Literatura catalana moderna - Illes

La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l’ escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l’ altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) – Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment –

DEFALLIMENT

Quan el secretari de la redacció, en una horabaixa plujosa, enmig d’aquella atmosfera curulla d’antigors, de records de tantes èpoques esvanides en el devenir dels segles, començà a llegir els primers versos de “La Vall”… sabia realment qui n’era l’autor? Aleshores Ciutat era talment com un poble gran, no hi havia ningú que no es conegués, i les famílies de més volada, els propietaris de possessions o d’algun casalot del barri antic, eren unides per mil fils invisibles. Haver signat el poema amb una M. i una C. i al capdavall situar el nom exacte de “la vall”, tot escrivint “Vall de Ternelles”, podia indicar ben a les clares qui era l’autor d’un poema quasi panteista que cantava la quietud que regna dins la vall tranquilla, lluny de la veu febrosa i de la remor que s’aixeca de la vila.

Els dos anys que vaig passar a Madrid foren decisius en la meva formació. De seguida vaig copsar que no podria acabar els estudis de dret, que era el desig del pare i de la família. Qualsevol llibre que arribava al meu poder em distreia l’atenció. Tot plegat venia de l’estada a Barcelona, ciutat on se’m va anar congriant l’interès per la literatura. En tengueren bona part de culpa Marià Aguiló i les converses amb Verdaguer. La dèria literària que covava al meu interior, agreujada pel seu exemple, per la passió que sentien envers la nostra renaixença, no serviren per fer-me bon estudiant.

No sabia com sortir del dilema a què les circumstàncies de la vida m’havien encarat: escriure o estudiar?

 

El malestar em dominava des que m’aixecava fins que anava a dormir. Com satisfer el pare i esdevenir l’home de profit que esperava?

 

M’era urgent aclarir quin seria el destí final de la meva vida. ¿Dedicar-me totalment i absolutament al correu de la poesia, com volien els amics de Barcelona?

 

No sortia del laberint.

 

El cor em feia voltes i la necessitat de prendre una decisió em tenia cada cop més enfonsat en l’angoixa. Els estimats abismes del blau i la verdor de Mallorca em tenien agafat ben fort per la gargamella.

 

La poesia, la religió o l’ofici de misser per a poder portar a bon termini els assumptes de la família? Per un temps Madrid va significar per a mi una fugida endavant, una evasió de la responsabilitat amb què anar passant el temps, mantengut per les rendes familiars, fins que arribàs el dia de la decisió final.

 

Em demanava on havia començat el defalliment que m’agitava el cor. Potser tot s’inicià una horabaixa llunyana en aquell racó curull d’aromes històrics, l’obrador de la impremta Guasp, la venerable institució que des del segle XVI tant havia fet per la nostra cultura.

 

Entre 1579 i 1593 aquesta impremta havia tret al carrer més de seixanta-cinc obres. Però el més important de la feina dels artesans de l’avior va ser fer conèixer a Mallorca l’art de les portades, colofons, les grans lletres capitals, aquells impressionants gravats al boix. A la impremta Guasp, i ho vaig poder veure i tocar amb les mans, crearen les més de mil cinc-centes xilografies que illuminaren amb el seu art i suggerències els ulls i l’ànima de generacions de mallorquins i mallorquins.

 

Va ser precisament en un racó de can Guasp, prop de l’Ajuntament, al carrer Morei, on un amic va fer arribar, adreçades a la Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes, algun dels meus esburbats poemes.

 

Als dinou anys el món és obert al teu davant com un imant de meravelles o, almanco, ens ho sembla.

 

Avui em deman si Josep Maria Quadrado, Mateu Obrador, Tomàs Aguiló o Gabriel Maura em volien fer poeta. ¿Què ordiren, què planificaren aquell vespre, quan Obrador llegí “La Vall”?

 

Potser que els meus problemes s’iniciaren just en començar la lectura d’aquest poema. Si no m’haguessin encoratjat de jove… vol dir que hauria consumit tantes hores de la meva vida amb la literatura?

 

No ho sé ni ho sabré mai.

 

Quan el secretari de la redacció, en una horabaixa plujosa, enmig d’aquella atmosfera curulla d’antigors, de records de tantes èpoques esvanides en el devenir dels segles, començà a llegir els primers versos de “La Vall”… sabia realment qui n’era l’autor?

