Que CiU és ara mateix el principal partit de l’oposició és una obvietat que no cal recordar, però el que cada dia costa més d’entendre és que també sigui el principal opositor del moviment sobiranista. La plena sobirania hauria de ser un dels objectius d’un partit que es considera nacionalista, però si anem resseguint els articles i manifestacions dels quadres dirigents i de l’entorn de CiU ens adonarem que es van desgranant tot un seguit de posicions que convergeixen en l’intent d’aturar la sobiranització de la societat civil. Vegem-ne alguns casos.
1. Mas diu a El Mundo que la via sobiranista de Carod és una comèdia. I no ho diu per postular-se ell com a més sobiranista, sinó amb l’únic objectiu d’intentar desacreditar el sobiranisme d’ERC. En paraules de Mas, "si la soberanía es la respuesta, entonces lo que no puede ser es
aceptar sumisamente y sin rechistar, como están haciendo, las
invasiones permanentes del Gobierno español sobre las competencias de
Cataluña". Mas s’hauria de plantejar si CiU ofereix més garanties que ERC a l’hora de respondre els embats del govern espanyol. Però la qüestió central és que reconeix el problema, les invasions permanents del govern espanyol sobre les competències de Catalunya, i en canvi pretén que només hi ha una solució. Pretén que només amb el retorn de CiU al govern hi haurà un partit capaç de plantar cara. I amaga als lectors i eventuals votants el problema de fons: que mentre no tinguem la plena sobirania haurem d’aguantar tot allò que Espanya vulgui. En aquest punt, Mas només té càrregues contra ERC i el seu plantejament només condueix a un relleu etern ERC-CiU a l’hora d’intentar plantar cara, sense arribar a l’arrel del problema.
2. Jordi Cabré publica aquest article a l’Avui en què continua en la línia d’intentar desacreditar aquesta opció. En la seva estratègia dialèctica habitual, primer qualifica d’impecable el plantejament sobiranista de Carod per, tot seguit, fer-li dues observacions. La primera, diu, és que no sap quin full de ruta té la via sobiranista. Ironia en estat pur… o inhibició; perquè segur que ho sap, però fa veure que no en té ni idea. La segona observació va en la línia del comentari que vaig sentir a Vicent Sanchis la setmana passada al programa d’Antoni Bassas. Sanchis deia que la declaració de Carod no té res de nou i que ja s’ha dit massa vegades. És evident que no es donen per al·ludits. Ens movem en el terreny de la dialèctica perquè aquesta és una fase prèvia necessària abans d’arribar a les accions concretes. Una acció concreta seria que CiU fes pública la seva aposta pel sobiranisme i proposés una moció de censura a Montilla per fer un tomb a la política catalana. Amb ERC i CiU posant sobre la taula el full de ruta acordat cap a l’autodeterminació, el país faria el tomb que ells demanen. I això és el que apunta Carod: apel·la a la suposada sensibilitat nacionalista de CiU per superar els actuals límits de l’autogovern. Carod és clar en fer veure que els problemes provenen de la falta de sobirania, i no pas dels socis de govern. Però mentre a CiU pensin que tenen opcions de tornar a governar continuaran dient que el problema no és l’Estat espanyol sinó que ERC hagi fet Montilla president.
3. Finalment, recordar també els articles en què m’he referit a Francesc Marc Àlvaro i Vicenç Villatoro. Continuo pensant que el discurs de Carod és el discurs de la legitimació de la via sobiranista. A cada nova invasió de competències CiU intentarà fer veure que la solució és trencar aquest govern perquè se n’hi posi un altre, i presentaran ERC com el partit tou que es veu obligat a claudicar per mantenir la poltrona. Però el problema és clar: qualsevol invasió de competències posa de relleu que la sobirania la té l’Estat espanyol i que fins que no agafem el toro per les banyes, mani qui mani, patirem d’aquest mal. O és que CiU va poder evitar la E de les matrícules? O és que va aconseguir millorar gaire el finançament? O és que va aconseguir eliminar la figura del delegat del govern? O és que…
El nacionalisme es troba en una cruïlla. El marc autonòmic ha permès un cert desenvolupament durant una colla d’anys, però ara ha tocat sostre i tenim sobre la taula el debat sobiranista. S’hi apuntaran o posaran pals a les rodes? Hèctor López Bofill proposa avui un govern de concentració nacional per obrir la via sobiranista. Tindrem ocasió de comentar les reaccions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira que sou enrevessats, primer ens foteu fora del Govern quan el 80% del mapa electoral té el color de CIU i ara s’apel-la al nacionalisme de CIU, que sembla poses en dubte, pot ser seria convenient que comencis a posar dubtes sobre l’independentisme de ERC també.
