Emigdi Subirats i Sebastià

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE XERTA

Molt bon vespre, xertolins i xertolines.
És tot un plaer dirigir-me a tots vosaltres aquest vespre tan emblemàtic per a la vostra població. Li he d’agrair de tot cor a l’equip de govern que m’haja convidat a ser el pregoner d’enguany. La Festa Major d’un poble xicotet compta amb tots els ingredients que la converteixen en un esdeveniment inigualable. Venim de lluny, durant anys i panys ha servit tant de punt de reunió familiar com de retrobament d’amistats. El típic panoli arreu dels pobles ebrencs, les menjades de germanor populars, els jocs esportius, els balls amenitzats per orquestres de nivell, les trobades de bar, l’orgull de tindre una pubilla o una reina de la festa a casa, ara també hereus, els somriures i les abraçades, els bons desigs per a la resta de l’any… tot són ingredients que fan grossa una ´Festa major. Justament, Festa Major és una expressió que no es pot traduir a cap altre idioma, perquè en altres indrets hi ha festivitats remarcables, però no compten amb tants d’ingredients com la que es fa a casa nostra, els quals la fan tan especial. Com bé diu la dita xertolina: és que pa i vi fan de bon pair!
I aquí a Xerta la celebreu en honor a Sant Martí.

Si un Moisès va arrastrar el Nilo
Xerta va tindre un xiquet
que arrastrat també per l’Ebro
va salvar-se dins d’un bres.
No podrà dir-se en la vida
que siga bon xertolí
aquell que no alabe sempre
el seu patró sant Martí!

El de l’estiuet, el de la caloreta ambiental en ple novembre, La llegenda catalana explica que Martí, nascut a Tours, va donar-li la capa a un pobre en nom de Jesucrist i que, tot just pronunciar el nom de Crist, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran arc que va fondre la neu i enretirar el fred, ajudant d’aquesta manera al vagabund. Per aquest motiu hom coneix aquest fenomen amb el nom d’arc de Sant Martí, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí.
Una altra llegenda vincula Martí amb les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d’honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo; per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo.

Deixem ja les coses espirituals del cel, per retornar a les palpables de la terra. Personalment, Xerta no m’és un poble aliè, ja que hi tinc vinculacions de tota mena. La primera arriba per raons literàries, una de les meues grans passions, conjuntament amb els de casa, la docència, el meu poble i el Barça. Durant els darrers anys he pogut treure a la llum dos biografies dels dos únics fills predilectes d’aquest poble, la Francesca Aliern i l’Antoni Añon.
La segona, en canvi, encara més propera, és per raons d’amistat i d’estima amb uns quants xertolins i unes quantes xertolines que m’han atansat de debò a la idiosincràsia d’un poble molt semblant al meu, Campredó. Malauradament ens diferencia el fet que Xerta és municipi, amo del seu destí, mentre nosaltres encara tenim amo que controla el nostre autogovern municipal en ser una entitat dependent. Vosaltres vau fer el camí llibertari quan calia, al segle XVII, a nosaltres ens van encadenar per motius polítics i econòmics i no ens han deixat volar lliurement.
A les xarxes socials s’ha fet conegut que un dels plaers de la meua dona i meus és fer el vermut, el qual jo anomeno com a republicà, en el meu bar de capçalera al meu poble natal. Tanmateix, també m’agrada fer-lo als dos bars de la plaça de Xerta, on es degusten uns variats i un vermut veritablement de categoria, com deien els més vells ans. La tradició del vermut no s’ha de perdre i no es perd en un poble xicotet. Mentre l’assaborim ens guaiten aquells quatre baluards des de llur lloc privilegiat d’alçada. Estic parlant de Lucero, de Turco, de Marino i de Leal, que converteixen el campanar en un altre indret ben especial, sobre els quals he escrit i he parlat en tantes ocasions, ja que em causen curiositat car disposen d’una llegenda esplèndida que té relació amb els conreus i la presència del llop per aquestes contrades. Lucero, Turco, Marino, Leal… protegiu aquest poble de qualsevol mal!

¡Viva Cherta porque tiene
un hermoso campanario
con cuatro perros en la cima
y en la punta un pararrayo!

