L'Aleix a ca la Toca

Han passat molts anys, i on vaig trobar per primer cop gínjols a la
venda, ara tastava de matinada unes herbes de la Mariola, un Mesclat o
em penjava la lletera, a les hores de sol i de lluna, mentirosa, àcida i fresca.
Alcoi, avui amb nous noms de referència, se’ns apareixia sotraguejat
per l’himne, pel combat de guarniments, per una cadenciosa passejada
amunt i avall amb aires d’espectacle de festa major, però amb una
sentida i profunda fidelitat al motiu i a la passió, a l’aparença i al
joc, a la comunicació i a la seducció…, i a la identitat -quina?
preguntareu, al sud i al nord, descreguts com sou-.
Dels Moros i Cristians en queda molt per veure i comprendre. Però la
visió, la vivència exploradora, situa i prepara el terreny per entrar
en racons i viaranys aptes per a iniciats. A Alcoi o a Muro o a Cocentaina…
Dos dies i nits i matinades. Milers de moros i cristians. Desenes de
milers de badocs delerosos de boato i d’intens esclat. Alcoi és el
regne, el viu tot l’any, a dins i a fora, filà amunt i filà avall,
pendent, inquiet, esplendorós.
Però de tot, em quedo amb les mirades dels caps de cada filà, a la
vespra del gran dia, el dia de les Entrades. I el gest, i el cigar, i el vestit, i el frec a
frec de les espatlles, i les llambordes orgulloses i les bandes sense
uniforme i les gotes espirituoses fent el seu procés a cada cos, a cada
galta, a cada pas. Quina nit!
I a les 6, amb la lluna, la de veres, senyorejant la volta de les
estrelles, Primera Diana, presentacions, encara amb mitja roba de
vestir…, i aquella mirada, aquell gest únic, aquella postura
sostinguda que no deixa desbridar l’aplaudiment fins que la contenció
és del tot impossible i és el cor qui l’empeny. I com somriu, cregut i
savi, el capità d’espasa corba, de pas superb i acompassat, acaronat
per les notes sempre al punt.
I els bars, bullint de músics i alcoians que són moros tot i ser
cristians, i cristians sense creença, i cambrers de peus perduts i
aromes de matinada -6 graus!- i esperits gens creients -40 graus!-.
I vindrà una llarga jornada, on la mentida és la clau per sobreviure a tanta teatralitat vertadera.
Les millors bandes, els millors vestits, els millors carruatges, i
cavalls, i camells i elefants… i Alcoi esdevé realitat i fantasia,
desapareixent als peus de la gentada que volta, guarnida o encuriosida,
a la recerca de tot i res.
El Barranc del Cinc, les mandonguilles d’aladroc,  els pasdobles, fred i calor,  més de 10.000 cadires, son adormida al
parc, caminades i tombs per acompanyar el cotxe, el cavall desbocat,
les fàbriques velles, urbanització incomprensible, parades de fira que no respon a cap nom ni a cap món, i un castell quadribarrat… i
la llançadora que reprèn el camí. I el bar que ho diu ben clar: Tot mentira!