He estat uns quants dies fora del país, amb un retorn d’un parell de dies per passar per la trobada dela Federació Llull a Mallorca. Hi ha un aire nou que corre pel nacionalisme de base dels Països Catalans. Un aire fet de serenitat, de seriositat i d’un desempallegament doble: per un costat ens anem traient de sobre una mena de vocació lumpen que no ens ajudava gens perquè ens feia reconeixibles i ingenus.Aquest primer desmpallegament va acompanyat d’una gran fermesa en els ideals, d’una gran capacitat per desglossar-los en objectius i accions per atènyer-los.
Per altra banda, el segon desempallegament és el de la precarietat de les conviccions d’acció política. Els nous objectius van acompanyats d’una definitiva voluntat d’enfrontament permanent, d’un plantejament molt serè de confrontació amb l’Estat que ens vol fer desaparèixer.Perquè tot plegat va d’això: l’Estat Espanyol vol que desapareguem. Ho diré com ho diuen ells: volen que encaixem en allò que ens proposen.I nosaltres ho hem d’acceptar, si és que no volem seguir sent seus… sense ser dels seus. La seva esperança és que ens anem desfent, que ens anem diluint per deixar de ser molèstia i així arribar a aquesta unió d’iguals a la seva manera. Al Principat potser ho tenen un punt més difícil que a les Illes o al País Valencià, però tot ens porta pel mateix camí.L’objectiu som tots a la vegada.
Els nacionalistes, que tenim com a objectiu fonamental la subversió de l’estat actual de coses, que treballem per la nostra llibertat nacional, hem de tenir present que els objectius finals dels adversaris espanyols són clars. El problema és que nosaltres, de tant jugar a fer veure que érem el que no érem, hem arribat a oblidar què és el que justifica la nostra acció política i hem arribat a ser col·laboradors necessaris dels nostres enemics: per a consolidar el seu estat, per a consolidar els seus governs, per a consolidar les seves lleis, per a consolidar els seus polítics.
Al final han aconseguit que l’únic nacionalisme vigent, sigui sota la sigla que sigui perquè totes hi col·laboren d’una manera o altra, hagi esdevingut un regionalisme de signe divers, però regionalisme al cap i a la fi. Tots nosaltres hi hem caigut. Tots!
Però encara som a temps de dir prou. Som a temps de no deixar-nos entabanar pels qui han llençat la tovallola. Pels qui tot i saber que un ministre nacionalista a Madrid és igual que un peix en un rostoll, si és que el peix no es torna sargantana, tiren pel dret i diuen el que diuen. O fan el que fan.
Ara que el president espanyol diu que el nou estatut contribueix a enfortir Espanya, ara que el president de la Generalitat diu que cal despolititzar el català, ara que des del nacionalisme majoritari es diu que al final caldrà entrar a un govern d’Espanya… Ara cal dir prou, tranquil·lament, tan com la gent amb la que he compartit les meves jornades mallorquines, tan com la gent que m’animà a escriure "El nacionalisme que ve". Perquè el nacionalisme que ve, el que compartim, el que ho té clar, farà que ressorgim de la cendra per dir, molt serenament: prou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens hem de desempallegar d’una idea que ha amarat des de no sé quant l’esperit del nacionalisme català: que el nostre plet amb Espanya és una mena de discussió acadèmica on guanya qui presenta els millors arguments. No és cert, no ho és pas.!
És una competició, una partida, un enfrontament i guanya qui és capaç de derrotar el rival, aquell que ha estat capaç d’imposar-se políticament a l’altre. Democràticament, pacíficament, cívicament i tota la pesca, per descomptat -per mi el com és molt important encara que per als espanyols no ho sigui-, però guanya qui derrota el contrari i per això mateix cal sortir a guanyar-lo i no a convèncer-lo de la justícia de les nostres posicions (que en són, de justes).
Això és política no pas filosofia, ni encara menys ciència, i cal saber quan aquell qui tens al davant no vol acords d’igual a igual amb tu, perquè no pots anar a refugiar-te a la teva càtedra..
Fóra molt bonic que fos d’una altra manera, però els espanyols no ho volen pas i ja ho han demostrat manta vegades. Ells surten a derrotar-nos sempre i sense excepció!
Per això ens guanyen totes les batalles. No pas perquè nosaltres no poguem derrotar-los a ells, ni perquè ells siguin perversos i nosaltres bons, sinó per incompareixença del nostre equip: els nostres no juguen, surten a convèncer els rivals que s’han de deixar guanyar! On s’és vist, per l’amor de Déu!
Oh, i una altra cosa que ha de desaparèixer és el que tu has remarcat, aquesta mena de Síndrome del Pont sobre el Riu Kwai que porta a la nostra gent a col·laborar amb els carcellers, ben encegats per algun seu objectiu immediat i predilecte.
Si és veritat que tot això està canviant, com tu dius, ja era hora i benvingut el canvi! I potser encara serem a temps de fer el que cal i guanyarem la independència.
Sobretot si no confonem el mantenir el cap fred (serenitat) amb mantenir la quietud (calma), com ens han acostumat a fer 😉
Però serà difícil no ho dubtes. Sumar, sempre sumar. Fer veure als propis que no tenim més cap altra eixida, que sumar. Fins i tot els més llunyans. Unes voltes per l’economia, d’altres pel benestar, d’altres per la fiscalitat, d’altres pels ports, d’altres per les comunicacions, peatges i els ports. També per la solidaritat internacional, i la nostra internacionalització, etc. És a dir, com totes les societats actuals: a trasvés i mitjançant tots els recursos socials. Transversalment. Continueu viatjant per les Illes, Catalunya del nord, Franja i País Valencià. Impliqueu-vos-hi en tots els ordres de la vida. Comprendreu que hi ha d’altres formes i maneres de catalanitat tan vàlides com qualsevol altra que hàgem mamat. Ens enriqueix i ens fa forts. Que qualsevol succés, a qualsevol part del territori, no ens siga alié.
Rep una cordial salutació, la segona d’enguany, després de la de la nit dels Octubre.
PS: MOLT BON ANY 2007.
Totalment d’acord.
I no podem deixar els principatins als altres, tots plegats a ia tot arreu!.
Uns posts excel.lents.
Potser sí que no està tot perdut i alguna cosa es mou.
Toni, no afluixis i Bon Any a tothom.
Bon any, i tant de bo puguem dir plegats tots els que creiem en aquest país, un "Prou" serè i segur alhora.
M’agrada això dels "nacionalisme que ve". M’agrada i m’engresca. Ànims!