L'Aleix a ca la Toca

Els comiats en un blog tenen un aire a vegades pornogràfic, a vegades superb. Però no puc evitar de mostrar la meva ràbia, la meva impotència, el meu més gran respecte i estimació per a l’Isidre de l’Institut, l’Isidre Beltrà, el director de l’Institut del Lluçanès. Ja sé que fa anys que no ho era, fruit de la maleïda malaltia que l’anava corsecant, però sempre ho serà per a molts. L’Isidre i l’Institut eren part del mateix paquet, de la mateixa imatge, de la mateixa sensació.
Com acostuma a passar, ara tot són laments per allò que no hem arribat a parlar, per allò que hauríem volgut fer, per allò que ens hauria agradat de comentar o de projectar… Però no hi som a temps, si més no a fer-ho junts. Ara és temps per als records i els milers d’imatges que em vénen al cap, perquè els ulls no són capaços de veure-hi clar.
Des dels vespres de l’agenda de Prats, a l’antic local del GALL, fins a la darrera conversa al supermercat, animós i esperançat, proper i serè, sempre lúcid, han passat moltes coses i hem compartit molts moments. L’Isidre, el meu Isidre, em feia sentir tranquil. Els seus ulls, menuts i vius, semblaven veure-les venir de molt enllà. En parlar amb ell, tenies la sensació d’haver guanyat alguna cosa d’important, si més no com a persona.
I crec que aquesta haurà estat la sensació, molt més profunda, molt més completa, molt més important i integral que hauran viscut els alumnes que hauran tingut la sort de poder-lo tenir com a mestre o com a director, i segur que com a amic.
Silent i poc amic de les grandiloqüències -per això també va optar per un lloc com Prats i el Lluçanès per viure amb els seus- va treballar de valent per al poble, i avui algunes coses porten la seva marca, la seva empremta. Una marca realment important i que el temps posarà al seu lloc.
Els qui no creiem en més enllàs ni en proteccions eternes ni trascendents sabem que no podem parlar amb els nostres morts, però sí que podem sentir ben endins i per sempre, l’escalf d’aquells que ens han donat vida. I és que precisament és la vida el que ens fa sentir. I sabem que la vida, per ser-ho, ens encomana morir. Però mai acceptarem que la mort ens arrenqui la vida abans d’hora i mai ens reconfortarem, només la respectarem, perquè amb ella hi van els nostres.
La notícia m’ha colpit i m’ha deixat trasbalsat. Un cop més, he perdut un tros de mi i un bri d’esperança. És la sacsejada, perquè en mi hi haurà l’esperança per fer camí i per seguir, pas a pas, fent realitat la il·lusió de viure, la que l’Isidre ens ha fet sentir tantes i tantes vegades.