A què treu cap tant de ressentiment polític a Teià?

Vaig tenir l’honor de ser alcalde de Teià, el meu poble, des de 2003 fins a 2009. Anteriorment, entre 1999 i 2003, havia estat quatre anys a l’oposició, amb Joan Castan (CiU) d’alcalde. Quatre anys difícils, des d’un punt de vista personal (també per als meus dos companys de grup municipal d’ERC), però quatre anys d’aprenentatge indispensables. A la meva primera legislatura com a alcalde vaig encapçalar un govern de coalició amb el PSC i vam governar amb estabilitat; a la segona legislatura, en canvi, amb CiU, amb un pacte subscrit gairebé amb els mateixos companys de consistori que havien estat a l’oposició en l’anterior legislatura. A mitja segona legislatura vaig deixar l’alcaldia, pel pacte d’alternança acordat amb CiU, i pocs dies després abandonava el govern i renunciava a l’acta de regidor (per incorporar-me a l’Institut Ramon Llull per dirigir l’Àrea de Llengua i Universitats, responsabilitat que encara ocupo). Des de juliol de 2009 fins a mitjan 2011, Josep Botey (CiU) em rellevava a l’alcaldia i l’Emma Peiró (ERC), amb qui havia compartit govern, dedicació i projectes al llarg de sis anys, em va substituir al capdavant del grup municipal d’ERC, una dona molt valuosa que va encapçalar la llista d’ERC el 2011 i a qui vaig donar suport en tot moment (llegiu en aquest blog “L’Emma Peiró, una alcaldessa per Teià“).

 

 

El juliol de 2011 Joan Castan (ara per Gent de Teià) és escollit alcalde, després d’haver guanyat les eleccions municipals, inicialment amb un govern en minoria. Després d’un fallit i breu govern de coalició amb CiU (amb desavinences que el propi grup municipal de CiU va fer públiques a tall de justificació política), el novembre passat es presenta una moció de censura contra l’alcalde i la gestió del govern de Gent de Teià (GdT), avalada per tres forces polítiques: CiU, ERC i PSC. A mitjan novembre, Josep Botey és escollit alcalde. Fins aquí la relació dels fets, tan resumida i objectiva com m’ha estat possible.

Enmig, però, una dosi necessària de subjectivitat: vaig ser objecte indirectament i directament d’una campanya de desprestigi personal en les darreres eleccions municipals, unes eleccions a les quals no em presentava com a cap de llista, una campanya porta a porta i per les xarxes socials de vexació injustificable i immoral, mancada de tota ètica. Tanmateix, vaig optar per no intervenir-hi ni perdre ni cinc minuts a desmentir totes les falsedats difoses a l’alçada d’un campanar (pel que m’explicaven els companys i gent de bona fe). Davant d’accions d’aquesta naturalesa sempre he optat per fer-me el sord: per dignitat personal i institucional, perquè mai no he hagut de prendre cap decisió que s’hagués d’amagar ni silenciar, ans al contrari: l’he feta pública a través dels canals públics que pertocava: Butlletí municipal, audiències públiques, plens municipals, juntes de portaveus, comissions informatives, etc.)

Tornem a l’objectivitat palpable. Durant tota aquesta legislatura amb govern de GdT (com vaig fer durant els dos darrers anys de l’anterior legislatura, amb govern d’ERC i CiU) no m’he ocupat de seguir de prop la política local, per motius de dedicació professional i per convicció personal (quan s’abandona una responsabilitat pública, s’ha de confiar en les persones que n’emprenen el relleu, penso).  Del govern de Joan Castan (GdT), només una crítica pública meva, que podeu llegir a l’article blog “El celler romà de Vallmora (Teià) s’està degradant impunement” (en realitat, més que una crítica, una crida a la responsabilitat política).

