Gàlim

Tot i el pessimisme automobilístic de Vicent vam deixar el cotxe ben a prop de la plaça del Mercat, on ja hi havia parades les taules i cadires del sopar, i hi havia també els clàssics problemes de sonorització. Res que no es poguera solventar perquè els artistes, els grans artistes, ens regalaren una nit brutalment poètica amb l’arrelament a la carn quotidiana (la dels llits conjugals o les ribes clandestines), a la taula pulcrament saborosa, i a la mort casolana i íntima d’Estellés. Borja Penalba i Francesc Anyó (no havíem quedat que sopàvem junts?) fan un Estellés més viu que mai, segurament més ‘canalla’ que no l’original.

El qualificatiu de canalla el posava (encertadament) Pau en l’afterauers al corral de l’Ateneu de Bétera. Pau: quants anys que no ens trobàvem? Més encara: quants anys que no ens trobàvem amb un got a la mà?

No sé quantes cites inconcretes vaig arribar a acceptar. N’érem molts anit en el rotgle aquell on darrerament hi sóc habitual (diu Apa que amb 100 punts per l’assistència em regalen un llibre i que ja en tinc 70!). Com sol passar hi hagué temps per a parlar de moltes actualitats, especialment d’expedicions a la V de l’Onze de Setembre. Pel que veig, potser caldrà organitzar també qui es quede a casa de tanta gent com m’ha dit que se n’hi anirà. Hi va haver temps, evidentment, perquè es fera tard i calguera tancar la paradeta. Ja li vaig dir a Maite que des que ens ajuntem que ens acaben tirant dels llocs.

Més i tot: n’hi va haver per a la fotografia promesa, que segons algun rumor havia despertat una certa expectació absurda. Per cert, es nota que no sé mirar a la càmara?