raó interfereixen en les activitats del Moviment pel Referèndum al Kurdistan, però mai no les aturen del tot.

De moment, però, els dos partits grans treballen activament per desacreditar els independentistes. Quan Jalal Talabani era president de l’Iraq va arribar a declarar que “l’establiment d’un Estat kurd és un somni impossible” i que només en són partidaris “alguns poetes i, potser, alguns joves”. El 2007, Talabani va tornar a ser objecte de polèmica quan es va negar, en els seus viatges oficials a Austràlia i els Estats Units, a fer les declaracions en la seva llengua amb l’excusa que “el kurd no és una llengua oficial”, fet que contradeia la Constitució, que garanteix l’oficialitat del kurd i l’àrab a tot el territori.

Per la seva banda, dins el món independentista hi ha molts grups que veuen amb bons ulls la solució federal. Encara que, segons l’anàlisi dels portaveus de l’MRK amb els que he parlat, la simple idea de romandre a l’Iraq “ofèn la majoria dels kurds, encara traumatitzats pels vuitanta anys de colonització, els dos-cents mil màrtirs de les fosses comunes i la destrucció de quatre mil poblacions duta a terme pels àrabs als anys vuitanta”. “L’MRK no té res contra els àrabs, però sí contra el sistema àrab i la cultura del despotisme, odi, assassinat i no- reconeixement de l’altre i només un Estat kurd pot garantir la nostra seguretat, la llibertat i el desenvolupament del país”.

Divisió del Kurdistan iraquià per àrees d’influències dels dos partits grans

Un segon motiu de crítica contra el PDK i la UPK és que s’han negat a centrar les campanyes electorals en els projectes polítics de futur i les han dedicat a despertar les pors dels kurds a una possible victòria dels “xiïtes religiosos proiranians que volen imposar un estat teocràtic” per tal d’atreure el “vot útil” a la candidatura més forta, controlada per ells mateixos.

En les primeres eleccions, els partits grans es van beneficiar dels vots de nous aliats polítics que temien no aconseguir representació a Bagdad a causa d’una polèmica llei electoral. L’ONU va seleccionar el mètode de representació proporcional amb una circumscripció electoral única per a tot l’Iraq, precisament per anul·lar la possibilitat d’èxit de candidats independents amb suport en una àrea concreta.

D’aquesta manera s’obligava els partits a formar coalicions per assolir representació. Com a conseqüència d’això, se cedia tot el protagonisme de la transició als partits grans, que són els que van redactar la Constitució. Un cop la Constitució va estar aprovada es va canviar la llei electoral i es va dividir el país en 18 circumscripcions provincials per permetre la presència a la cambra de les minories.

Segons l’activista independentista kurd Mirawdelli, els fantasmes de l’amenaça islamista xiïta i la intervenció turca i siriana com a argument contra la independència són mites que només es mantenen vius “per la feblesa i la ruïna intel·lectual dels partits kurds, que volen espantar el poble”. Els dos principals partits encara s’oposen a la independència i tot plegat respon al fet que es limiten a jugar amb els sentiments de llibertat del poble kurd, ja que necessiten el suport i els vots del nord per guanyar més poder per als seus líders a Bagdad.

Mentida núm. 4: Els kurds són una minoria amenaçada.

Els kurds han passat de víctimes del règim de Saddam Hussein a botxins de les seves pròpies minories. Per entendre l’actitud i els motius d’aquesta política repressiva, us convido a llegir el que, segurament, és el primer reportatge aparegut a la premsa catalana de denúncia de l’expansionisme kurd iniciat amb la caiguda de Saddam Hussein, publicat al diari Avui el 5 de gener de 2006. És aquest:

Les víctimes dels kurds

Un grup de guerrillers kurds s’acosten a Nabil Akram mentre posa gasolina al cotxe. Li prenen la mànega i el provoquen. Akram protesta i un dels peixmergues li dispara dos trets al cap. Una testimoni dels fets reacciona i vol ajudar la víctima. En acostar-se, també rep dos trets al cap.

Aquest és el relat que els mitjans de comunicació assiris han fet d’una de les darreres agressions del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) contra la comunitat cristiana en un dels pobles de la plana de la província de Nínive, on els assiris volen crear una província administrativa pròpia que els permeti garantir el futur de la seva llengua i la seva cultura, durant segles amenaçades per la pressió islàmica, àrab i kurda.

