L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
La nostra sentència: independència per als Països Catalans
Article publicat a l’Accent, número 182
La nostra sentència: independència per als Països Catalans
La sentència del Tribunal
Constitucional espanyol vol posar el punt i final a la Constitució
espanyola vigent. 30 anys després, l’Estat espanyol formula la idea
completa de l’Espanya que vol, de fins on podem arribar i de les
pautes del joc polític. L’afirmació del president espanyol,
Zapatero, en saber-se públicament la sentència sobre l’Estatut de
Catalunya, anunciant la fi del debat autonòmic, és la síntesi de
tot plegat.
(Continua)
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Primer ha estat aplicar les polítiques
estatals contra l’independentisme basc, amb la Llei de partits i les
modificacions posteriors per afinar el tret, i amb una segona cara
que és l’homogeneïtzació del poder autonòmic, ara ja en mans de
partits espanyols -PP i PSOE. Aquestes pràctiques polítiques, no ho
oblidem, es posen en pràctica al laboratori basc però tenen rang
estatal, per la qual cosa se’ns poden aplicar en qualsevol moment. I
ara, un cop l’arc parlamentari espanyol, estatal i autonòmic, ja és
tot dòcil i submís als designis estatals, fins i tot els partits
dits nacionalistes o independentistes, ha arribat l’hora dels
catalans: la sentència. I aquesta cal intentar que pugui servir
d’alguna cosa, políticament parlant, per a tots els partits que cada
cop veuen més lluny el suport popular i la validesa dels seus
arguments per justificar la renúncia i el manteniment de les coses
com estan.
Com deia, fa pocs dies, en una
interessant entrevista a TV3, conduïda pel Miquel Calzada, Jordi
Pujol, expresident de la Generalitat catalunyesa, hem entrat en una
nova època que deixa enrere el model d’estat, el model de “país”
i el model d’Europa. I és que no hi ha dubte que entrem en una nova
fase, més agressiva, més restrictiva, més reaccionària de fer
política i per tant cal que els diferents estats es plantegin com
encarar tot això. En aquest context, és normal que Espanya es
plantegi, d’una vegada, aplicar la Constitució vigent, la que permet
un Tribunal Constitucional com aquest, i uns estatuts a la seva mida.
Al cap i a la fi, tot el que ara se sentencia està inclòs en el
marc constitucional espanyol, si voleu amb una forma més o menys
restrictiva, però tot contemplat.
Però si és així, per què tan
enrenou?
Durant aquests 30 anys de transició
postfranquista, s’ha anat fent la puta i la ramoneta, s’ha anat
jugant amb les interpretacions i ens han creat un miratge a mida de
les necessitats de cadascú. Però ni hem tocat la Constitució, ni
hem negat el paper de l’exèrcit espanyol, ni hem posat en perill
l’hegemonia de la llengua espanyola, ni hem coordinat comunitats
autònomes. Sí que hem creat un mini estat de fireta, amb policia
-que és espanyola-, relacions internacionals -bàsicament
econòmiques i a l’empara d’Espanya-, lleis de normalització
lingüística d’equilibris del tot inestables, en la comunitat
autònoma catalunyesa, i hem fet coses semblants en les altres
comunitats autònomes de casa, com en el cas de les respectives
televisions autonòmiques, que no poden veure’s en la resta del país.
O sigui, des d’una perspectiva de país no hem sortit de la llera
marcada. I ara, en plena crisi, algunes de les floretes que han
adornat i alegrat el nostre dia a dia, s’han marcit, i el panorama és
més dur, més real. Espanya s’afirma i es reivindica, s’assenta,
potser s’enroca, i potser s’equivoca.
