L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Els esdeveniments dels darrers dies crec que ens situen en una tesitura molt interessant. Per una banda, les acampades, amb totes les seves aportacions i les contradiccions que generen. Per una altra, les eleccions municipals arreu del país, amb les múltiples lectures que poden introduir, però també les autonòmiques en bona part del país. Un altre element molt i molt important és el de Bildu a Euskal Herria, amb el capgirament de la realitat que comporta.
Les acampades són un dels fets més significatius que han passat a casa nostra -i a la del veí- en molt de temps. En les acampades ubiquem la resposta, necessària, a la greu retallada de drets i llibertats que patim i que patirem i que semblava impossible que no hagués tingut expressions més evidents des de fa temps. Les acampades, com molt bé deia ahir el David Fernàndez, han fet rebentar normes i dogmes que la democràcia -curiós- ens havia anat fent assumir a base de repressió i manipulació per tal de mantenir tranquil el carrer, les places i el país. En aquest llarg temps de silencis i bloqueig s’havia convertit en normal el desiterès per tot el que és col·lectiu i el lliurament de l’acció política als que s’han fet professionals fixos d’aquesta eina que és de totes i tots i que en cap cas pot ser segrestada per corporacions, capital, seguretat, mitjans, tertulians, classe política i sindical i associativa sempre en interès del poder. Les acampades, amb els reflexos de les revolucions del nord d’Àfrica -amb l’intent de tallar-les d’arrel amb la intervenció a Líbia-, ens han ressituat i han mostrat al poder i al món que el ventre de la béstia té importants rebomboris que poden fer un gran esclafit.
Les acampades ens porten altres elements i contradiccions, com el sentit espanyol, espanyolista o autonòmic, l’arrelament d’un concepte de societat eminentment urbana, allunyada d’un context més divers i que va penetrant perillosament i potser irreversiblement en tots els racons del territori bàsicament a través del poder de la xarxa.
(Segueix)
Les eleccions municipals arreu dels Països Catalans han estat un altre dels esdeveniments clau d’aquest període. Hi ha diferents aspectes que crec que caldria analitzar, però em centraré en quatre. Per una banda, la pèrdua de legitimitat manifesta de les forces polítiques que hom imagina més properes al sistema. Cal considerar, aquí, la important abstenció, el gruix de vots en blanc, la pèrdua de legitimitat del PSOE, estatal i amb afegits autonòmics, ERC i ICV que esdevenen restes de vés a saber quin projecte, ben irreconeixible… També cal considerar la important pèrdua de vots del PP i els molts indicis de visualització de canvis al País Valencià, que mostren la necessitat de seguir davant la fera. Com en els darrers temps es va fent cada cop més i més evident.
També cal constatar el paper que jugarà en els propers temps la dreta. CiU/PP, i PP/PxC són expressions de la pressió que el capitalisme anirà exercint sobre la societat. Les retallades, les amenaces, les agressions, la negació del país, elements en joc que cadascun d’aquests subjectes activaran segons el paper i les necessitats que tinguin.
I la CUP i el vot independentista. El gran èxit de la CUP segur que té diferents elements en joc, però un de molt important és la percepció cada vegada més implantada que calen apostes fermes, trtansparents, que allunyin de la politiqueria i que plantegin novetats de futur. Els 101 càrrecs assolits i la implantació territorial, amb regidors o no, que va donant la imatge d’una realitat en construcció i que arrela i dóna confiança és un element clau d’aquest procés. Paral·lelament, SI obté uns resultats del tot allunyats d’aquell miratge de les autonòmiques i ERC s’enfonsa.
Cal valorar altres aspectes en aquest apartat. Què passa amb els resultats de les consultes? Respondre això demana més extensió i precisió, però crec que cal considerar algunes coses, com ara que la proximitat de la independència potser no està tan clara i que CiU ha utilitzat -i ERC i SI- les consultes per seguir desenvolupant el seu projecte d’escac al govern autonòmic catalunyès, fins assolir pràcticament tots els objectius. Ara, la lluita per la independència tornarà a ser cosa dels independentistes. Els resultats de la CUP ajuden a obrir camí i cal fer-ho a nivell nacional.
I potser cal repensar el model. Malgrat el que algun patien, no haver anat a les autonòmiques no ha castigat la CUP, sinó als de la pressa i la immediatesa. La CUP ha consolidat la referència de resposta, de fermesa, d’honestedat i potser ens podria plantejar la necessitat de començar a construir el model orgtanitzatiu i polític del futur, en xarxa, des de pobles i ciutats, construint poder popular i poder social.
Finalment, el cas Bildu, ens porta a la demostració de la gran importància de la lluita popular, de la consciència i de la resistència per recuperar la llibertat i la realitat i posar les bases del futur independent. Els resultats de Bildu desmunten les lleis de partits, la bondat de PP, PSOE, PNV, Aralar, UPN… I obren una gran porta per pensar que potser a Euskal Herria sí que la llibertat nacional està més a prop.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord, Aleix.
Però hi afegiria més. És evident que no anar a les autonòmiques no ha perjudicat la CUP. Però tinc la sensació que, a més a més, les ha beneficiat. Perquè en aquests temps (sortosament) de revoltes en que estem l’única esquerra que pot créixer és aquella que planteja camps de joc nous. I això crec que és un element clau per explicar aquest creixement electoral. La bona feina sí, indubtablement. Però no la bona feina qualsevol. La bona feina que serveix per poder imaginar diferent, poder viure diferent, poder pensar diferent, poder relacionar-nos diferent, poder votar diferent. Prenem-ne nota i endavant.