L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
2 curiositats i 2 recomanacions sobre braus (toros, bous…)
Després de l’intens debat obert aquests dies, hem anat veient moltes coses, entenent certes postures i reflexionant més encara sobre la qüestió.
Com ja vaig dir, tot i no compartir els plantejaments ni les formes ni els objectius de la plataforma Prou!, cal reconèixer que han sabut aprofitar el moment i han desenvolupat molt bé la seva opció. Ahir, vaig entrar al seu web i vaig poder comprovar com hi ha coses curioses, a tot arreu, però en això de les fetes amb bous es fa molt evident, i hi ha casos que crec que fan més mal que bé a una iniciativa, i no per trobar-hi contradiccions, tothom en tenim i sort n’hi ha!, sinó perquè hi ha posicionaments gairebé escandalosos i per això contraproduents quan es fan propostes tan basades en la moral, l’ètica i un determinat concepte de pau i no violència.
Concretament, entre els personatges famosos que signen a favor d el’abolició de les festes amb bous i que diuen que ho fan per raons de defensa dels animals, hi ha hagut dues persones amb posicions gairebé escandaloses. Un, el defensa del Barça, Carles Puyol, i l’altra la inefable senyora Pilar Rahola.
(Continua)
Puyol dóna suport a l’abolició segons es desprèn d’una entrevista publicada al diari espanyol El Pais. El qüestionari li demana si està per la prohibició i ell diu que sí, motiu pel qual els del Prou! el sumen a la iniciativa. Però l’enquesta continua, i el nostrat símbol de la força del terrenu -una mena de brau esportiu de casa- acaba amb una resposta si més no xocant i que demostra un interès molt important per aquell país i aquella part del món, és allò que parlàvem del model cultural, democràtic, de valors… Us sona?. Li demanen si hagués de tornar a Sudàfrica, què ho podria motivar. I la seva resposta, genial: ” a fer un safari”. Millor impossible4, sobretot quant a criteri. O potser és políticament correcta, donat que els animals estan en estat salvatge, en un context salvatge i per domesticar i, per tant, els del món “lliure” podem anar a fer aquestes coses sense mala consciència, allà?
Però encara hi ha un altre cas, que necessita menys explicacions, i que és com a mínim sorprenent el seu suport a la violència contra els animals. I és que la Pilar Rahola, màxima defensora, amb ls seves excuses i justificacions, de les matances de palestins i altres musulmans o que ho semblin; l’ésser mediàtic que potser més llenya al foc ha posat per la repressió i la justificació de la violència planificada i milimetrada sobre el poble palestí de part de l’estat sionsita d’Israel, un ésser defensor de la segregació i la política més reaccionària i violenta contra persones de totes les edats a Gaza, Cisjordània i als camps de refugiats, i resulta que per raons morals, ètiques i noviolentes, es posiciona contra les festes amb bous. Deu tenir alguna cosa a veure amb el que dèiem del model democràtic, el model d’estat, la cultura asèptica… Simplement curiositats. O no?
I ara les recomanacions. L’apunt del Salvador Palomar, al seu blog, la Teiera, sobre aquest tema dels bous, que podeu llegir aquí, i el dossier central publicat a la revista Caramella número 11, de l’any 2004, dedicat a reflexionar, sense dogmatismes, sobre les festes de bous, que podeu descarregar-vos i llegir aquí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui farè d’advocat del d…le.
Crec que en una bona causa hem de deixar els purismes tiquis-miquis a banda (de fet, jo mateix no’m miro massa al mirall per no posar-me massa en contra de mi mateix).
Puyol, el futbolista: de ben segur (?) potser es refereix a un safari fotogràfic.
Rahola, la Pilar: el judici de vostè sobre les opinions d’aquesta senyora crec que no s’ajusten a la realitat (de tant en tant la llegeixo, i no he trobat cap defensa de cap matança. Si n’hi ha alguna, seria bó que poses la font). Val que no és cap filo-palestina, però dir que defensa la matança de palestins crec que no és dir una veritat. En tot cas, estem debatent sobre les curses de toros i altres festivitats on es tortura o es fa patir de forma gratuita als animals, no sobre la moralitat de cada u (com diuen els testimonis de Jehovà: cal ser moral, no moralista).
Sobre l’apunt de la Teiera, d’acord en NO prohibir les festes on hi participin altres bitxos que no sian humans, EXCEPTE si hi ha tortura o maltractaments (això també val pels circs. I no s’hi val barregar en aquest affaire l’alimentació de cadascú d’una forma tant facilona). La revista Caramella fa molt bóna pinta: la llegiré.
Sobre el que penso de tot plegat d’això de les curses i bous embolats, ja he opinat en altres comentaris.
Maleït el poble que del patiment en fa un gaudi.
Atentament
La nostra societat està prenent algunes orientacions sobre les que ens cal reflexionar, també des de l’òptica de quin país independent volem construir:
– El prohibicionisme: l’Estat cada vegada és menys capaç de regular l’economia i la política fa fallida, però cada cop regula i fins i tot prohibeix més activitats i comportaments socials. El mal govern i la crisi de la política van acompanyats de la ideologia del civisme per tal de controlar l’espai públic i la vida pública com a estratègia fonamental de govern i de reproducció dels poders polítics, econòmics i culturals dominants.
– Higienisme en l’espai públic: control de l’espai públic i de la vida social i cultural que en ell s’hi desenvolupa, per tal que esdevingui lloc de pas i d’activitat mercantil, i no de convivència i autoorganització social, així com tampoc de lliure expressió cultural i popular.
– Doble moral: moral pública d’orientació puritana i perversió privada (o en espais públics privatitzats per a l’expressió d’aquestes perversions). Crítica de la violència contra els animals i legitimació d’altres formes de violència social i política.
– Manca d’autoestima com a societat del sud: no ens volem societat del sud, mediterrània i cerquem la nostra identitat en l’Europa central i del nord. Això ens fa febles culturalment i socialment i ens dificulta la inclusió de les nostres dimensions mediterrànies en el nostre projecte polític perdent identitat, memòria i densitat com a País.
Tot plegat ens pot dur a la paradoxa de caminar cap a la independència tot perdent el país.