Literatura catalana moderna - Illes

No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens… Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam… No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen… És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la “neutralitat” de l’art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d’un institut, advocat-… aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l’instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari… Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l’anihilació d’un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d’aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser “genis” bastint alguna “obra mestra” que havia de deixar bocabadada la humanitat… No ho aconseguiren. D’aquí l’enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes. (Miquel López Crespí)

Quaranta cinc minuts abans de la cita ja era davant el portal de la Casa de Cultura. Servituds dels homes i dones privats dels mitjans de producció intellectuals! Si els autors poguéssim tenir una impremta per a editar els llibres, si ens fos possible comercialitzar el producte que bastim davant la màquina d’escriure! Aconseguir viure del treball creatiu, igual que un picapedrer o un mecànic viuen de la feina que fan… és tan complicat? La terra més rica d’Europa… no pot garantir la subsistència dels seus literats? Val més deixar-ho córrer. És somniar despert. Hauria d’haver estudiat de jove en lloc d’anar amb els companys al cine, o a les nits a pintar consignes contra la dictadura per les barriades suburbials. Quina manera més absurda de perdre el temps! M’ho deia la família i no ho volia creure. En el fons no anaven tan errats de comptes. Ells, d’ençà el final de la guerra, n’havien vistes tantes, de girades de casaques!

El pare, anys abans de morir, quan em contava la caiguda de València; el final de la guerra l’agafà en el port, esperant els vaixells anglesos que l’haurien d’haver portat -a ell i a tots els altres combatents republicans- envers la llibertat, deia:

-No vérem mai els navilis de les democràcies. Ens l’arribàrem a creure, la història de la no intervenció. I, mentre marxaven les Brigades Internacionals, continuaven desembarcant soldats italians i alemanys, augmentava la participació dels portuguesos. El petroli ianqui mai no deixà d’arribar als feixistes. Els governs teòricament antifeixistes! Quina gran mentida, tot plegat. Els moros i falangistes, els requetès de Navarra, amb la baioneta calada, sí que hi eren en el camp de batalla, a ciutats i poblets de la península, detenint, afusellant, sense cap mena de contemplacions. Encara no sé com vaig poder escapar! Tètric, tot plegat. Cremar els carnets de les organitzacions polítiques i sindicals. Feia fred, aquell final de març de 1939. Les mans gelades. Davant una casa, una velleta a la qual havien mort dos fills al front, ens donà un parell de patates torrades. “Menjau, menjau. Qui sap què us faran si caieu presoners. Jo, vídua, sense ningú… per a què vull viure? Apa, que són calentes, just acabades de treure del caliu”.

-Era la màxima riquesa que ens podia oferir la dona. No tenia res més. La recordaré sempre, mentre em resti un alè de vida. Encara la veig com si fos ara mateix.

Rédeu, morts de fam i tremolant, en el port, esperant la desitjada llibertat. Alguns marxaren cap a Alacant. Es pensaven que allà estaria tot organitzat. Res de res. Pitjor que a València. Hi hagué companys i companyes que -m’ho contaren alguns testimonis molts d’anys després- se suïcidaren. Uns d’un tret al cap, altres -que no sabien nedar- llançant-se a la mar.

El que t’anava dient. Les girades de casaques. Com ara, quan pactaren la minsa democràcia que ens han enflocat. Per l’estil. Sempre passa igual, els herois, els autèntics revolucionaris són els que cauen en primera línia, lluitant contra l’enemic. Els altres són els que esperen a veure per on van els trets, qui guanyarà la guerra, les eleccions…

A València, poques setmanes abans de l’entrada dels “nacionals” semblava que tothom era antifeixista. Mítings enfervoritzats, milers de punys tancats, pancartes anarquistes i comunistes agitades pel vent… I aquell crider semblant a una tempesta grandiosa, mai no vista! “No passaran!, No passaran!. De cop i volta… Què t’he de dir? Tu ho has llegit, estudiat. No cal que t’ho torni a explicar.

La veritat és que ara, passats tants d’anys encara no m’ho explic… Vénga banderes franquistes i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i insígnies dels requetès i més estendards italians i alemanys amb la maleïda esvàstica presidint…

Els defensors de la República no sabíem on amagar-nos. Llevar-nos apressadament els galons, els distintius de les organitzacions revolucionàries… Encara no havia entrat l’exèrcit de Franco i ja hi havia grups de gent que entraven als locals del PCE, de la CNT, als ateneus obrers, a les casernes, als ajuntaments abandonats i, tirant mobles, cartells, llibres, cadires, per la finestra, celebraven la caiguda del “terror rojo”.

Han hagut de passar dècades per a entendre el que em volia dir el pare! En ser joves ens pensam que ho sabem tot o que el que ens diuen els vells és per a enganar-nos, per a aturar alguna de les nostres iniciatives. Qualsevol cosa abans que cedir, provar de comprendre els majors! No en faltaria d’altra! Imaginam que tan sols nosaltres sabem de veritat les coses i que ells, asseguts davant la televisió, anant a passejar el ca, no han viscut res, no entenen el present, no saben el que és sentir, palpitant, la dèria de viure. Ximpleries de joventut!