Pel bé de la sobirania d’aquest país és hora de que les bases de ERC reaccionin i que ho facin aviat
En saltenc i tots els convergents emprenyats perquè han sigut "arraconats" de la "seva" Generalitat no els interessa gens ni mica que ERC guanyi el pols obert amb el PSC-PSOE. Faran tot el possible per desacreditar l’esquerra independentista catalana, culpant-la de tots els mals que es puguin imaginar, encara que ERC no hi tingui res a veure.
L’objectiu de CiU és construir la "casa comuna" del catalanisme, per tal de no definir-se en l’eix social i poder continuar fent polítiques conservadores sota el paraigües del catalanisme. Una ERC forta no li interessa, la posa en evidència i l’obliga a definir-se ideològicament. La seva actuació és clarament partidista i l’únic objectiu que tenen és governar a qualsevol preu per continuar anestesiant el país durant 23 anys més. Avui per avui, CiU continua essent un mur per a l’avenç del sobiranisme català.
la llei de dependència no es
recorre pq és positiu per la població OK a mitges..
si
el parlament de cat aprova una llei similar o una per duplicar el
salari mínim encara que no es tingui la sobirania però
es positiu pel poble on està el problema ???? que som submisos
???
el parlament hauria de aprovar lleis en bé del
nostre poble i si al cap de mesos la sobirania española ho
declara no vàlid el que frena el benestar català és
espanya i la gent ho veurà clar…
aquí estem
amb ERC al davant si el congreso aprova una cosa positiva ho acceptem
però hi si aprovem des de aquí el mateix que???? no hi
ha collons tots són uns submisos a mi no em representa ningú
al parlament i això es perillós pq molta gent pot
acabar pensant que això del parlament
"només" serveix per
engreixar comptes corrents de parlamentaris i punt i dirà prou
estatalisme i anirà a la seva…
resumint el parlament no serveix per
res i no planta cara ni aprova vies alternatives, el congreso va en contra, bon vent i barca nova
estatalisme/autonomisme…
La via sobiranista
Jordi Cabré
Carod-Rovira diu una gran veritat quan afirma que, si el Tribunal
Constitucional tomba l’Estatut, possiblement només quedarà la via
sobiranista.
És una argumentació lògica, amb coherència, fins i tot amb un punt d’obvietat.
Si després de totes les discussions estatutàries, amb amenaces
militars incloses, resulta que aquell text negociat amb Madrid no
s’ajusta a la Sagrada Escriptura, aleshores pren força l’alternativa
d’emprendre un camí de trencament.
Formulat així, el plantejament és impecable.
Només convé fer-hi dues observacions importants:
la primera és que encara ningú no ha dibuixat mínimament com funciona, això de la via sobiranista.
Com es fa?
Amb quines complicitats,
amb quin full de ruta,
quin calendari?
Cal que demanem el dret a convocar referèndums o bé concloem que el
dret a l’autodeterminació ja el tenim i només cal exercir-lo?
O bé la cosa passaria necessàriament per una majoria absoluta
d’ERC, circumstància que com tothom sap està a punt d’esdevenir-se per
simple evolució natural?
Bé, en qualsevol cas la "via sobiranista" algú ens l’ha d’explicar almenys una mica.
Tant en el mètode com en les seves possibilitats d’èxit.
Però el segon misteri que envolta l’enunciat del conseller de la Vicepresidència és molt més preocupant:
perquè és que tant jo com molts altres ciutadans ens pensàvem que la via sobiranista ja era el plantejament d’ERC.
Vull dir que ja era el seu programa, el seu credo, la seva conclusió.
O no ho hem entès bé, o els republicans ja fa més de quinze anys que propugnen la independència com a única sortida.
El que és desconcertant, doncs, és que ara només es tracti d’una
simple possibilitat en cas que els magistrats ens tombin l’Estatut
(que, a més, havíem quedat que era un desastre).
És que fins ara parlaven d’independència en broma?