 

Aleshores Ciutat era talment com un poble gran, no hi havia ningú que no es conegués, i les famílies de més volada, els propietaris de possessions o d’algun casalot del barri antic, eren unides per mil fils invisibles. Haver signat el poema amb una M. i una C. i al capdavall situar el nom exacte de “la vall”, tot escrivint “Vall de Ternelles”, podia indicar ben a les clares qui era l’autor d’un poema quasi panteista que cantava la quietud que regna dins la vall tranquilla, lluny de la veu febrosa i de la remor que s’aixeca de la vila.

 

Mateu Obrador va deixar constància d’aquesta lectura en un llibret d’immerescut homenatge a la meva persona titulat Homenaje a Costa con motivo de ser proclamado Mestre en Gay Saber en los juegos florales de Barcelona de 1902. Deia Obrador, un dels principals culpables dels meus problemes i contradiccions: “En aquell estudiet de la llibreria de Ca’n Guasp s’hi reunien de vetllada els fundadors i la colla de la Revista i allà s’hi lletgien rimes i proses de tot arreu, sense ferne gaire escrupulosa triadella. Un vespre, mos arribà, entre altres poesies mallorquines, aquella que tots saben i recorden, titolada La Vall. Secretari de Redacció. Com a mes jove, vaig ferlos-ne lectura als prohoms i mestres (en gloria sien) de les nostres lletres de llavors. Cadascun d’ells, tant com anaven escoltant aquelles dolces i harmonioses estrofes, -primerenques passades de rossinyol jove que encara duia plomissó de niu, feren ull viu i sonrigueren, davant l’aparició de un novell poeta de cap brot. Aquesta poesia duia per tota firma una M. i una C…., i al costat de la data deia ‘Vall de Ternelles’. Qui més qui manco hi endevinà en l’autor d’aquella oda agradosa a un tenral pollensí de denou anys; i no sé quins dels mestres, quant s’acabava la lectura, va retreure aquell mot de profecia virgiliana: ‘Tu Marcellus eris…'”.

 

Els anys a Madrid, el contacte amb el que es deia la “civilització”, és a dir, amb les idees que porten ben dins el verí de la desintegració espiritual, em serviren com a curset accelerat de tota mena de coneixements. Ben cert que no foren útils per a aprovar les assignatures de la carrera, però sí que em feren valorar molt més la bellesa d’una Mallorca no sotmesa encara, sortosament, als altibaixos de les convulsions socials i les guerres que trasbalsaven Espanya.

 

Com se’n reien de nosaltres, els mallorquins, quan, al teatre o als cafès, parlàvem català senzill i planer. Restar immers dins el que era la cultura que assimilaven els fills de les bones famílies espanyoles em va ser molt útil per a apreciar el que havia deixat enrere.

 

Don Miquel Costa i Cifre, el pare, imaginava, pobre, que el fill estimadíssim aprofitava bé les hores del dia seguint les indicacions dels professors. Què n’anava d’errat! Sovint, sense que hi pogués fer res, els remordiments em desvetllaven a altes hores de la nit, i tan sols la lectura de Petrarca, Horaci o Homer alleugeria una mica el meu cor.

 

La Ilíada sempre en el cor!

 

“Hissaren el pal de la nau i desplegaren les veles que el vent va inflar, i les purpúries ones ressonaren entorn de la quilla, mentre la nau corria seguint el seu rumb”.

 

Avui he trobat la plagueta on vaig escriure “Defalliment”. Hi veig alguns mots esborrats per les llàgrimes. Els companys reien de la meva lletra primfilada. No m’agradava fer cap falta. Si era necessari repetia l’escrit tant com calgués. Prehistòria dels meus sentiments. Què em succeí aquell dia per escriure aquests versos?

 

Com la llarga acompanyada

 

d’un mort, que passa endolada

 

tot callant,

 

així mes hores perdudes

 

també endolades i mudes

 

van passant.

 

Tanmateix, anant a totes les estrenes, per part ni banda no podia ensopegar amb la serenor que em proporcionaven els clàssics, ni tampoc l’experiència emocionant que era submergir-me en l’obra de Lamartine o Victor Hugo, que, a Madrid, eren alguns dels autors que més apreciava.

