He deixat passar unes hores abans d’escriure sobre la qüestió, per mirar de sortir del lloc comú. Ara, quan tot són lamentacions i "ja t’ho deia", convé que tots plegats ens plantegem els termes de la confrontació de la que som protagonistes massa passius. L’enemic ens ataca per tot arreu, durant moltes jornades en una guerra de posicions que sembla no afectar massa el conjunt de la situació. De tant en tant, tanmateix, ens fot una queixalada que ens deixa secs. El país reacciona "causalment" però no gaire res més. I així anem perdent pistonades, una darera l’altra.
Cal, per tant, un veritable plantejament nacional per a tots els Països Catalans, que no vol dir un plantejament d’aquells que excita molt i blanqueja consciències a la Plaça Catalunya, però que no contribueix a construir res sòlid a la frontera sud del país.
No és hora de repassar el que s’ha fet bé i el que s’ha fet malament. Molts de nosaltres, enquadrats en llocs diferents, hem empentat per mirar de tirar endavant accions nacioanls i nacionalitzadores, col·laborant amb gent de tots els punts de la nació. El retret no té sentit. Té sentit que mirem endavant amb sentit patriòtic, amb mentalitat d’estat major, asbent què ens hi juguem, amb qui ens ho juguem i quant estem diposats a perdre-hi personalment.
La Carrasqueta no és un problema d’Accio Cultural del País Valencià. A la Carrasqueta hi hem perdut tos. La queixalada ens l’han clavada a tots. I tots en som corresponsables. Quan la setmana que ve ens convoquin a manifestar-nos a Castelló, o a donar un cop de mà a Gandia, o a comprar la participació d’una litografia, m’agradaria veure-us-hi a tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://collectiu1707.bloc.cat/
Hi estic d’acord. Fora retrets entre nosaltres. Ho escrivia l’altre dia al bloc d’en Jaume Ciurana. Prou. Que l’enemic ataca per tot arreu. Les forces catalanes (aclareixo: sense lligams fora) haurien de pactar una mena de pacte de no agressió (ja sé que és difícil: hi ha eleccions, però cal intentar-ho), que cadascú tregui el millor resultat possible i que després permeti establir ponts de diàleg de cara a les eleccions del 2010. Llavors si les coses estan com estan una coalició dels partit catalanistes, amb plataformes i independents: una mena de solidaritat catalana amb l’objectiu d’exercir el dret d’autodeterminació. El tripartit ja no dóna més de si (i jo li he donat suport) sobretot perquè el PSC té molt clar que entre PSOE i Catalunya tria PSOE; a ERC ho veu cada cop més gent i CIU hauria d’aclarir-se definitivament.
Buf per mi això de la Carrasqueta ha estat un dany col·lateral de l’estabilitat forçada del tripartit, però d’acord. No criticaré les forces nacionals.
A partir d’ara fóra bo desautoritzar-les sols quan critiquin una altra força nacionalista. Ja en tenim prou de baralles mesquines. Tots les han fetes, de grosses, i posats a dir, tots les seguiran fent i cal tenir el cap fred.
Millor com a primer pas, exigir focalitzar les crítiques a l’enemic comú i desautoritzar les crítiques entre nacionalistes: ningú és lliure de culpa a hores d’ara, o sigui que prou criticar.
A aquest repte cal donar-hi una solució del segle XXI. Enviem el senyal de TV3, 33, K3 I 2/24 via satèl·lit i que siguin els valencians els qui decideixin que volen mirar, sense intervencions ni censures.