L'Aleix a ca la Toca

Avui ha estat dia de feinejar a l’hort i donar-li cara d’hivern. Arrencar les mates dels pebrots, de les albergínies, les mongeteres, els garrofons -com sempre exhuberants i amb poc temps per omplir les beines-, les carbasseres i les carbassoneres…
He esporgat el cep, que enguany ha estat fotut, pobret, amb una malura que ens ha delmat el raïm, he transplantat carxoferes -no sé si resistiran el moment- i m’he dedicat a treure herbes i brots posats en mal lloc.
Mentre, broten els espinacs, aguanten fermament les cols i les col-i-flors i hi ha unes pastanagues i uns porros que fan goig de veure’ls. Sense oblidar els cards i les remolatxes.
Entre els colors del cel, de les fulles i una coloració especial que posa la terra en estat de trànsit hivernal no hi ha dubte que el període del creixement s’ha acabat -tot i les excepcions fantàstiques que hi ha- i estem a les portes del fred.
Un fred que anuncien, des de fa uns dies, els pinsans, que ja volten per l’hort.
Posar les tiges més dures a assecar és indicador de foc futur. Preparar la terra, per reposar, és indicador de silenci. L’hort novament ens marca el temps, acompassa la vida i ens lliga a la realitat senzilla del gir normal de la vida.
Avui contemplava el compost casolà de Ca la Toca, aquest espai meravellós on la “merda” es converteix en “or”, aquest “tresor” sense diners que fa que un grapat de pells de taronja, herbes de rebuig, fulles caigudes i altres restes de rebuig de menjar, esdevinguin, amb els dies, les setmanes i els mesos una terra fèrtil, esponjada i carregada de vida -com indiquen cucs i llimacs i altres animalons.
Amb aquesta claror tan especial que té la tardor, entre tremolosa, poruga, inquietant i sensitiva, que sembla que la vida s’hagi d’aturar, l’hort dóna la mesura del trànsit, sempre actiu, sempre en marxa. D’aquí a uns dies, caldrà plantar les faves, que iniciïn el camí, que els l’aturi el fred més viu, i que amb la força renovada, s’alçaran a l’envista del nou bon temps.
Mai s’atura res del tot, però cada moment té el seu ritme, i així el cicle es podrà anar completant.
Ara, bona part de la vida que ha anat esclatant en els darrers mesos està en conserva, confitada, assecada o congelada, i això ens permetrà no deixar de gaudir del fruit de l’hort en els moments que aquest està dominat per la letàrgia hivernal.
La cotxa fumada, que viu des de fa anys a prop de l’hort, avui ha saludat i ha mostrat la vivor de qualsevol temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!