Doncs bé, el 22 de novembre de 2013, l’alcalde Joan Castan i els 4 regidors del seu grup municipal de Gent de Teià presenten, un dia abans del Ple que havia de debatre la moció de censura, una “denuncia al Tribunal de Cuentas”, signada per tots 5, que entren a registre d’entrada de l’Ajuntament de Teià el 19 de desembre de 2013, un mes després que prosperés la moció de censura contra el seu govern. En aquesta denúncia tots 5 sol·liciten: “Que sea admitido el presente escrito de denuncia” i “que se establezcan las responsabilidades administrativas y legales que se desprendan de los hechos sucedidos en el seno del Ayuntamiento de Teià”. És un document de 16 fulls, per a l’elaboració del qual s’ha invertit un temps incalculable en recerca de documentació municipal dels anys 2003-2009 i ha estat redactat per una persona experta en intervenció municipal. En la introducció del document es detallen allò que els 5 regidors de Gent de Teià (i la mà experta) consideren “irregularidades e ilegalidades presupuestarias”, “ilegalidades e irregularidades urbanísticas: la venta del patrimonio municipal” i “ilegalidades e irregularidades en la contratación de personal”. No cal dir que des d’aquesta tribuna virtual personal defenso públicament la meva honorabilitat i la dels meus companys de govern al llarg dels 6 anys en què vaig ser alcalde de Teià; i faré públic i defensaré, sense necessitat de papers a les mans, que totes les decisions pressupostàries, urbanístiques i de contractació de personal a què al·ludeix la denúncia interposada al Tribunal de Cuentas (i en les quals vas poder intervenir com a alcalde) es van fer amb els oportuns informes preceptius i favorables de Secretaria i d’Intervenció, i dels Serveis Tècnics i altres negociats, com no podia ser d’una altra manera; i a l’abast de les diverses forces polítiques de l’oposició i, al capdavall, a l’abast del poble, explicades a través del Butlletí municipal, de les audiències públiques i dels plens municipals. El més censurable de tot plegat és que se’ns pressuposa mala fe. Francament decebedor…

Una altra dosi de subjectivitat emocional. Us ben asseguro que després de 6 anys dedicant 24 hores del dia al meu poble, manllevant hores de dedicació a la família, amb actitud tenaç de voluntat de servei a la comunitat, llegir aquest document em produeix molta tristesa, decepció i sobretot desconcert. Perquè desconec a què treu cap tot aquest ressentiment polític… 

És allò de fer mal al preu que sigui. Fer mal als dos excalcaldes del període 2003-2009, als diversos regidors d’Hisenda i d’Urbanisme, i al capdavall a tots els regidors dels governs municipals d’aquelles dues legislatures (casualment d’ERC, PSC i CiU, les mateixes sigles de les tres forces polítiques que van optar, de la mà d’una eina absolutament democràtica, per presentar una moció de censura contra el govern de GdT i el seu alcalde).

Els darrers anys de la meva etapa d’alcalde (2008-2009) els vaig viure amb moltes dificultats financeres i pressupostàries, és ben cert, amb la necessitat de reequilibrar les despeses ordinàries a través de diversos plans de sanejament (episodi que han hagut de viure més tard o més d’hora la majoria d’ajuntaments al llarg dels anys 2008-2010, a causa de la crisi econòmica i sobretot a causa de la davallada sobtada i sostinguda dels ingressos derivats de l’activitat urbanística). Però van ser 8 anys de compartir un projecte de poble basat en la voluntat de millorar el benestar dels teianencs, amb serveis i equipaments que vam considerar indispensables. Errors? De ben segur que en vam cometre. Som persones… Il·lusions? Moltes i sortosament compartides; i moltes fetes realitat, a l’abast de les persones d’aquest poble.