A l’altra banda, tots els qui han estat
els beneficiaris del pacte, els qui han tastat el pastís i han
acceptat parlar d’autogovern per referir-se a una situació de
descentralització parcial, sempre dins la lògica dominant de la
Constitució espanyola i els seus dogmes inamovibles. Primer van ser
els que van pactar la transició i la constitució: CiU, ICV-EU…
Després, els nouvinguts, els refrescadors del panorama: ERC, BNV,
PSM. Tots jugant la carta d’anar fent en el marc constitucional
mentre no ens diguin res. Ja sabíem que no avançaríem nacionament,
ni socialment, però mantenir els parlaments esquifits i anar pactant
aquí i allà, encara que sigui a costa de renunciar a fer propostes
i prendre iniciatives nacionals i transformadores, i a més arribar a
formar-ne part, era prou justificació per a la seva existència.
Ara, amb tot en perill, és el moment de salvar els mobles.
La Constitució va ser feta per acabar
amb el problema “nacional”, no per avançar en els drets
nacionals. I ara, el seu fet ha aconseguit bona part del propòsit,
gràcies a tots els qui hi han col·laborat. A tots aquests que ara
malden per fer canviar majories al parlament catalunyès i que
utilitzen les consultes populars i les entitats com Òmnium Cultural,
Acció Cultural o l’Obra Cultural per jugar el joc de la confusió
defensant estatuts i parlant de nació i dret a decidir, però
obviant els temes centrals com autodeterminació i Països Catalans.
D’aquí, bona part de la batalleta per l’encapçalament de la
manifestació del 10J. Per una banda, els defensors de l’Espanya
autonòmica uniforme -PSOE, CCOO, UGT…- i per una altra els
defensors de models menys agressius, amb autonomies amb marge o fins
i tot amb plantejaments federalitzants, acomboiats al voltant de
l’Òmnium Cultural i els “presidents”. Final amb acord, però amb
matisos. Renaixement de la unitat, basada en l’autonomia. Pacte
catalunyès, sense nació.
I davant d’aquest panorama, una
realitat s’obre pas i esclata en forma de consultes populars o en la
mes gran manifestació independentista de la nostra història.
Apareix la consulta popular per la independència a Arenys de Munt i,
malgrat els propis polítics, l’exemple s’escampa i avui són prop de
500 els municipis del país on s’han organitzat les consultes, amb un
balanç extarordinari d’imaginació, política horitzontal,
mobilització i solidaritat, exemple únic arreu i experiència
inoblidable per a moltíssima gent. I la manifestació d’aquest 10J
que ha de passar a la història com la gran botifarra que el poble fa
a la situació actual. Una resposta contundent a un model, el del
constitucional, el dels partits institucionalitzats, el de les
entitats apagafocs, el de les restriccions autonomistes, el dels
límits regionalistes.
Davant d’aquesta realitat alliçonadora
i aplançonadora, és el moment de l’esquerra independentista, de la
CUP. És el moment de reformular el model de fer política i assumir
la gran diversitat del territori i el país, la seva gran força
organitzativa i la seva capacitat de mobilització. La gent d’aquest
país ha fet una lectura pràctica de la realitat i ha dit prou. Però
no únicament a les retallades, també a les maneres i a les excuses.
Estem davant d’una nova època per al país i davant la possibilitat
de construir un model de democràcia nou, inclusiu, constructiu, que
salvi el territori de la depredació especulativa i que generalitzi
formes d’economia solidàries. La desena part del país que ocupà
ahir els carrers de Barcelona ens ha deixat una declaració ben
explícita: ja és arribada l’hora. El futur és a les nostres mans.
Desobeïm polítics i institucions al servei dels estats dominants.
