Allò ve a ser com uns quatre cantons, però de dimensions pròpies d’una avinguda. S’hi estava bé l’altra nit, perquè corria un bon ventet que vencia sense esforços la basca que feia i que m’havia fet arribar-hi passaet de suor.
La conversa no tenia pressa, i vam anar bambant per qüestions desordenades. Ella va preguntar com estava això del llibre: ‘ara ja, inevitable’, crec recordar que li vaig dir. O una cosa per l’estil, perquè la realitat és eixa. El forn està en marxa i el llibre coent-se. Ara ja és cosa de setmanes que el puguem tindre entre els dits i inventar-se un viatge en el temps: presentar un llibre al cap de 30 anys d’haver-lo presentat.
Però que passe l’estiu i les festes i ja ens hi posarem.
Enhorabona, Pep!
A veure si, passat l’estiu, m’hi puc acostar. Serà tot un plaer!
Didac