Que vam encapçalar dos governs successius amb assumpció de riscos polítics per tal de dotar el poble de serveis i equipaments, sens dubte. De la mateixa manera que vam ser un dels municipis de Catalunya a rebre més recursos en matèria d’inversió pública proporcionalment per nombre d’habitants. Si no, com hauríem pogut renovar l’enllumenat públic deficient de la Molassa i Vallbellida, o del tram urbà nord del passeig de la Riera, o del carrer Puigoriol i el Cim? Si no, com hauríem pogut assumir els costos de la nova biblioteca de can Llaurador?(amb subvencions de la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya i amb els recursos obtinguts de la venda de la parcel·la municipal obtinguda a través de l’aprofitament mig del Pla parcial de la Solera), un equipament indispensable que s’ha demostrat una eina sòlida de cohesió social i cultural, de socialització. Si no, com hauríem pogut executar la segona fase de l’ampliació del cementiri i urbanització de l’entorn, sense haver obtingut recursos derivats de la venda de terrenys municipals? (en aquests cas, aquest fou un projecte, el de l’ampliació del cementiri, que vam heretar de l’anterior govern de Joan Castan (CiU) i que vam voler completar i acabar d’executar, si bé ens vam trobar que aquesta segona fase no estava dotada pressupostàriament el 2003). Que en matèria d’habitatge de protecció oficial vam esgotar totes les vies possibles urbanístiques i de finançament per fer possible que dels 60 habitatges previstos en el Pla parcial de la Plana (projectats per l’anterior govern, no pas executats) vam optar per fórmules urbanístiques aprovades per la Generalitat per passar a obtenir-ne 93 habitatges, que vam acabar executant al llarg de la segona legislatura 2007-2011? Que amb una operació a quatre bandes entre l’Agrícola de Teià (amb un acte de generositat envers el poble que sempre hem de recordar per part de la seva junta i els seus socis), Ajuntament de Teià i els Departaments de Salut i de Medi Ambient i Habitatge féssim possible, a cost zero per a les arques municipals, l’execució del projecte de la plaça de la Cooperativa, amb un CAP que ha fet oblidar en quines males condicions els teianencs feien ús de la sanitat pública als baixos de la Unió, amb l’afegit de 16 habitatges dotacionals per a la gent gran, amb una plaça pública multifuncional, ens vam equivocar? El projecte, un encert; l’estètica o el debat polític, en canvi, són figues d’un altre paner… Per no parlar del projecte del celler romà de Vallmora i el Centre d’Acollida Turística (CAT), dos equipaments per a dignificar el patrimoni arqueològic de Teià i dinamitzar el turisme cultural del poble i de la comarca executats íntegrament amb recursos ad hoc de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i els fons europeus FEDER (aconseguits per primera vegada a Teià, durant tres exercicis), i amb finançament privat d’ACESA, Caixa Laietana i Alella Vinícola, entre d’altres. Quina mala fe haver aconseguit fons europeus per a Teià, també, oi? En podríem posar molts més, d’exemples, d’allò que se’ns pressuposa com a actes de mala fe i d’irresponsabilitat política.

En l’àmbit dels serveis (i ara sí a compte del pressupost ordinari), vam maldar per convertir el deficient servei de transport públic del poble en una aposta ferma de servei a la comunitat, amb tres línies: la Teià a Ocata, avui un èxit consolidat a què cap govern municipal podria renunciar; la millora del servei nocturn, amb canvis i negociació política; i la implementació d’un nou servei interurbà i perimetral per les urbanitzacions de Teià i Alella, una línia que després de dos anys de servei deficitari vam haver de suprimir precisament com una de les mesures per reduir el dèficit pressupostari de l’Ajuntament. O la posada en funcionament de l’escola bressol, que naturalment genera despesa ordinària, ben justificada, com també la del personal tècnic d’atenció de la biblioteca municipal (sense comptar la plaça de directora, els costos de la qual assumeix directament la Diputació de Barcelona). Quina mala fe, oi, haver apostat pel transport públic per part d’aquests dos governs i per donar servei a les famílies a través de la biblioteca i l’escola bressol municipal? 

Per altra banda, insistint en el capítol de despeses ordinàries, convé recordar que amb la primera legislatura (2003-2007) el govern d’ERC i PSC es troba amb 1/3 aproximadament de la plantilla no funcionària amb contractes al·legals, treballadors en situacions precàries, que calia regularitzar per responsabilitat política i laboral.  Per no parlar de la necessitat de renovar indumentària, roba i material de treball, de baixa qualitat, sense homologació i sense renovació periòdica, com era el cas del personal dels Serveis de Manteniment, que, a més, comptava amb maquinària obsoleta i insuficient i amb un magatzem municipal que no complia la normativa laboral en matèria de seguretat laboral. Això també són despeses del pressupost ordinari, que vam haver d’afrontar. No llueixen aquestes mesures, però s’havien d’adoptar, i de manera urgent. D’aquí la decisió, per exemple, d’haver de llogar una nau industrial a la Bòbila, que encara avui s’utilitza.  

I tot això, us ho ben asseguro, ho exposo sense cap paper a les mans, només refiant-me del fil llunyà de la meva memòria, sense contrastar-ho amb els companys de govern d’ERC, PSC i CiU amb qui vaig poder compartir tots aquests reptes.

Ara, amb perspectiva (la que li cal a tothom per fer una bona anàlisi del passat), és ben cert que algunes mesures, algunes despeses, alguns acords, no els hauríem adoptat, tal vegada, sobretot en matèria de despesa corrent. O ho hauríem fet diferent. Però ens hauríem arriscat igualment. De ben segur. A la recerca de servei a la comunitat. 
 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *