L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

13 de maig de 2009
0 comentaris

Avui, juguem a casa!

Malgrat blavers i catalunyesos, feixistes i especuladors, avui juguem a casa. A la capital del sud del país, a la ciutat a la que mai hem renunciat ni renunciarem. Les paraules del Xavi Sarrià em traslladen a la meva València, la que reclama Feliu Ventura, la que canta Maria del Mar Bonet, la que viu -vívíem de ben a prop!- Joan Isaac, o la que blasma Senior. La del 25 d’Abril i el 9 d’Octubre, però, sobretot, la de cada dia. A la ciutat que vaig viure, empassant-me-la a mossos de sorpresa i reconeixement, i que em confirmà, més que cap altre lloc, la certesa de la nació, a les escorraines de la dècada dels 70 del segle passat. A la ciutat que he reconegut i que visc amb angoixa i satisfacció des de fa 30 anys. Avui, juguem a casa, i ho farem amb els amics del país del nord, amb qui seguirem jugant un llarg partit, encara que avui, no hi ha dubte, volem guanyar.
Però, per a qui encara no tingui la sort de la normalitat del país, res millor que les paraules càlides, amoroses, fermes i quotidianes del Xavi. Ompliu-vos d’elles, viviu el país!

Benvinguts a València

Més enllà dels tòpics, dels aparadors i dels
deliris de grandesa de l’alcaldessa que ens governa, descobrireu una
altra ciutat. I és una València oculta, però viva, i que es desperta
cada dia entre les Torres de Serrans i les de Quart, allà on s’alça un
entramat medieval ple de racons màgics i de tresors històrics, hereus i
testimonis d’una identitat que ens fa germans. Una València que no
renega d’aquesta identitat i que per això ix al carrer dues voltes
l’any per celebrar que continuem vius, malgrat els tres-cents anys de
derrotes, prohibicions i enganys.

(Continua)

Una València popular, mestissa, plena en barris on la vida bull i que conserven aquell antic encant que ha sobreviscut al pas dels anys. Una València veïnal, que s’organitza en associacions, entitats i plataformes que es reuneixen en edificis, ateneus i casals que aixopluguen moviments socials i culturals. Una València que vol tornar a ser verda, mediterrània, que lluita per conviure amb l’horta, amb aquesta horta tan amenaçada però viva encara, un oceà d’alqueries i palmeres, hereva de la tradició àrab i romana que ha marcat la seua personalitat. La mateixa que arriba amb tramvia fins a una mar escortada per barris que batallen per defensar cases construïdes amb aquell toc modernista que es mescla amb les olors de sal. O que sobreviu entre pinars i dunes de platges verges salvades per les mobilitzacions populars, o en les aigües salines d’un llac habitat per aus i peixos i pescadors que la solquen amb barques que es remen amb canyes i fang.

Una València que té memòria, que està orgullosa d’haver estat el darrer reducte republicà i que per això ha recordat, defensat i homenatjat els noms dels milers i milers de víctimes de la repressió franquista que jauen en una immensa fossa comuna que l’ajuntament ha volgut cimentar. Una València que ha sobreviscut a l’estafa de la ‘Transició Política’ que ací és digué ‘Batalla de València’ i que fou protagonitzada per la violència extrema d’una extrema dreta que encara avui continua actuant amb una total i sospitosa impunitat. I és la València de Guillem Agulló, assassinat pels feixistes fa quinze anys, i la de totes les fornades de joves independentistes que encara criden amb ràbia ‘Ni oblit ni perdó!’, o la de tants espais autogestionats per una tradició llibertària que sempre ha reviscolat.

Una València culta, moderna, que se suma a les campanyes per l’ensenyament en la llengua pròpia i per unes escoles públiques defensades per mestres i alumnes que desborden carrers per combatre les agressions de la Generalitat. Una València irreverent, transgressora, que viu en els versos de Vicent Andrés Estellés, en els personatges de Ferran Torrent o en els cartells de Josep Renau, i que manté teatres crítics mentre continua engendrant grans músics de jazz, de cançó i de rock que són boicotats a la televisió pública i ignorats en les programacions de les festes locals. Una València que, tot i així, no es resigna a perdre aquestes festes i encara les viu com abans, alçant falles populars, jugant a pilota en els trinquets o cantant albades, a mitjanit, pels carrers silenciosos, entre dolçaines i tabals.

Una València que, en definitiva, avui us dóna la benvinguda perquè encara batega, orgullosa i digna, dins el cor de la gent que se l’estima de veritat.

Xavi Sarrià

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!