L'Aleix a ca la Toca

I és que encara que no vulguis, les albergínies reclamen la seva porció de protagonisme. Ara, que ja estan als acabelis, quan et veus obligat a arrencar-ne les mates, quan ja no pots especular a veure si encara creixeran un xic més o no, quan el fred comença a aturar l’hort, les albergínies que havien anat creixent ja no tenen continuïtat. S’ha acabat la temporada amb l’arribada del fred. Tot es va ralentint i acaba paralitzant “la producció”.

El problema, igual com quan és el millor temps i vénen totes de cop, és que les que queden -petites, malgirbades, no ben arribades…- cal aprofitar-les i intentar gaudir d’aquest darrer alè d’albergínia que ens ofereix l’hort. Doncs avui, calia fer el cop de cap i agafar l’albergínia per la banya i donar-los sortida gastronòmica. I així ha estat. 4 receptes, 4, han convertit la negro-moradosa fruita en profitosa menja.

1. Verdures ofegades amb arròs integral i parmesà
2. Xamfaina
3. Escalivades al forn
4. Truita

Quatre propostes diferents amb l’albergínia com a protagonista o coprotagonista.
La primera, un plat que vaig tastar i gaudir per primer cop al restaurant la Primitiva, de Lluçà, de la mà de la Kin. Es tracta de fer bullir arròs integral, fins al punt desitjat, deixar-lo escórrer i reservar-lo. Les verdures, variades com més millor -avui, albergínia, porro, pastanaga, bleda, col-i-flor, pebrot verd i vermell i all i julivert-, i tallades ben menudes, ofegades a la paella i amanides amb sal, pebre vermell dolç, oli d’oliva i una llossada d’aigua, fins que quedin al punt de cocció. Tot barrejat i amb parmesà ratllat o laminat pel damunt. Sensacional! Això per dinar.
La segona, per conservar. Ceba, pebrot verd, albergínia, tomàquet, all i amaniments de pebre vermell dolç, tomàquet sec australià, sal, sucre i oli, i, en avançat el procediment, aigua per homogeneïtzar gustos i fer més melosa la menja. A refredar-la i a congelar-la. Una bona reserva!
El terce, simultani a l’anterior. Al forn, en una plata, les albergínies rentades i assecades, untades molt lleument amb oli, i cobertes, totes juntes, amb un paper d’estrassa. No m’agraden tant com fetes amb foc de llenya o carbó, però resultarn ben bones. Un cop reposades ben embolicades, pelar-les i… ja veurem!
I finalment, la truita. Un cas, el de la truita d’albergínia en la meva vida. Fins fa ben pocs dies, mai n’havia feta d’albergínia sola. Ara ja ha esdevingut un clàssic setmanal. I em ve de lluny, dels desitjos de la meva mare quan estava prenyada d’un servidor. Ja fa una pilassa d’anys. M’ho va confessar fa quinze dies!
L’albergínia, sinònim d’identitat cultural mediterrània, segueix ocupant un espai al cel de l’Hort de ca la Toca.