Aquests últims dies he acabat Mauricio o las elecciones primarias, de l’Eduardo Mendoza. No em recordo qui me’l va recomenar, cosa que és un error, perquè sempre va bé recordar-se dels que t’han recomenat un llibre que no t’ha agradat.
Del Mendoza van encantar-me La verdad sobre el caso Savolta y La ciudad de los prodigios. Potser per l’edat que tenia quan els vaig llegir, va entusiasmar-me el seu ritme trepidant i l’energia dels personatges que es veuen empesos a deixar de banda la ètica i la moral per la intensitat dels fets que viuen. Una persona va dir-me que a La ciudad de los prodigios no surt ni un personatge èticament acceptable.
Crec que vaig llegir El laberinto de las aceitunas o una de les de finals dels vuitanta i vaig decidir que no tornaria a Mendoza mentre no es reprengués el seu estil èpic i bestsellerià. En sembla que va ficar-se al Foro Babel, tot i que després va desdir-se’n, i va deixar d’interessar-me.
Això del Mauricio és una novel.la bastant insulsa l’argument de la qual es resumeix en mig paràgraf, i encara sobra. Un dentista de Barcelona que es mig sociata, que te una xicota advocada, que simultaneja amb un personatge que es diu ni més ni menys que Porritos, i que és una lumpen que toca la guitarra als mítings socialistes de l’època de Raimon Obiols. La dimensió mítica que dona Mendoza als recitals de centre parroquial que fa la noia als mítings socialistes de la època, demostra, d’una banda, que no va assistir a gaires i, d’altra, que no ha perdut la imaginació.
No pots fer-te gran. Quan envelleixes, la capacitat de fabulació i l’energia creativa van minvant. Suposo que si no has escrit res que valgui la pena abans dels quaranta, ja mai no ho faràs.
Bé, recomenació: si no heu llegit res del Mendoza, no perdeu l’ocasió de llegir el Savolta i los Prodigios. I si ja els heu llegit, dediqueu-vos al Sánchez Piñol, que aquest sí que val la pena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!