Construïm la independència dels Països Catalans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
C. Valenciana
Valencia
Comarcas
Castelló
Panorama
Sucesos
Internacional
España
Sociedad
Cultura
Tecnología
Documentos
Comunitat Valenciana
“Los valencianos giran hacia el centralismo
Los
ciudadanos de la C. Valenciana que preferirían una España unitaria sin
autonomías aumentan del 10 al 18% en sólo ocho años – El 31,4% se
siente únicamente español o más español que valenciano, un nivel sólo
superado por Castilla y León y Madrid
VOTE ESTA NOTICIA
Gráfico: Radiografía de la identidad nacional y el modelo territorial preferido. Comunitat Valenciana
PACO CERDÀ VALENCIA
Circula la tesis de que la Batalla de València y sus epílogos
desactivaron el nacionalismo en la Comunitat Valenciana. Es falso. Hay
un nacionalismo en pleno auge: el españolismo de tintes centralistas.
Así se desprende del último barómetro autonómico del Centro de
Investigaciones Sociológicas (CIS), que sitúa a los valencianos entre
los españoles que más rechazan la descentralización territorial del
Estado en autonomías y que, al mismo tiempo, tienen un mayor
sentimiento de españolidad.
Las
cifras sorprenden en una comunidad heredera de aquel reino
independiente durante cinco siglos y con lengua propia que fue
Valencia. Ahora, tres siglos después de la desfeta de Almansa y tres
décadas después de la Transición, un 18,3% de valencianos preferiría
que España fuese “un Estado con un único Gobierno central sin
autonomías”. Este nivel de centralismo uniformizante -lo apoya casi uno
de cada cinco habitantes- sólo es superado por Aragón, Castilla y León,
y Madrid. Y es destacable la evolución de la Comunitat Valenciana en
los último ocho años, cuando el porcentaje de centralistas que
abolirían las comunidades ha crecido del 10,3 al 18,3%.
¿Por
qué? Los mismos valencianos dan su explicación. A su juicio, la
creación y el desarrollo de las comunidades autónomas es considerado
como un proceso “negativo” por el 26,5% de habitantes y sus defensores
han caído 26 puntos en ocho años. Pero el descreimiento del
autogobierno va más lejos. Siempre según la encuesta del CIS, un 23,4%
de los valencianos prefiriría un menor grado de autonomía del actual y
un 42,6% no quiere que la Comunitat Valenciana reciba más competencias.
Pero no se trata sólo de una concepción territorial de España.
El “nacionalismo invisible” -en descripción del escritor Suso de Toro-
penetra hasta el tuétano de los valencianos. Hasta lo más profundo de
su identidad. Así, el 31,4% de los valencianos se sienten “únicamente
españoles” o “más españoles que valencianos”. Por delante sólo están
Castilla y León, cuna de Castilla y germen de España, y la Comunidad de
Madrid, capital del Reino y kilómetro cero del centralismo político
español. Inmediatamente después viene la Comunitat Valenciana.
Otras comunidades con lengua
Contrasta
la españolidad identitaria de los valencianos con la de las otras
comunidades con lengua propia. En la Comunitat Valenciana, sólo el 9%
de habitantes se siente más de su comunidad autónoma (más valenciano)
que español. En Navarra son el 30%, en Cataluña el 26%, en el País
Vasco el 24%, en Galicia el 22% y en las Baleares el 21%. Todas las
otras comunidades con lengua propia, pues, duplican y triplican a la
Comunitat Valenciana en identidad autonómica. Y si se les repregunta,
los valencianos no dudan en ratificar ese entusiasmo españolista: un
90% de valencianos se declara muy orgulloso o bastante orgulloso de ser
español, mientras que el orgullo de ser valenciano desciende al 81%.
Y
un dato a tener en cuenta: el CIS recabó las respuestas entre el 23 de
enero y el 2 de marzo. Es decir, cuatro meses antes del mundial de
fútbol de Sudáfrica que disparó el fervor patriótico en todo el Estado,
al que la Comunitat Valenciana contribuyó encabezando la compra de
banderas españolas, según fuentes del sector. Las banderas todavía
siguen luciendo en muchos balcones valencianos. Y, observando el
estudio del CIS, tal vez ya no sea únicamente por el gol de Iniesta.”
P.D: La vertadera lluita està ací; i l’estem perdent.