El sud de Madrid viu un dels creixements més espectaculars d’Europa. Entre Getafe i Leganés al sudoest de la ciutat, i Vallecas al Sudest; i més al sud, fins arribar a Illescas, ja ben endins de la província de Toledo, les promocions de vivendes, els mars de grues, els moviments de terres no deixen veure l’escàs paisatge que les acull.
Aquest triangle està clivellat, a més, el desenvolupament d’infrastructures viàries més important del continent a hores d’ara. Potser hi hauríem d’afegir la cobertura de la M-30 al centre de Madrid, amb la subsegüent generació de sòl per a habitatges, equipaments i parcs públics, el desenvolupament del Metro, que avança a una gran velocitat, i la connexió de Madrid amb el cinquè cinturó o M-50. Això converteix la capital d’Espanya en una metròpoli hiperconnectada amb la corona formada per Valladolid, Mèrida, Toledo, Ciudad Real, Albacete, València, Saragossa, Burgos; i encara amb Lisboa, Bilbao i la resta d’Europa.
Torno al sud de Madrid: allà s’hi veu la potència d’una economia puixant gràcies a la construcció d’habitatges, d’infrastructures i d’activitat econòmica associada; construcció que atrau tota mena d’immigrants, des de portuguesos que passen la setmana a Espanya i que són tornats al seu país per les mateixes empreses que els contracten, fins a magribins, però sobretot sudamericans que arriben còmodament en avió a Barajas (mentre ens distreuen amb la història dels caiucos). Els pisos que construeixen acabaran pertanyent-los. Les grans entitats financeres que es beneficien d’aquestes operacions donen ales a la borsa en operacions que han fet de Madrid una de les places financeres més importants del continent; i amb la T-4 i l’arribada de tanta gent, ja siguin passavolants rics o immigrants de poca butxaca, la capital, ben construida d’equipaments culturals i de tota mena, torna a fer de capital del món hispànic.
En tot això hi ha uns comparses. Uns veritables comparses. Ho dic sense cap mena d’ironia sino mirnt de ser acurat en el llenguatge. Els comparses som nosaltres. Distrets amb la misèria del 18,8 que ningú no es creu, perquè tothom sap que Catalunya pesa més del 18,8% del PIB espanyol, ens estem empassant la vergonya de fer passar per inversió la rebaixa dels peatges. Cal donar un premi a qui hi va pensar! Aquesta almoina indigna, acompanyada de la compra de vagons, ens la fan passar per inversió convertint l’acord estatutari en una vergonya nacional i en un nou motiu de reflexió. La rebaixa dels peatges no millorarà ni una dècima de punt la nostre economia. Els diners amb els que es pagaran els peatges són nostres, venen del robatori colonial al que ens tenen sotmesos i que utilitzen per fer una Espanya nova de la que definitivament esdevindrem perifèria.
Els espanyols saben com créixer. Jo no hi estic d’acord. Jo crec en un aaltra mena de creixement. Però el model, per ells, és el que es produeix entre Madrid i Toledo. Per nosaltres… les rebaixes. Ni competències blindades, ni exclusives, ni res. Quina candidesa! Quina necessitat de recuperar el tremp intel·lectual! El que ha de combinar la tasca del dia a dia, sense defallir, amb el coratge de dir les coses pel seu nom.
Tornar a Catalunya quan has passat per Leganés uns quants dies, tan embolicada amb discussions sobre plurinacionalitats inviables, tan embolicada amb fer quadrar el resultat del pressupost amb les expectatives generades per tots, fa més aviat llàstima.
Diu aquell que ara és l’hora dels catalans. Déu n’hi do la poca-vergonya. Ara torna a ser l’hora d’organitzar-nos per sortir del forat, per generar els lobbys que necessitem per convertir l’eix mediterrani en un eix de desenvolupament que pugui començar a lluitar amb l’atlàntic; per fer que Barcelona es planti i no consenteixi que se la rifin més.Quan dic Barcelona no penso en una ciutat buida, en un orgull foll, sino en persones amb nom i cognom, en el futur de tots nosaltres i dels nostres fills.
Només una actitud política coratjosa, deslligada del passat, nacionalment sobirana en l’ambició i en els objectius ens pot salvar del camí cap a la derrota. Cada decisió que anem prenent a partir d’ara serà clau pel nostre futur immediat i a llarg. Aneu a fer una passejada entre Madrid i Toledo, i em sembla que em donareu la raó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Veig que ets conscient que aquella nit a la Moncloa, la de l’estatucidi, en Mas la va pifiar estrepitosament. S’havia de parlar amb ERC i amenaçar amb retirar l’estatut. Mai una foto havia significat una derrota tan grossa de catalunya.
(sé que ho haurás de justificar, pel càrrec que ocupes, però estic ben segur que ets conscient del desastre)
Bona nit tinguis 😉
Quan tots els estius desembarquen ací -a les pltges de la colònia- a mi i la meua parella ens dóna per anar a fer vacances a la Metròpoli tentacular. I al·lucines, a mi no em va de nou. Veus autopistes de 5 trams en tots dos sentits i cap de vehicle, vas tot sol……i és una delícia, visites els museus, visites les exposicions, vas a Chueca, a Azca, viatges amb el metro, amb l’autobus, etc. Llastimosa en eixes dates no és l’enrenou normal de gent amunt i avall, però cada vegada més la gent resta a la metròpoli, amb esplits i altres elements per a suportar la calda.
