Literatura catalana moderna - Illes

Per Miquel López Crespí, escriptor

El camí cap a la platja d’Alcúdia era llarg, si hom hi anava amb carro. Era una feina que ens portava tot el dia, ja que, abans, ens aturàvem una estona per a arreglar les veles que teníem prop del llac gran. Eren uns bocins de terra situats quasi dins els aiguamolls, envoltats de canyes i amb els rierols dels voltants plens d’anguiles que pel gener agafàvem per a fer espinagades. Jo aprofitava per a llevar l’herba mentre el padrí regava o agafava alguns melons o síndries per a portar a casa o dur a la botiga de la vora, on ambdós productes eren molt sol·licitats. Acabades aquestes feines, agafàvem el carro i ens dirigíem a les grans pinedes de la badia d’Alcúdia. De molt petit ja acompanya el padrí a recollir algues. El nostre lloc acostumat era a la desembocadura del torrent gros, just a l’indret on l’enginyer anglès Batheman, quan el segle XIX va dirigir els treballs de drenatge de l’albufera, hi va construir el gran pont que encara perdura. [Continuar]

Per a mi, anar amb el padrí a cercar algues o anar a veure les veles que teníem a l’albufera era talment un entreteniment. La feina feixuga era la dels grans, als horts, regant, sembrant, o amb el càvec, traient les patates, o amb la falç a la mà segar vuit quartons de mongetes. La resta, llevar una mica d’herba o preparar el menjar al padrí mentre ell carregava el carro, no significava res, cap esforç especial. La mare ens havia preparat una senalleta on teníem tot el necessari per a fer una mica d’arròs. Aquell dia –ho record com si fois ara mateix!–, dins la mateixa olleta de fang que solíem emprar, ens havia posat un munt de tallades de pollastre, quatre tomàtigues, un parell de pebres, sal i una mica d’oli dins d’una ampolleta. Per si teníem més gana, dins un petit cove, hi portaven mig camaiot i un bon bocí de formatge. La fruita la podíem collir a les nostres veles: la síndria que ens semblava més sucosa de totes les que teníem sembrades. La nostra família no patí gens de fam en temps de la guerra ni en els anys posteriors. Els pagesos del poble, almanco aquelles que tenien un hortet, sempre tenien recapte per a portar alguna cosa a l’olla. Exceptuant els jornalers, que ho passaven tan malament com la gent de ciutat. Els propietaris d’algun bocí de terra, el cert és que no notaren gaire la diferència amb el passat recent, malgrat que durant uns anys va ser obligatori vendre l’anyada a l‘estat amb un preu fixat per les autoritats. A les botigues mancaven molts productes, evidentment. No podíem disposar del sucre, el cafè o el tabac que hauríem volgut. Però amb la verdura i arbres fruiters que solíem tenir a un raconet de l’hort, el porc que engreixava a la soll, el colomer, les gallines, les ànneres i el que portava el padrí quan anava a caçar amb els amics, mai no patírem cap necessitat especial. A moltes cases hi teníem fins i tot petits molins per a moldre el blat, i amb els sacs que amagàvem a la vigilància de les autoritats, podíem fer pa molts mesos. No importava portar res a coure als forns. La gent s’hauria adonat dels trucs que empràvem i potser algú que ens volgués mal ho podria haver denunciat a l’ajuntament o la Guàrdia Civil. En aquell temps moltes cases tenien el seu forn particular, i després de pastar a la pastera, la mare o la padrina enfornaven i, amb un temps prudencial, teníem pa per a la setmana. Eren avantatges que mai no podia tenir la gent de ciutat, sempre en mans de botiguers i comerciants, a tothora necessitats de diners per a comprar el més essencial.

Per als petits propietaris, i al poble, molts ho eren, de petits propietaris, les històries de la fam que s’esdevenia a Ciutat ens eren estranyes, allunyades de la nostra realitat quotidiana. A la potsguerra, quatre negociants espavilats venien al poble a comprar alguns sacs de patates o mongetes que després, d’amagat de l’estat, venien de contraban, deu o vint vegades més cares del que havien pagat. El mateix s’esdevenia amb l´oli de Caimari o de Sóller. Molts pagesos s’havien acostumat a amagar una bona part de la collita per a després vendre als compradors que venien de Ciutat o dels pobles dels voltants. Es varen fer innumerables fortunes amb la fam del poble, aprofitant les necessitats de la gent.

El padrí no va fer mai d’estraperlista. No ho sabia fer. Al pobre, que no sabia dir mentides, l’haurien agafat de seguida: la cara l’hauria denunciat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!