L'Aleix a ca la Toca

Ahir, algun fatxa espanyolista va serrar una de les tres branques mortes del Pi de la 3 Branques, al Pla de Campllong, a Castellar del Riu, al Berguedà. Un acte per tocar els sentiments amb intenció d’atemorir i, sobretot, desmoralitzar.
I és que la simbologia del Pi té un altíssim component emocional, sentimental, vinculada a la idea pròpia de la Renaixença de la simbologia patriòtica vinculant la nació a la terra i a un univers d’un cert idealisme.

El Pi és, sense cap mena de dubte, un referent patriòtic amb un predicament molt més emocional que militant i que, esdevingut empara referencial de la diada del 3r diumenge de juliol, ara, en plena efervescència patriòtica catalunyista, ha guanyat -recuperat?- alguns devots i ha de competir amb un volgut símbol jove -com a sinònim de revolucionari?- unes desenes de metres més endins, quedant com a raducte d’una expressió del catalanisme catalunyès més aviat acomodatícia i i un xic resclosida, molt vinculada a l’esmentat univers relligat pel Pujolisme: la missa, la sardana, el dia de l’any que hom recorda els Països Catalans -com avui a TV3, sempre tan discrets i eufemístics ells- i aquells discursos abrandats de passió budellística i tan poc vinculats a un projecte nacional realment comú.
Per si alguns comencen a notar la tremolor de la indignació, vull aclarir que hi he anat moltíssims anys, de aplegat, de xerraire, de paradista i d’organitzador en any de desercions. O sigui que el percal el conec, ni que sigui un xic.
Però no hi ha dubte que tot plegat respon a una visió tronada i passional de la pàtria i ben poc a una realitat transformadora, per més que ens hi puguem aplegar personal de tendències ben diferents.
Que hom recordi els Països Catalans en referència al Pi, no és més que una altra de les moltes mostres de catalunyisme que impregnen això anomenat “catalanitat”, sempre identificada amb una centralitat que contempla la perifèria i, si un dia cal, ja mirarem com ho fem per mantenir el lligam. Un paradigma de catalunyitat, el de la Gran Catalunya, gens identificable amb la catalanitat nacional. Entre la condescendència i la compassió, avui més aguditzada que mai per la sensació d’haver estat cridats a redimir la identitat.
El Pi de les 3 branques, encimentat i encartronat, és la imatge d’una catalanitat que es mou entre un passat contradictori i un present depassat i que es remou en l’atzucac del seu propi oblit del país al complet.
Que el Pi del pla de Campllong sigui un símbol per al país està molt bé, el que és fotut és que hom pretengui que sigui un símbol de construcció nacional. Això necessita un nou paradigma. Que converteixi en pràctic i actiu allò que és platònic.