El cert és que, després d’estar una hora provant d’aparcar, ara em trob davant l’ample portalam de la famosa institució ciutadana, el reialme del meu excompany, l’insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. He complit -crec- les recomanacions de la secretària: arribar quaranta-cinc minuts abans de l’entrevista. Vaig vestit amb el que m’ha deixat en Biel Caimari (sota la màniga de la gastada americana algunes taques de vi o cava de pretèrites exposicions pictòriques). Els grans finestrals de vidre s’obrin -perfeccionat sistema elèctric de comandament!- quan m’hi aprop. De seguida un ensucrat concert (Mozart i Chopin reconvertits en música per a executius o senyora desenfeinada em colpeja l’oïda des d’invisibles altaveus estereofònics). Marbre arreu. Em mir les sabates acabades d’enllustrar. El guàrdia de seguretat -pistola, manilles, porra, ràdio-, manejant les manetes de les diverses pantalles d’alta definició que tot ho controlen (passadissos, escales, entrada als despatxos, sala d’exposicions), em mira d’amunt avall analitzant en fracció de segons -el seu cervell actua com un modern i perfecte ordinador- si puc representar cap perill per al portentós temple de la cultura subvencionat amb els nostres impostos i contribucions i que ell vigila amb eficient devoció. Gèlid, em demana el carnet d’identitat. El seu gest imperatiu em fa recordar temps encara més foscos: els interrogatoris de la brigada social en els soterranis del carrer de la Soledat. Mentre comprova la data de caducitat del meu carnet, mir per les pantalles de televisió qui hi ha envoltant la taula, els nombrosos passadissos buits. Un malson kafkià? Qui hi treballarà darrere tantes portes tancades? Quins experiments amb la cultura ordeixen en secret? Sensibles càmeres ocultes escodrinyen i controlen. De tant en tant, una allota uniformada, amb caramull de carpetes o costosos catàlegs de coloraines surt d’un dels despatxos i, després de fer unes passes, desapareix engolida dins unes altres portes que s’obrin i tanquen secretament quan hom s’hi apropa. Reflexion mentre avanç a l’encontre del meu excompany reconvertit en eficient funcionari de la banca privada: n’hem parlat sovint amb en Biel; ara ja sabem que la feina intellectual d’aquests homes consisteix precisament a deixar de banda qualsevol aspecte subversiu, no assimilable, de l’art i de la cultura. Marginar, criminalitzar l’autèntic professional de la imaginació… Mentre ets viu s’han d’ignorar les potencialitats de revolta d’una aportació creativa. Després, de mort, potser interessi obtenir-ne una adequada plusvàlua. Hi ha els museus, les galeries i marxants, les edicions de llibres inèdits (sobretot quan no hi ha hereus que puguin reclamar drets d’edició!). Són aquests responsables (i ho són perquè s’han especialitzat en el comerç de l’art, a enterrar tot el que hi pugui haver de viu dins la creació actual) els que, amb fi instint de cans de caça, malden per aconseguir que no tenguis mai una conferència, una edició adequada, un ressò en el món cultural…

No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens… Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam… No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen… És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la “neutralitat” de l’art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d’un institut, advocat-… aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l’instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari… Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l’anihilació d’un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d’aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser “genis” bastint alguna “obra mestra” que havia de deixar bocabadada la humanitat… No ho aconseguiren. D’aquí l’enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes.

Ara bé: cal anar alerta amb aquesta mena de botxins si no tens un sou de funcionari o de professor que et permeti resistir les seves burdes maniobres. No es tracta solament de silenciar-te, ofegar-te, liquidar unes ben concretes capacitats creatives… Massa poc per a les mediocritats que tenen en les seves mans el poder cultural i polític de la nostra comunitat. El que volen és una autèntica, real, destrucció física. Que sucumbeixis consumit enmig de la impotència, la fam i els dubtes… Veig taques de sang damunt el marbre blanc de la Casa de Cultura. Haurà esclatat novament la guerra? Ha reeixit el cop d’Estat a Madrid? Tejero i Armada… han començat la matança? El divuit de juliol de 1936 ens haurien mort a tots -a en Biel, a mi, als companys- d’un tret, mans lligades a l’esquena, filferro penetrant dins la carn, al costat dels manobres del Molinar, els pagesos de Manacor, els artesans de la fusta i la sabata. Morts com Aurora Picornell o Jaume Serra Cardell. Milers d’assassinats. Els grans cementiris sota la lluna, escrigué Bernanos. Quants possibles artistes entre els tres mil afusellats? Quants Villalonga del poble? Saben matar. Tota la història per a aprendre l´únic ofici que coneixen a la perfecció. Així d’ençà les Germanies. Sempre igual. Marbre sota els peus, música ensucrada sortint dels altaveus. Els assassins ballen valsos en el gran saló de ball del “Círculo Mallorquín”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!