Els assiris asseguren que la campanya de terror del PDK ha pujat de to des de les protestes de l’agost contra la nova Constitució, que separa els assiricaldeus en dos grups ètnics i no reconeix l’oficialitat de l’assiri.

Els cristians, un 3% de la població iraquiana, no són l’única minoria al nord de l’Iraq oblidada per Bagdad i exposada als atacs dels paramilitars kurds, que els darrers mesos s’han desplegat fora de la regió federal kurda. El PDK pretén amb aquesta estratègia de terror consolidar el control sobre les localitats conquerides al nord de la província de Nínive.

La setmana abans de les protestes assíries, els peixmergues del PDK van protagonitzar un altre incident sagnant en obrir foc contra centenars de xabaks que protestaven contra la repressió i l’oposició kurda al seu reconeixement com a grup ètnic independent. Els xabaks, entre 100.000 i 400.000 segons les fonts, estan concentrats als voltants de Mossul, tenen una llengua pròpia, el 70% practiquen l’islam xiïta i la resta són sunnites. L’altra gran minoria kurda és la formada pels yazidites, uns 100.000, practiquen la religió pròpia dels kurds abans de la islamització.

Els membres de les comunitats que componen el mosaic cultural de la plana de Nínive, fronterera amb la regió autònoma kurda, asseguren que el PDK va pressionar diverses poblacions de la regió per evitar que els seus habitants poguessin prendre part en les eleccions generals de gener. Segons va recollir la premsa local, els peixmergues van retenir centenars d’urnes a Arbela, feu del PDK i capital del Kurdistan iraquià. L’incident hauria afectat uns 100.000 assiris i desenes de milers de yazidites, xabaks i turcmans.

Els assiris han reaccionat amb indignació en comprovar que la majoria àrab i kurda al Parlament iraquià ha eliminat el dret a la creació d’una regió assíria, garantit en la llei administrativa de la transició impulsada pels EUA. Yonadam Kanna, fundador i secretari general del Moviment Democràtic Assiri (MDA), en declaracions a aquest corresponsal, ha qualificat el procés de redacció de la nova Constitució iraquiana de “dictadura dels partits xiïtes i kurds”.

Alguns dels greuges criticats per l’MDA són la manca de reconeixement dels assiris com a poble indígena de la regió i com a grup ètnic en el nou Iraq. A més, en l’apartat de víctimes de la dictadura no es fa esment de la repressió antiassíria, i la Constitució consagra l’islam com a religió de l’Estat. Malgrat les crítiques, els assiris es van negar a fer campanya pel no en el referèndum d’octubre i a boicotejar les eleccions generals del 15 de desembre perquè volien, per sobre de tot, que el procés democràtic tirés endavant.

La repressió que durant dècades ha patit la comunitat assíria al nord del país ha forçat bona part de la seva població a emigrar. Per això l’MDA és un dels tres partits que habitualment reben més de la meitat dels vots de l’estranger. La situació dels cristians a les gran ciutats com Bagdad o Mossul és encara pitjor, ja que des de la caiguda de la dictadura, l’abril del 2003, s’han convertit en un dels objectius favorits dels islamistes.

En una de les darreres campanyes de terror islamista, els assiris residents al barri de Dora de la capital iraquiana van trobar penjada a la porta de casa seva una carta en què se’ls amenaçava de mort si no es convertien a l’islam. La policia, en to de befa i en un clar senyal de l’ambient hostil a què han de fer front els assiris, els va recomanar que demanessin ajuda a la mesquita.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 – 1a PART

Val la pena que parlem del món àrab en català?

Els berbers no existeixen

Molts europeus demostren no actuar d’acord amb els principis que prediquen quan decideixen prohibir el burca
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Kurdistan i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central

  1. llu diu:

    Pel que expliques, les élites del PDK i de la UPK volen l’exclusivitat del poder al Kurdistan iraquià, però he entès que darrerament el PKK (el Partit dels Treballadors del Kurdistan) cerca un reconeixement transfronterer del Kurdistan. Quin paper hi juga el PKK des de l’altre costat de la frontera amb Turquia? Quin tractament i/o cobertura han donat aquests dos partits quan algun cop el PKK ha traspassat frontera cap a l’Iraq?

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*