Una de les característiques del concepte de catalanitat que estan en la majoria de ments del país és la identificació d’aquest concepte amb Catalunya. Aquesta és una clara conseqüència de la manca d’un univers nacional i de la potenciació d’uns mites de catalanitat que no representen ni a la Catalunya/regió-comunitat autònoma espanyola.
(Continua)
La idea de la catalanitat que s’escampa al voltant de la mai prou qüestionada Renaixença i convertida en pantalla de la ideologia del Pujolisme es fonamenta precisament en la idea de centre i perifèria per a la territorialitat de la catalanitat. Un concepte que res té a veure amb una idea cohesionadora de la nació i que confon el país amb la visió interessada del lideratge Pujolista. El catalunyisme segresta la catalanitat a través d’uns paràmetres identitatris fets a mida de les necessitats de qui controla i lidera el projecte, i estableix uns fonaments culturals maniqueus i restrictius que deixen fora els Països Catalans, convertint-los en una mena de colònies de dubtosa fiabilitat i, en qualsevol cas, allunyades del centre/identitat essencial. El pacte d’estat que estableix el model autonòmic és una de les garanties per aplicar aquest model.
Culturalment, a Catalunya la immensa majoria política, associativa, institucional, social i, el que és més greu, cultural, ha donat per bo el model, l’univers regional. Fins i tot bona part de l’esquerra independentista. Fins i tot es pot parlar i mostrar-se interessat, preocupat o fins i tot partidari dels Països Catalans mantenint la idea de supeditació perifèrica al centre.
Per construir i normalitzar la realitat nacional cal desobeir el catalunyisme. Cal descatalunyitzar la catalanitat. Cal canviar el paradigma de la catalanitat.
Cal canviar el paradigma centralista que aquesta gent ha construit i reconstruir uns Països Catalans des de la base i la diferència.