Que el conill mai no participa en la redacció de la llei de caça és cosa sabuda, com em deia un bon amic meu l’altre dia. Això em venia al cap avui mateix mentre llegia la darrera sentència del Tribunal Constitucional espanyol, referida al recurs presentat pel Govern d’Aragó contra un precepte de l’Estatut d’Autonomia valencià. Aquesta sentència ha esdevingut una excusa per al TC per començar a dictar jurisprudència sobre els límits de la interpretació de la Constitució, amb l’horitzó de la sentència sobre l’Esatut català a l’horitzó. Se n’han fet ressò els diaris, en una mesura desigual. És una sentència estranya perquè dedica la major part de la seva extensió a parlar de la prelació constitucional i estatutària, i deixa per al final el subjecte del recurs, relacionat amb el dret dels valencians a tenir aigua suficient.
Sobta tanmateix que a Catalunya no se n’hagi parlat més. Acabo de veure el Telenotícies vespre i no se n’ha dit ni una paraula. La sentència és desigual i ha deixat descontents alguns dels magistrat conservadors, que han fet vot particular demanant encara més concreció en la definició dels límits dels estatuts per al que afecta a les qüestions d’igualtat de drets i deures de tots els espanyols, així com el que s’entén per solidaritat i unitat de la nació espanyola. Francesc de Carreras, en un article d’avui mateix a La Vanguardia, en lloava fons i forma, perquè segons ell la sentència comença a deixar clars els límits dels processos estatutaris, i reforça el paper dels estatuts com a vertebrtadors de l’Estat. M’ha semblat que El Mundo no en parlava. O bé és perquè la sentència li sembla tova, o bé perquè prepara l’andanada per demà, acompanyada de les fotografies dels ajuntaments on no hi penja la bandera espanyola.
Us deia que pensava en això del conill mentre llegia la sentència perquè sóc de l’opinió que els nacionalistes hem d’aprofundir en pensar quins són els processos que veritablement ens poden acostar a la independència. Altrament perdem el temps. Però ho hem de fer combinant les estratègies de majories clares a Catalunya, amb la capacitat de forçar el marc constitucional i governamental espanyol. El que és clar és que qui opta per particìpar en l’Estat de manera oberta, acaba fent de conill legislador, tot oblidant que qui l’acompanya en la tasca duu l’escopeta penjada al muscle.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!