“Crec que la proposta és interessant quant a la idea que tingui un cert
rebombori, malgrat que tots sabem que això, a vegades, es mou per
canals de difícil control i de poca objectivitat.
Sobre la idea de
tenir un estat, crec que és un tema clar. Potser algun dia, i fruit del
procés nacional que aquest país sigui capaç de plantejar i
desenvolupar, tindrem la mesura del tipus d’organització-estat que ens
acabarem donant.
Crec, però, que en allò que no podem dubtar és si
volem un estat perquè creiem que som una nació o per alguna altra
qüestió que se m’escapa. Si és, com crec, perquè ens considerem membres
d’una nació, cal que tinguem clar quina és la nostra nació, on comença
i on acaba -si més no en un principi- i què no és la nostra nació. Per
això, no entenc que quan algú proposa la reclamació d’una estructura
política de poder nacional ho faci autoretallant el propi país. Cal que
en aquest tema siguem clars i ferms. O creiem que els Països Catalans
són una nació o no ho creiem. Perquè, si no ho tenim clar, cal que ens
preguntem si les Illes, el País Valencià, la Catalunya nord i la Franja
de Ponent no són nació catalana, què són? Regions d’Espanya o de
França? I si creiem això, endavant, és una opció. Però si no ho creiem,
la nació i l’estat han de coincidir. Que les situacions són diferents?
Potser sí en alguns aspectes i potser no en d’altres. Però si creiem en
un procés de sobirania i el volem hem de definir quina és la nostra
terra.
Per tot això, perquè crec que no és una fotesa sinó el tema
central, m’adhereixo a la proposta si el plantejament final és aquest,
sinó, sentint-ho molt i sabent que moltes coses, òbviament, ens
seguiran unint, no ho faré.
En qualsevol cas, del 4 a l’11, em comprometo a escriure reclamant un estat, la independència dels Països Catalans.”
Aquest és el comentari que vaig fer a la proposta d’en Xavier Mir, precisament perquè a Catalunya -al Principat, a la Catalunya estricta o al centre del món, com vulgueu anomenar-la- crec fermament que hi ha la clau perquè els Països Catalans estiguin a punt de desaparèixer com a projecte nacional, sense adonar-nos que aquest és, precisament, el fonament de la nostra incapacitat per accedir a la sobirania. Perquè vivim al marge de la nació real i amb petites delegacions administratives ens he pensat que som importants. Només si deixem de pensar que Catalunya és una nació i que només és una part, im portant sens dubte, però una part de la nació, ens en podem sortir. Entre estatuts i regions, abandonem l’autodeterminació i els Països Catalans. Aquesta és la nostra responsabilitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!