Una plaça emblemàtica, el veritable cor de la població, per on passa bona part de la vida social, des de l’ajuntament al casal de la gent gran i a l’església, que orgullosa presumeix de quadres bellíssims, així com ens recorda una de les riuades del Cant xertolí de l’Antoni Añon:

Era un nit trista, feréstega i molt fosca
negra nuvolada cobreix tot el cel
rellampecs, centelles i trons se succeeixen
i en la pluja augmenta l’Ebre la corrent.
Apenes dormida, a la primera sonada
Xerta del seu somni despertar-se sent,
i aterrada mira com el riu ahir manso
lo mar pareixent-se puja per moments.
Los xics s’atribulen, los vells se condolen
la pluja continua i creix la remor
les cases s’afonen i al caure sepulten
a més d’una mare i al fill del seu cor.
A l’ermita corren i allí al mig de tantes
penes i amargures i tribulacions.
A sant Martí invoquen, que és lo sant que a Xerta
té socorreguda en tantes ocasions.
Ja l’alba s’assoma, ja minven les aigües
i avançant lo dia ne minva el perill.
Los cors s’asserenen en veure aparèixer
per dalt la muntanya l’arc de Sant Martí.
Tots d’una al cel alcen los ulls plorosos
i gràcies donant-li fervents i contrits
proclamen per sempre patró d’este poble
al sant que amb un pobre la capa partí.

Un passeig tranquil pels carrers estrets del nucli antic ens permet gaudir de la bellesa arquitectònica d’unes cases pairals carregades d’història. El modernisme català va canviar a principis de la passada centúria la fesomia de les ciutats, però també va embellir els menuts nuclis de població. De la mà del geni entre els genis de l’arquitectura, l’inigualable Antoni Gaudí, la capital del nostre país, Barcelona, va esdevindre el símbol arquitectònic del món. De la mà dels seus deixebles, a la riba baixa de l’Ebre es van dignificar edificis destinats al treball, com l’escorxador i el mercat municipal de Tortosa, o les fastuoses catedrals del vi del Pinell de Brai i de Gandesa. Aquí a Xerta us va tocar part del pastís de l’esplendor modernista, amb unes construccions de relleu fruit de la fortuna acumulada per uns indians o americans que van voler presumir del seu èxit econòmic lluint-lo al seu lloc de naixença: avui dia patrimoni xertolí de gran valor.
També sou el poble de l’Assut, la construcció d’origen àrab que ha regulat històricament el cabal del riu i que us dona identitat com a poble. Temps era temps quan una passejada al seu redós infonia tota mena de sentiments, impregnava de poesia, ens feia enorgullir de la capacitat humana de construir obres de tanta rellevància, ens enamorava la bellesa natural que formava l’aigua amb el bosc de ribera. A la banda dreta o a l’esquerra, a Tivenys o a Xerta, l’assut era l’orgull de tots plegats. Hem de lamentar, com a persones que estimem el nostre patrimoni, que durant els darrers anys l’han desvirtuada totalment, amb una mena de crim ecològic i arquitectònic de primera magnitud. Què li heu fet a l’assut?.

Dos coses veureu a Xerta
que sempre fama han tingut
les xiques per lo boniques
i per pintoresca l’Assut!

