L'Aleix a ca la Toca

L’atemptat perpetrat a l’aeroport de Barajas, a Madrid, posa damunt la taula de forma crua i clara quina és la situació del conflicte entre España i Euskal Herria. Per molt temps que passi, per molt desgast que hi hagi, per molts canvis de sensibilitat que es puguin evidenciar, estem davant d’una situació que només té un camí de solució: el diàleg i la negociació política. I això és així perquè es tracta d’un conflicte polític amb una solució política, perquè el que està en joc és la sobirania. Per als espanyols, zero de sobirania per als bascos, i per als bascos, tota la sobirania per a ells. I aquest és el gran problema.
Quan els polítics espanyols -i els seus escolanets autonòmics- parlen de pau, no parlen de sobirania per al poble basc, parlen de negociar el lliurament de les armes per part dels membres d’ETA. Quan els bascos -fins i tot una bona part dels que accepten l’autonomia- parlen de pau, parlen de negociar quotes de sobirania. Per tant, com ja ens ensenyaven de ben petits, no es poden sumar pomes i peres. O hi ha voluntat de parlar de rendició per totes bandes o hi ha voluntat de parlar de sobirania per totes bandes.
La veritat, per decebedor i dolorós que sigui, crec que a España encara no ha nascut -o potser no s’ha instituït- un classe política capaç d’acceptar que la seva història té una part important d’expoli, d’imperi tronat i de saqueig, i que una part del seu patrimoni actual no li correspon.
El darrer episodi d’aquesta història el protagonitza Rodríguez Zapatero. Un personatge sense escrúpols, mentider per vocació, que es dedica a negar per la via dels fets allò que ha promès en el circ de la política electoral. La reforma estatutària a Catalunya en va ser el primer exemple, l’aprovació d’estatuts lingüísticament secessionistes a les Illes i al País Valencià n’ha estat un altre, i el procés de pau ha estat el darrer -i sens dubte el més dolorós de totes per les conseqüències que pot portar-.
Quan, la meteixa tarda de l’atemptat, Zapatero compareixia i repetia i repetia que "amb violència no hi ha diàleg possible", vaig trobar a faltar que algun periodista, d’aquests tan agosarats amb altres temes, li recordés que ja feia nou mesos sense accions d’ETA i amb una proposta de l’esquerra abertzale damunt la taula i amb una decaració de treva permanent per part de l’organització armada i que l’atemptat demostrava que l’Estat no havia fet res. Però no, ni a la roda de premsa, ni l’endemà als mitjans, enlloc. I així, Zapatero va poder continuar amagant la veritat: no s’ha fet cap pas perquè no es creu en un autèntic procés de pau.
Zapatero menteix quan parla de pau, de procés de pau, de diàleg sense violència, de solució del conflicte. Zapatero només diu la veritat quan parla d’España i de la seva unitat. Potser hi ajuda la pressió del PP. Potser hi ajuda la pressió de les victimes del terrorismo. Potser hi ajuda… que és espanyol i no vol dur sobre les seves espatlles l’apunt en els llibres d’història que va ser ell qui va obrir la porta de la sobirania del poble basc -i dels altres-. En qualsevol cas, per allò que sí que passarà a la història és per ser un mentider, i als espanyols potser ja els està bé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!