Quina potència econòmica diria algú. I cvontinuem sovint cap a l’Atalàntic..fins a Lisboa (la ciutat més romàntica d’Europa) amb la seua decadència punyent.
I ens hi tornem a casa després de dies i véns totalment renovat en les conviccions de que ens cal ser lliures. Com pensà, segurament, Gandhi en algun moment tornant de Londres.
Cordialment rep una salutació.
Ara que fa just 25 anys de la inauguració del primer TGV a França, ens n’adonem que aquest mitjà de locomoció ha suposat una autèntica transformació del territori. Ciutats com ara Puertollano o Ciudad Real han triplicat la seva població censada en només 12/14 anys. Un nou escenari que deixa vells els patrons geografico-antropològics del èxode cap a la ciutat primer i l’exclusió de determinades capes de la matexa després.
El segle XXI és el de la revolució de la mobilitat, d’una nova concepció de l’espai-temps que ja està afectant com bé dius a tota Castella la Mancha i que en breu també afectarà al nostre país.
Hola Toni,
Enhonrabona pel bloc. I per l’alçada dels comentaris. Això promet.
Vivint ara a Suïssa pots imaginar-te que cru veig el panorma…A tots aquests paladins de l’Ejpaña plural un dia a Suïssa els faria miques.
Precisament sobre el que tu escrius vaig fer un petit comentari en un bloc mig amagat que mantinc que m’atreveixo a transcriure. Jo també he hagut d’anar darrerament a Madrid i vés que m’assabento de la inauguració de la nova seu de l’Intituto Cervantes….
Records i una abraçada.
Del Titànic a Lil.liput (a propòsit d’un viatge a Madrid)
Fa uns anys, el Sr. de Azúa, de ment oberta, progressista i viatjada (és a dir, curat de nacionalisme) establí un paral.lisme que feu fortuna: Barcelona era com el Titànic. Un cop enfonsats en les gèlides aigües de l’àrtic la nostra degradació natural segueix imparable: ens hem lil.liputitzat. Hem passat del Titànic a Lil.liput en un procés inevitable, asèptic, on tots els titànics esforços dels nostres Ministres al Govern (del PP i del PSOE) s’han vist inútils. Mira que ho han intentat evitar, però no. Ells, el PSC i el PPC (que oficialment sembla que existeixen) que han tingut realment les majories de govern a la seves mans i no pas ni CiU ni ERC!. Ens empititim fatalment i no hi ha res a fer. Cent anys després estem més a prop de Patufet que mai.
La prova és una visita a Madrid. Facint-ho i es transformaran en segons en els increïbles homes menguants. És posar un peu al finger de la nova terminal d’Ibèria a Madrid que el procés arranca amb una força desconeguda, bestial. Perduts ja almenys 50 centímetres, agafin un taxi i s’endinsin en les inacables rondes madrilenyes (M10, M20, M30, M40…). Avisin abans al taxista que li deixen els diners al seient perquè quan arribin a Madrid ell ja no els podrà veure. I a partir d’allà vigilin perquè si bé no hi ha cols sí poden quedar atrapats sota de qualsevol gratacel de les milers empreses que han decidit establir la seva seu a la capital d’Espanya. Les multinacionals, tan viatjades com els senyors progresssistes espanyols (perquè ells no en són pas de nacionalistes) , és sabut que creixen i s’agrupen per aquí i per allà, sense que infraestructures, poder econòmic i polític els afecti el menys mínim.
Però si han aconseguit encara que cap bou no se’ls hagi empassat, potser arribin a la nova seu que l’Instituto Cervantes obrirà l’Octubre a madrid. 18.000 metres quadrats dedicats a la difusió de l’espanyol. A hores d’ara són incapaços d’agafar el ratolí de l’ordinador, la qual cosa els estalvia de comprovar que la seva pàgina web es pot consultar en 9 llengües, del suec al búlgar, però amb el detall d’evitar-los el tràngol de consultar-la en català o en gallec. Que no estigui en "valencià" és un error que els progressistes espanyols no nacionalistes no se’n saben avenir.
Convertits en una miserable partícula de províncies encara tenen temps per llegir que dels 18.000 metres quadrats "se cederán espacios para actos a realizar para las otras lenguas de España". I perduts en l’espai, lil.liputitzats, facint el favor d’agrair-ho, no fos cas que fossim com sempre tan antipàtics per no donar-los-en les gràcies.
Ja veus que he passat uns quants dies sense connectar-me. M’ha fet il·lusió de trobar-te aquí, de debò! No deixa de ser una metàfora del punt de trobada que molts de nosaltres necessitem per fer de la plenitud nacional, de la independència, un objectiu veritablement a l’abast. No et sembla? Fins aviat i records a tota la família!
Antoni,
No hi podria estar més d’acord, amb la reflexió. Ens fa adonar que ja va essent hora de deixar-se de politiquejos interpartidistes i mirar d’estibar tots en la mateixa direcció per tal de fer millorar el país. I vistes les poques possibilitats de que els del PSOE i el PP estiguin disposats a estibar, queda clar a qui em refereixo amb el "tots".
Salut,