frechina |
dimecres, 23 de febrer de 2011 | 21:03h
Dies de perplexitat i reflexió. La intensificació de l’assetjament del govern valencià a Acció Cultural i les seues immediates conseqüències han fet aflorar, en unes poques hores, totes les nostres fortaleses, debilitats i contradiccions: la poderosa estructura en xarxa que permeten les noves tecnologies, el lideratge compromés i sostingut dels qui sempre estan a l’alçada o una mica més amunt –gràcies, una altra vegada més, Vilaweb-, la constatació de que, efectivament, nosaltres som el senyal, la remor de fons nacional que va prenent cos però que encara sembla lluny d’assolir la massa crítica necessària, el minuciós desconeixement del país que ostenten alguns opinadors, les dificultats principatines per adoptar una estratègia coherent respecte al País Valencià i, per damunt de tot, la desastrosa articulació del nostre espai cultural víctima de la insídia d’uns i la insolvència d’altres.
(continua)
(continua)
L’apagada de TV3 al País Valencià suposa, entre moltes altres coses, que els valencians es queden sense l’única finestra a través de la qual podien veure en acció els seus músics. Escadusserament: sí. Més en funció del compromís i la sensibilitat de determinades persones que per una política oficial: també. Però l’única al capdavall: la televisió valenciana els ignora amb un rigor i tenacitat dignes d’altres menesters tot i que, de tant en tant, ens cole una excepció per desmuntar cínicament aquest argument.
A TV3 li ha mancat sentit de país, ha menystingut alegrement l’audiència valenciana —el departament d’informatius i la secció d’esports s’ho haurien de fer mirar—, no ha estat en ningun moment conscient de la seua condició de potencial, i poderosíssim, element articulador d’un espai cultural maliciosament esquarterat o li ha faltat l’audàcia i ambició necessàries per a fer-ho. Tanmateix, escoltar Senior i el Cor Brutal com a fil musical del bar d’Infidels, disfrutar d’un concert de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva, o veure un reportatge de Miquel Gil i Pep Botifarra tancant l’edició de nit dels informatius, certament no tenia preu.
Potser fora bo prendre aquesta etapa sense senyal, aquesta crisi que hem de fer passatgera, per repensar-se i començar a imaginar un nou senyal sense tanta restricció pusilànime ni tanta renúncia mandrosa. Si nosaltres som el senyal, com tan afortunadament apuntava Partal, exigim-lo complet.
A TV3 li ha mancat sentit de país, ha menystingut alegrement l’audiència valenciana —el departament d’informatius i la secció d’esports s’ho haurien de fer mirar—, no ha estat en ningun moment conscient de la seua condició de potencial, i poderosíssim, element articulador d’un espai cultural maliciosament esquarterat o li ha faltat l’audàcia i ambició necessàries per a fer-ho. Tanmateix, escoltar Senior i el Cor Brutal com a fil musical del bar d’Infidels, disfrutar d’un concert de Raimon al Gran Teatre de Xàtiva, o veure un reportatge de Miquel Gil i Pep Botifarra tancant l’edició de nit dels informatius, certament no tenia preu.
Potser fora bo prendre aquesta etapa sense senyal, aquesta crisi que hem de fer passatgera, per repensar-se i començar a imaginar un nou senyal sense tanta restricció pusilànime ni tanta renúncia mandrosa. Si nosaltres som el senyal, com tan afortunadament apuntava Partal, exigim-lo complet.
Quanta gent de les comarques centrals vora l'Ebre veia Monle i altres programes que podien fer d'esquer més que engolament dela TV3 dels primers 90. No podrem perfilar l'espai comunicacional sense aquesta recuperació. El mapa, aleshores tenia uns perfils verticals occidental i orientals i no d'autonomies administratives. Eixe fou una manca de sent comercial del Fabregat, per començar. Instal·lar uns 'policies' provinents de la seu de Baró de Càrcer fou un altre. Una cullerada a El Temps i una altra a l'albereda. Tres per al sac, i el sac en terra.
Una abraçada
Canal 9 és una ferida sagnant, infectada, dolorosa, que algun dia haurem de curar.
Una abraçada igualment.
Ja sabeu que estic d'acord amb això de recuperar els canals i la reciprocitat i tot plegat, però el problema és la manca de consciència de país, de voluntat de país i de mitjans nacionals. I això, estic convençut, només ho tindrem si, com diu Partal "nosaltres som el senyal". I crec que ens queda poc temps, arreu de la nació, sense excepció del tros. Si hem agafat la batuta, cal que ens ho creguem i que la fem servir.