La Xerta antiga de l’assut, dels molins fariners, ha estat ultratjada. Jo em quedo amb la Xerta del pas de barca, de la vida de cara al riu, un riu que és vida,mentre que el ciment, en aquest cas, és sinònim de mort!
Avancem en temes. Soc de religiosa futbolística, més aviat de religió Barça, sofridor permanent que porta a la sang uns colors passionals. A la vegada, segueixo de ben prop el futbol base i la base del futbol, els equips locals que fan història cada dia amb el fruit laboriós´dels seus impulsors. Aquest és el cas òbviament, del CF Xerta, que llueix els colors de la senyera en la seua vestimenta, amb l’abnegació dels jugadors, de l’equip tècnic i dels directius celebrava un ascens històric la temporada passada. També el vam celebrar els que estem impregnats d’aquest esport des de la raïl. Hem arribat al punt, no podia ser d’altra manera, que li demanarem al senyor alcalde que els faça un camp nou de gespa artificial. Vinga, Roger, que aquest conjunt humà s’ho mereix! L’entitat és evidentment un altre dels símbols preuats d’aquest poble. És Xerta en estat pur!
El poble del torró, conegut arreu, denominació d’origen, amb pastisseries esplèndides que també li han donat fama arreu. És a dir, un poble molt dolcet i endolcidor!
Un poble de la història, de vegades trista i ensagnada. M’estic referint a tots els deportats xertolins als camps de concentració nazis durant la dècada de 1940. Un poble altament afectat per aquesta tragèdia col·lectiva, que mereix el reconeixement institucional. En un viatge familiar al camp de la mort de Mauthausen-Gusen em vaig trobar amb una placa dedicada per l’ajuntament xertolí. Tot un goig! Aquest és un camp a continuar treballant, car com deia un dels grans poetes dels que es fan i es desfan, Gerard Vergés: «De cop comprenc que l’home és la memòria».
Un poble que va continuar vivint la tragèdia durant la postguerra amb tots els treballadors que varen construir la via fèrria de la Vall de Zafan , presoners de guerra obligats a realitzar treballs socials, la història dels quals ha quedat reflectida en la novel·la «El pont de la Solitud». Contalles inacabables de la gent que ho va patir!
Un poble d’escriptors, de personatges històrics. Des del Bisbe Sentís, fins arribar a les lletres actuals amb un bon nombre d’escriptores i algun poeta. L’Antoni Añón com a gran homenot de la Renaixença va deixar petjada. El primer dels catalanistes, l’honor seu per la seua estima profunda a aquesta terra. Músic, folklorista, poeta, redactor de les Bases de Manresa, un gran defensor de les nostres raïls, de la nostra vida rural, i del nostre país. En un moment en què s’ha abaixat la guàrdia i el conreu del català va abaixant, també l’ús social, i també els referents dels nostres xiquets, persones com l’Añón ens fan reviure l’estima per la llengua i la cultura d’aquesta terra, la nostrada.
I Francesca Aliern, la nostra Paquita de Jan, la princesa de les lletres ebrenques, la més prolífica de les nostres autores, la retratista del nostre parlar, del nostre paisatge i de la nostra gent. Xerta ha estat narrada i descrita pel davant pel darrera, amb històries de la quotidianitat, amb veu senzilla. De la mà de Paquita, Xerta, i d’Artur Bladé, Benissanet, han estat els dos pobles ebrencs més relatats, més descrits amb ploma dolça i estimada.
I el poble de la Molt Honorable Presidenta del Parlament de la nació catalana Carme Forcadell, que va romandre segrestada per l’estat durant molts mesos que li varen robar impunement. Donasses com la presidenta són orgull de país, orgull de poble, orgull de dona, orgull de català i de catalana que anhela la llibertat d’un país que va de les Corberes al Segura i del Cinca amb la barca del temps amb el vent de llevant a l’Alguer.
Finalment, el que m’uneix íntimament a Xerta és l’amistat amb molts xertolins i moltes xertolines, que em fa portar aquest poble una miqueta al cor. No puc deixar de parlar de Toni Cid, amic estimat i íntim, amb el qual hem compartit durant els darrers anys projectes i il·lusions, i tantíssimes coses sentimentals nostrades. Xertolí en totes les seues vísceres, que infon estima pel poble que l’ha vist nàixer.
Parlaria de tants altres xertolins amics, de Conxa i de Joan, de Rut, de Montse, de Marià, també de molts alumnes estimats, el nom dels quals no anomeno perquè me’n deixaria i em sabria molt greu. La docència i el contacte amb els xiquets i les xiquetes és la veritable essència de la meua vida pública. Tots ells m’han infós l’estima per aquest poble, a través dels fets històrics, de la riquesa natural i arquitectònica, dels quefers esportius, de la vida quotidiana que és la veritablement important.
Que tingueu una molt bona festa major! Que gaudiu de les vetllades de ball, de les xerreres a la plaça, de les celebracions familiars, de tota l’essència de la festa major.

Si algú vol trobar-ne sal,
que no vaigue a les Salines,
que vinga a Xerta i veurà
la sal de les xertolines.
Emigdi Subirats
29 d’octubre de 2022

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!