Divendres vaig assistir a la primera sessió plenària ordinària de l’Ajuntament de Barcelona de la meva vida. Ja han sortit als diaris força comentaris sobre com va anar tot plegat. No em puc estar de comentar, tanmateix, alguns dels pensaments que em van venir al cap mentre estava assegut a l’escó del Saló de la Reina Regent:
1. En primer lloc el saló de sessions, i la decoració del mateix: el bust del rei, el retrat de la reina regent i de l’infant Alfons, l’alcalde assegut en una trona més alta que les altres… tot plegat d’un gust decimonònic que s’escauria en una institució que fes gust de ranci, però no s’adiu amb el dinamisme propi d’un ajuntament com el de Barcelona i que té molt poc a veure amb les nostres tradicions culturals i polítiques. Al costat mateix d’aquest saló, la noblesa continguda i digne del Saló de Cent actua de recordatori del que hauríem pogut ser, del que podem tornar a ser.
2. L’actitud de l’alcalde i dels seus de no voler respectar la decisió del Consistori: efectivament els grups que donen suport al goven municipal van perdre una votació. Per qui no ho sàpiga, val la pena explicar que els ajuntaments barregen les funcions de control, legislatives i executives en el mateix òrgan decisori. Per tant, una decisió del ple de l’Ajuntament sobre una qüestió determinada obliga l’Alcalde, lògicament, a tirar-la endavant. No vull entrar en la polèmica del túnel. Tan sols em quedo amb el debat sobre la legitimitat democràtica del ple per prendre certes decisions. I és que l’altre dia se’n van dir de l’alçada d’un campanar!
Vindran més reflexions, segur, però de moment em quedo amb aquestes dues. Veient com va la cosa, n’haurem de seguir parlant!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!