 

Anàvem a veure Atila, d’Enrique Gaspar, la pitjor obra de teatre que havia vist mai. La poca traça de l’autor i la mala interpretació dels actors et llevaven les ganes d’anar al teatre durant anys. Però no podíem restar tot lo dia tancats a la pensió, anant a prendre xocolata a casa de Doña Mariquita, discutint amb els altres estudiants els motius de la decadència espanyola, l’origen de les guerres carlines, el final de la República, els mals o béns causats per l’herència de la Constitució de 1812, si va ser necessària o no per als destins d’Espanya la Inquisició… Tampoc m’agradaren El desengaño de un sueño del Duc de Rivas i molt manco Romeo e Giulietta de Gounod. Ben diferent del deler estètic que em produïren Rigoletto, Gli Ugonoti i Il Barbiere di Siviglia…

 

L’Otello, cantat per Tamberlick unes vegades em semblava sublim, d’altres avorrit, decadent, sense el necessari alè vital que ha de tenir l’art de debò. Em passava ben igual amb algunes obres de Calderón, especialment amb La devoción de la cruz.

 

Mai no la vaig poder suportar ni representada ni, molt manco, llegida.

 

Per molt que m’esforçava, no acabava de trobar-hi cap punt d’interès.

 

El famós “segle d’or” castellà s’esvania del meu esperit talment com s’esmunyen els grans de sorra entre els dits de les mans. De la cremadissa salvava Santa Teresa de Jesús, Fray Luís de León i Joan de la Creu. Hi havia tanta falsedat en tots aquells muntatges madrilenys! Un Zorrilla de decorat, uns diàlegs buits, fantasmals, sense gens ni mica de naturalitat. Talment com si pintàs vestits damunt l’escenari, mai caràcters autèntics, persones de carn i os.

 

M’encerclava un Madrid de cartró pedra. Com podia concentrar-me en els estudis? Sovint em refugiava en els poemes fets a Mallorca.

 

Amb el temps vaig aprendre a seleccionar els espectacles i sovint, més que anar a veure obres de dubtosa condició, m’estimava més assistir als concerts, anar a admirar alguna exposició de quadres o d’escultura o seleccionar bé el tipus de tertúlia literària o política que contribuís, de forma positiva, a consolidar la meva visió del món. Escultures de Vallmitjana, aquell Crist tot puresa i espiritualitat…

 

A la nit, quan ens retrobàvem amb els companys a ca de Doña Mariquita, em refugiava en un ferotge mutisme. Què dir als amics ocasionals que venien de passar una horabaixa veient una cursa de braus, el que més odii d’aquest món!, i borratxos encara per l’espectacle de sang que havien vist volien contar-me el nombre de cavalls esventrats en l’arena, l’art sublim, explicaven, dels toreros que, valents, s’enfrontaven cada tarda amb els animals.

 

Valia més llegir les obres de Manzoni i Leopardi just acabades de comprar a les llibreries de vell que envoltaven la plaça Major, els encontorns del Museu del Prado, el carrer Escudilleros…

 

Durant molt temps m’interessà moltíssim assistir a les sessions del Congrés i del Senat, a les recepcions i presentacions de llibres i conferències de l’Ateneu i, també, seguir les lliçons de literatura de Juan Valera…

 

Feia un atent recorregut per les esglésies de la capital… Em perdia per la foscúria de capelles ignotes cercant en les imatges dels sants un cert consol a la soledat.

 

Continuava perfilant les estrofes de “Defalliment”.

 

Ni un aucell, ni una floreta,

 

ni el verdejar d’una herbeta

 

dins l’hort meu.

 

Ma vida està desolada

 

 

com a vinya espampolada

 

i entre neu.

 

Un dia, en els oficis de la basílica d’Atocha, vaig estar a un pam de distància de les infantes Pilar i Eulàlia. No me’n podia avenir! Veia el seu pit pujar i baixar amb calma. L’aire dels seus pulmons em colpejà per uns instants el rostre, talment una flamarada de foc. Un anònim jovençà mallorquí, un mal estudiant de les Illes que perd el temps pels carrers de Madrid, tan a prop dels més importants personatges de la Cort!

 

Assistint a les sessions parlamentaries vaig conèixer alguns joves de casa bona que ja portaven anys incomptables fent com si estudiassin en la capital. Alguns havien conegut el període tumultuós de la República. Es vanaven d’haver sentit de viva veu les intervencions més abrivades d’Estanislau Figueres, Pi i Margall, Salmerón o Castelar.

