Des de La caseta del plater, de Josep Vicent Frechina, una altra i necessària aportació en un moment que ens crea neguit, reflexió i possibilitat d’obrir el futur, com a país, però cal que sapiguem quin és i s’acabin les frivolitats i la jugada curta. Llegiu-lo i pensem-hi.
Músics sense senyal
Dies de
perplexitat i reflexió. La intensificació de l’assetjament del govern
valencià a Acció Cultural i les seues immediates conseqüències han fet
aflorar, en unes poques hores, totes les nostres fortaleses, debilitats
i contradiccions: la poderosa estructura en xarxa que permeten les
noves tecnologies, el lideratge compromés i sostingut dels qui sempre
estan a l’alçada o una mica més amunt –gràcies, una altra vegada més,
Vilaweb-, la constatació de que, efectivament, nosaltres som el senyal,
la remor de fons nacional que va prenent cos però que encara sembla
lluny d’assolir la massa crítica necessària, el minuciós desconeixement
del país que ostenten alguns opinadors, les dificultats principatines
per adoptar una estratègia coherent respecte al País Valencià i, per
damunt de tot, la desastrosa articulació del nostre espai cultural
víctima de la insídia d’uns i la insolvència d’altres.
(Continua)
L’apagada
de TV3 al País Valencià suposa, entre moltes altres coses, que els
valencians es queden sense l’única finestra a través de la qual podien
veure en acció els seus músics. Escadusserament: sí. Més en funció del
compromís i la sensibilitat de determinades persones que per una
política oficial: també. Però l’única al capdavall: la televisió
valenciana els ignora amb un rigor i tenacitat dignes d’altres menesters
tot i que, de tant en tant, ens cole una excepció per desmuntar
cínicament aquest argument.
A TV3 li ha mancat sentit de país, ha
menystingut alegrement l’audiència valenciana —el departament
d’informatius i la secció d’esports s’ho haurien de fer mirar—, no ha
estat en ningun moment conscient de la seua condició de potencial, i
poderosíssim, element articulador d’un espai cultural maliciosament
esquarterat o li ha faltat l’audàcia i ambició necessàries per a fer-ho.
Tanmateix, escoltar Senior i el Cor Brutal com a fil musical del bar
d’Infidels, disfrutar d’un concert de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva, o
veure un reportatge de Miquel Gil i Pep Botifarra tancant l’edició de
nit dels informatius, certament no tenia preu.
Potser fora bo prendre
aquesta etapa sense senyal, aquesta crisi que hem de fer passatgera,
per repensar-se i començar a imaginar un nou senyal sense tanta
restricció pusilànime ni tanta renúncia mandrosa. Si nosaltres som el
senyal, com tan afortunadament apuntava Partal, exigim-lo complet.