L'Aleix a ca la Toca

Entre el diumenge a la nit i el dilluns, el president espanyol, Zapatero, i el president autonòmic, Maragall, van congratular-se del resultat del referèndum i del que representava de suport a l’Espanya plural i de la important contribució que hi farien els catalunyesos -i catalunyeses!-.
Ahir, dimarts, detenien 12 patriotes bascos en el més pur estil espanyol i amb l’amplificació corresponent dels mitjans de comunicació.
Avui, dimecres, el president autonòmic, Maragall, ha anunciat que plega, i ja hem començat a veure-li el careto -el plumero ja fa temps que els el veiem a tots- al Montilla, ministre espanyol d’ascendència política autonòmica.
Avui mateix, al parlament autonòmic de l’Aragó, aprovaven la seva quota de renovació estatutària, evitant d’encarar el tema de les llengües -diuen que encara no tenen clar si el català es català, variant autòctona (del català?) o un notable “xapurreau”-.
Paral·lelament a tot aquest panorama engrescador i nou, sobretot nou, propi de la “nova Espanya”, hem vist com la direcció d’ERC esbufegava alleugerida amb la fi del debat autonòmic, demanava perdó per la malifeta d’haver jugat a demanar el no en el referèndum, intentava ressituar-se en el poder i l’ordre, reconeixia la labor de Maragall per haver estat el president autonòmic que havia portat el nou estatut, i cridava tothom a tornar a la normalitat, a girar full.

Però amb tot això, no havia arribat encara el millor. Sense avisar, la Mònica Terribas ens regalava, la nit del dimecres al dijous, una entrevista impagable amb el president d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira.
La veritat és que poques vegades m’he sentit identificat amb ell, amb el partit i amb les maneres de fer de tot plegat. Però avui he arribat a la més absoluta perplexitat. Sabia que els polítics professionals sovint són un xic maquiavèlics, una mica manipuladors, fins i tot parcialment -o totalment- barruts, mancats d’escrúpols i aferrissats defensors del dirigisme dels aparells dels propis partits. Però avui, el senyor Carod s’ha superat i ha superat les meves previsions. Quin afany de poder, quines ganes de controlar-ho tot a qualsevol preu, quina prepotència envers els qui discrepen al si del partit, quin fastigós menyspreu cap a qui ha defensat honestament el no i el que representa -a dins i a fora del partit-, quina defensa del model neoliberal d’acció política al món occidental, quina perillosíssima renúncia a posicions polítiques conseqüents i de principis -polítics, però també ètics i morals-, quina amença a la realitat assembleària del partit, quina vergonya tan gran.
Com deia a l’inici de la campanya del referèndum en Salvador Cardús, quan Esquerra ha dit que volia ser com els altres, hem tingut la sensació que anàvem malament. Ara ja ho són, però és que volen ser pitjors!
La sensació d’haver perdut el nord i d’aferrar-se al poder al preu que sigui -com fan els del PP, els de CiU o els del PScOE- és una mostra d’impotència i de misèria política immensa, que moltíssima gent no vol creure que hagi d’estar en l’ideari i en el quefer d’ERC, i menys encara en la seva història.
Ni el senyor Carod-Rovira ni ningú té dret a fer creure que amb el NO es va a l’infantilisme polític, a la prepolítica, al resistencialisme, i que la gent, d’ERC i de no ERC, que amb aquesta posició han fet equivocar els senyorassos de la llotja presidencial del partit han de callar i deixar la política per a les direccions prepotents i autoritàries.
Tots sabem la culpa que tenen, el senyor Carod i companyia, en l’estatut actual i en el procés de consolidació de la nova Espanya -vot a favor dels pressupostos estatals quan encara estava tot per aclarir en tema d’Estatut o suport a l’enviament de tropes espanyoles a l’Afganistan, per exemple, oi?-, i de les previsibles promeses de no votar NO a l’Estatut.
Però també sabem que un 20% de no, més altres posicions crítiques, són un bon bagatge per començar a caminar contra l’encaix a la nova Espanya que tant han defensat i que tan greu els sap que les bases els n’hagin apartat.
I així, mentre la direcció d’ERC malda i maldarà per trobar aquest espai, d’altres seguirem treballant en sentit contrari, amb ètica i fermesa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!