 

Els acompanyants ocasionals a les visites al Congrés o al Senat vivien tan intensament aquesta mena de debats que, per una paraula o una petita interpretació no coincident amb la de l’amic, s’espenyaven amistats que semblaven eternes. Als cafès de vora el Congrés, discutint un esdeveniment històric espanyol o de fora del país, els crits eren freqüents i, més d’una vegada, em vaig assabentar que s’hi havia arribat a les mans.

 

Un girigall en el qual participava com a simple espectador, a contracor. Discussions que només em serviren per a refermar les meves opinions contràries a les innovacions dels polítics, a la necessitat d’afermar-se en uns altres valors morals diferents dels que arribaven de l’estranger amb la intenció de dividir la nació.

 

Els principis completament dissolvents de Pi i Margall no podien augurar cap època nova, com prometien els republicans. Pi i Margall arribà a afirmar: “Tot home que estén la mà sobre un altre és un tirà”. De cop i volta, amb axiomes procedents dels tèrbols carbonaris italians o de les sectes anarquistes i socialistes, tot el que havia estat el nostre món s’ensorrava, es podia esbucar, com ja havia esdevengut en temps de la República.

 

La bellesa propagada pel clàssics era en perill.

 

L’etern ordre de les coses, la primigènia ordenació de la naturalesa, era posada en qüestió per teories i demagogs que en lloc de seguir les indicacions de Crist i els evangelistes provaven de mudar el destí dels homes. I, com ho volien aconseguir? Mitjançant el terror d’unes lleis bàrbares que amenaçaven els fonaments de la civilització.

 

La penetració d’aquestes idees dissolvents provocà, a començaments dels anys setanta, incidents terribles.

 

La pau social penjava enlaire.

 

A Barcelona, Màlaga i altres ciutats es crearen brutals “Comitès de Salut Pública” a imitació dels de la revolució francesa, que, amb l’excusa de modernitzar la societat, anaven contra el sagrat dret de la propietat i els fonaments del cristianisme. A Alcoi, els obrers, dirigits per agitadors sense escrúpols, provaren de controlar les fàbriques, predicant, en llur irracional follia, l’obligació de fer feina per a totes les persones. De cop i volta, amb l’arribada al poder dels republicans, totes les tendències insanes de la societat sortien a la llum pública. Estranys comitès proclamaven aquí i allà l’extinció de la propietat privada, l’expropiació dels béns de l’Església Catòlica… Agitadors sorgits del passat, com si el temps dels crims de les germanies valencianes i mallorquines, dels comuners castellans, hagués tornat al present, volien clausurar els convents, expulsar frares i monges.

 

Una munió de parlamentaris laics decreta expulsions d’ordes religiosos i noves incautacions de propietats de l’Església. Els més exaltats proposen la fi de l’atur amb el repartiment de les possessions improductives entre els jornalers. El poble, com un infant que no sap el que vol, es deixa influir per falsos profetes que prometen el paradís damunt la terra.

 

Són els falsos apòstols, els enviats de la Serp disfressats d’àngels de la llum. Ho digué Sant Pau als corintis: “Però em fa por que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors i us aparti de la fidelitat i l’honestedat que deveu al Crist. Veig que, si ve algú i us anuncia un Jesús diferent del que us vam anunciar, o si us comunica un esperit diferent del que vau rebre, o un evangeli diferent del que vau acollir, tot això ho tolerau amb una gran facilitat”.

 

Voler mudar la situació de les persones porta, quan menys ho esperes, a la guerra civil. Pensar que pots solucionar els mals de la societat fent més mal és una boja utopia.

 

Les regions proclamaven la seva independència, creaven exèrcits de milicians incontrolats i, amb els antics vaixells de la corona espanyola, retornaven la pirateria a la mar Mediterrània. Les flotes estrangeres s’ho miraven des de la distància i sovint intervenien en les nostres batalles internes a favor d’uns o d’uns altres. Anglaterra aconseguí neutralitzar l’esquadra espanyola i, sota excusa de pirateria, emportar-se els millors vaixells de guerra. Obscures organitzacions internacionals feien sortir els obrers al carrer per a acusar de moderats i venuts els dirigents republicans. Cada província volia governar-se segons els seus arcaics costums i tradicions sense pensar que, a l’exterior, les grans potències atiaven el dantesc espectacle, contentes de veure com acabava en el fang la gran nació espanyola.

 

De nit tancava la porta de la cambra i, procurant que no em veiés ningú, agenollat damunt les fredes rajoles del terra, començava a resar el rosari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!