Aquest és el meu bloc parlat emès avui per Ràdio Ciutat de Badalona al programa Cinc Minuts Més de Carles Tornero. En aquesta ocasió l’he dedicat al concurs de grafits organitzats per la Fundació Badalona Oberta i he contraposat el que alguns consideren un art amb la postura d’altres persones que pensen que és una forma de fer malbé l’espai urbà.
Ja fa uns mesos que a Badalona la ballem amb l’ordenança de civisme que pretén, entre altres coses, esborrar les pintades i grafits que embruten les parets de la ciutat. Justament mentre això passa, una organització relativament nova a la ciutat, la Fundació Badalona Oberta, formada per persones d’edat poc sospitosa d’anar emmarranant parets, ha convocat un concurs de grafit artístic a la Rambla. El certamen, que es farà a finals d’aquest mes, té una recompensa de 2.000 euros pel guanyador. No està gens malament. És una bona idea per reclamar el grafit com a art. Ara bé, amb això dels grafits no ens acabem de posar d’acord. Podem distingir entre grafits, aquells que tenen grans dimensions, i tags, que són aquelles firmes que omplen com mosques façanes i mobiliari urbà. En molts països, tant es grafits com els tags són considerats mostres d’art. O sigui, que les parets de Badalona valen una fortuna. Aquí no ho veiem de la mateixa manera: les parets han d’estar ben netes i qui les embruti ha de ser multat. I així es fa. Personalment tinc el cor dividit: els tags em molesten força, però els grafits, quan estan ben fets, els considero autèntic art. Un dels millors que he vist era un retrat gegant d’en Humprey Bogart que estava en un pas soterrani de l’autopista. Hi ha qui pensa que una solució de compromís passaria per deixar espais acotats per a la creació juvenil. Això es podria pactar amb els grafiteros però no amb els taggejadors. La fama d’un tagejador es mesura per la capacitat de transgressió que té per fer la firma en el lloc més inverosímil. Ser jove és ser rebel i les pintades són una expressió d’aquesta rebel·lió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…Todos somos capaces de distinguir entre lo que ensucia y lo que adorna. Pero -todos- somos,cada día, más insensibles a lo que sabemos y distinguimos perfectamente que -solamente- ensucia…
Si nuestra sensibilidad -en tal sentido- estuviera “viva”; quizás no hubiéramos consentido, por exigencia clamorosa y constante, la realidad -triste- de Ciudad que nos toca soportar…
Saludos.