Alfons Escoda

Amb aquest títol tan descriptiu, i tan poc original, aniré publicant records que tenen a veure amb la política. Històries que retinc dins meu i que, potser, el temps han anat modelant, però en tot cas és així com formen part de la meva memòria. Ara,m´ho estic passant molt bé escrivint-les, potser un dia me´n canso, i s´ha acabat.
Ho faré cronològicament i començant pel principi.
Parlaré de persones i de moments des de la més subjectives de les visions: allò que ha quedat dins meu, tal com jo ho recordo. Si cometo algun error o fallés algun matís espero que a ningú no pugui ofendre.
Des de molt petit he tingut interès per la política i passió per Catalunya. He estat sempre actiu i passant per successives etapes. A vegades em pregunto com s´uneixen tots els moments i amb què he canviat i amb què no. Aquestes històries no tenen cap interès per justificar-me de  res, però sí per explicar-me a mi mateix.
No sé si pot tenir algun interès per algú de llegir-les…..però amb això dels blocs, barreja de dietari personal i exibició pública de la pròpia intimitat passen aquestes coses….. .
Mes enllà de la tafaneria de conéixer racons de la meva vida, en totes les històries hi ha elements de reflexió sobre Catalunya i la llibertat. Aquest factor és un dels que m´empeny a fer-les públiques.
No sé com anirà, ni si podrà interessar a algú, però provaré a veure què passa, en tot cas sigueu condescendents i no em féu sentir massa ridícul.

Avui penjo tres historietes per que és el primer dia, després aniré dosificant….

Aprenent a llegir

Em costa  recordar quan vaig començar a tenir pensaments de caràcter polític. A casa deuria escoltar comentaris, però no en recordo cap especialment que em quedés gravat.

La primera cosa que recordo és de quan tenia 4 anys, era el 1969. Anava a l´escola Montserrat. Per raons d´equilibri entre la quantitat de nens a cada classe, a mi m´havien avançat de curs. De P-4 vaig passar directament a 1er. de Bàsica. Començavem a aprendre a llegir. Ho fèiem amb un llibre que es deia “Ardilla”. Un amic meu, l´Oriol Gaya es va presentar un dia a classe amb el mateix llibre, però titulat “Esquirol”.Crec que el va dur per que li havia donat una seva tieta, que era mestra  d´una escola de Barcelona.No puc recordar com i perquè, però ell i jo vam aprendre a llegir en català, seguint aquell llibre diferent dels altres nens. Suposo que a la mestra,  Concepció Costa, li va fer gràcia, i va pensar que d´aquesta manera col.laborava amb el renaixement polític i cultural que aquells anys es començava a viure. Jo recordo una gran alegria de que fos així, potser perquè érem diferents dels altres nens i una mica més “mimats”. Fos com fos, aquest fet m´ha quedat molt gravat, i sempre he pensat que la valentia d´aquella mestra em va començar a fer tenir consciència  i  amor per la meva llengua.

El text d´una pintada

Alguns estius i Setmanes Santes anàvem a passar uns dies a Ulldecona, per que el meu pare hi havia tingut família. A Ulldecona, el meu pare,nascut el 1936, hi va passar la guerra  i molts estius d´infant i adolescent. L´estima per Ulldecona a la nostra família és molt gran.

Una excursió clàssica de cada any era pujar al pantà d´Ulldecona. Agafant la carretera de La Sénia, després de travessar el  poble la carretereta es comença a enfilar cap als Ports fins arribar al Pantà.

Pujant per la carretera, ja a la “província” de Castelló,  s´ha de travessar un petit túnel (deu fer 20 o 25 metres). Dins del túnel, escrit a la paret hi havia una pintada que deia “Per uns Països Catalans lliures i socialistes” i ho signava PSAN i una estelada. Deurien ser els anys 70. Aquella pintada em va fer un gran impacte. Cada any quan la veia, me la repetia mentalment amb satisfacció. Quan tenia 12 anys, el 1976, i vaig tenir el primer sarró, d´aquells grisos amb corretges de cuir, m´hi vaig pintar amb retolador negre aquest mateix text, i l´estelada.

Quan, anys més tard ho recordava, sempre meditava i vaig escriure un petit text d´adolescent sobre una de les moltes contradiccions que em ronden : sempre he estat molt contrari a fer pintades, que embruten els espais, i en canvi  l´existència d´aquesta pintada a mi em va despertar moltes emocions i pensaments positius. Són útils les pintades?, titol-lava el meu text , i jo mateix responia, Jo crec que no s´han de fer, i en canvi a mi una pintada em va obrir molts pensaments i em va ser de gran ajut.Una contradicció a resoldre.

 Les primeres eleccions

L´any 1977 va haver-hi les primeres eleccions democràtiques. El meu pare era president del Casal Parroquial ,lloc on  es van celebrar molts dels actes electorals a Cerdanyola. Ell deuria treure el nas a molts, però un dia em va portar el cartell d´un dels actes que havia anat, i que deuria decidir que era el dels “seus”.Jo em vaig penjar aquell cartell a l´habitació : era el cartell del míting del Pacte Democràtic per Catalunya. Recordo que hi van intervenir en Josep Maria Cullell i l´Albert Pons Valon, tots dos de CDC, i en Verde Aldea del PSC-reagrupament, els altres noms no els recordo.

L´últim dia de campanya, vam baixar tota la família a Barcelona. Anàvem a sopar a casa d´uns tiets per celebrar Sant Antoni. El meu tiet es diu Antoni i viuen molt a prop de la Plaça de Toros Monumental. Recordo l´Avinguda Meridiana literalment tapissada d´octavetes i propagandes electorals. Era un espectacle impressionant.No recordo si abans o   després de sopar algú va proposar d´anar a la Monumental per que en Pujol hi feia el míting final. Hi vam anar tots. Recordo tots els detalls d´aquell acte. Vaig disfrutar com mai. El cuc de la política m´havia picat molt fort.Recordo en Jordi Pujol i en Roca Junyent. En Trias Fargas  d´EDC, en Verde Aldea. Sé que em va encuriosir molt el suport del Partit Andalusista de José Acosta. I em va causar satisfacció el suport del Front Nacional de Catalunya.

Recordo un comentari del meu pare : “Fixeu-vos, tots els partits són de Catalunya, però aquest és perCatalunya. És un detall molt important”, ens va dir. A casa van votar el Pacte Democràtic per Catalunya. Pel senat, recordo que van votar Xirinacs, però no sé a qui més.

D´aquelles eleccions també recordo que una de les meves àvies va voler votar el Sr. Octavi Saltor, de la Lliga Catalana. Davant la meva estranyesa em van explicar que el Sr. Saltor era advocat, i havia ajudat la meva àvia en algun afer, i ella  creia que li havia de donar el seu vot. Fa poc m´he assabentat que el sr. Octavi Saltor va estar amagat durant algun temps de la guerra a casa els meus besavis. L´Octavi Saltor , catòlic i catalanista, es va haver d´amagar durant la guerra dels rojos, i després patir uns anys d´exili per no caure a les mans de Franco. Això també és la història d´aquest país, encara que l´actual Memorial Democràtic de Saura ho vulgui amagar. Sort de les excel.lents memòries de Josep Benet, que posen moltes coses al seu lloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!