Costa-Plana
BLOC PERSONAL
19 d'abril de 2007
Sense categoria
5 comentaris
Fan falta heroïcitats
Porto molt de temps pensant el mateix i crec que res me?n farà canviar la manera de veure-ho: el més important són les accions i no pas les idees. Això és així en tants casos que més valdria revisar totes les enquestes d?opinió i llençar-ne la majoria a les escombraries. Sembla mentida ? per exemple ? que encara hi hagi ?científics socials? que escampin la brama de què som una societat violenta, que els videojocs són l?apocalipsi i que ja cal que ens calcem pel que ens vindrà demà. No fotem carall. Ni som una societat més violenta que la dels nostres avis ni això és can pixa; qualsevol que tingui alguna idea de què és un llibre d?història pot comprovar-ho. Una altra cosa però són les ganes que tenen alguns de sortir als diaris i que els convidin a xerrar a la tele. Hi ha qui té barra i a més ho fan a costa de quedar com uns inútils. Per ells va.
Del que vull parlar és d?aquesta preeminència de les idees que sembla impregnar qualsevol intent que fem d?interrogar la realitat que ens envolta. ?I vostè què en pensa?? et demanen tot sovint, com si amb el que penses n?hi hagués prou per saber alguna cosa. De la majoria de temes no n?he pensat mai res i dels pocs que m?han ocupat uns moments de pensament, només n?hi ha uns quants dels quals tinc alguna mena de frase preparada per colar-la com si fos la meva opinió. Tan més doncs el que pensis. El que vull saber és què has fet, què penses fer i en tot cas quina idea tens del que cal fer. És per això que els discursos dels nostres polítics cada dia fan més llàstima. Només són això: idees. I a més, són idees sobre el bé i el mal, idees morals adequades per una missa, però no pels qui governen.
Del que vull parlar és d?aquesta preeminència de les idees que sembla impregnar qualsevol intent que fem d?interrogar la realitat que ens envolta. ?I vostè què en pensa?? et demanen tot sovint, com si amb el que penses n?hi hagués prou per saber alguna cosa. De la majoria de temes no n?he pensat mai res i dels pocs que m?han ocupat uns moments de pensament, només n?hi ha uns quants dels quals tinc alguna mena de frase preparada per colar-la com si fos la meva opinió. Tan més doncs el que pensis. El que vull saber és què has fet, què penses fer i en tot cas quina idea tens del que cal fer. És per això que els discursos dels nostres polítics cada dia fan més llàstima. Només són això: idees. I a més, són idees sobre el bé i el mal, idees morals adequades per una missa, però no pels qui governen.
Per què ja no hi ha herois en política em pregunto sovint. Ens agraden els herois i les heroïnes, els que es sacrifiquen per una causa i el qui donarien la vida perquè pensen que cap patiment pot tòrcer el sentit de les seves passes. Devorem aquestes històries i admirem aquells herois que de tant en tant apareixen a les nostres vides. Cinquanta anys enrera i no tant enllà, quan et podien matar pel que deies i el que feies, quan et mataven encara que fossis president de la generalitat; imagineu-vos aquells temps. I encara amb tot això hi havia herois.
Acaben d?estrenar una pel·lícula sobre el president Francesc Macià. Encara no l?he vista, però veient-ne algun fragment he pensat com en devia ser de difícil en aquella època prendre les decisions. En un món violent i amenaçador s?havia de ser molt valent per proclamar l?Estat Català, envair Catalunya per Prats de Molló o ésser president. I que cap llest em vingui amb allò de l?ètica de la convicció i la de la responsabilitat. Sembla que s?ha posat de moda entre politòlegs de croissant i suc de taronja del diumenge, de fer servir Max Weber pels seus disbarats. Si ets imbècil no calen consells sinó teràpia. Llegiu-lo i quan l?hagueu entès feu-me?n una ressenya macos. Durant masses anys hem hagut d?aguantar els independentistes que només sabem fer volar coloms. Hi ha poltrones d?intel·lectuals que es creuen que la universitat els hi ha donat saviesa i no només un forat als pantalons. Angelets.
Diuen que el Tribunal Constitucional ens tombarà l?estatut rebragadet que vam portar al parlament espanyol perquè li clavessin una pallissa. Ja se sap, els socialistes són així; dels que et demanen si tens foc i el que volen és prendre?t la cartera, si no els hi dones t?ensenyen la navalla, però si ho fas te?n donen les gràcies. El president Montilla ha dit que acatarà la decisió del TC: i de res amo. Sempre he pensat que alguns polítics són més porucs que cap altra cosa. De la política no en vius tota la vida, i més que per diners, del que es tracta és de poder i vanitat (pots ésser el tiu més ric de Barcelona, però al poble del costat ningú et coneix). Hi ha qui diu que si aconsegueixes fer creure que els teus interessos són els de molta gent t?acaben votant, però jo més aviat penso, que hi ha molta gent, moltíssima que és clar que els hi agrada manar i el cotxe oficial i totes aquestes coses, però saben on són i per quin país treballen, i encara que en visquin, saben donar a la gent alguna cosa a canvi. Fan falta heroïcitats, és clar que sí. És fàcil fer-les en aquest raconet de món en què vivim i a més t?assegures si les fas que tothom t?estimi. El TC pot dir missa si vol, però aquí el nostre president ha de sortir davant la premsa i dir que està molt bé que el PSE apallissi l?estatut una vegada durant el debat de l?estatut a Catalunya (si ets socialista ets una mica masoquista, ho sap tothom), que li fa mal que ho tornin a fer una vegada l?hem enviat al parlament, però que el masoquisme si acaba en mort ja no m?agrada, perquè encara que davant del jutge diguis que és una pràctica sexual de risc ? ja se sap ? , sempre vas a la presó. El que passarà l?endemà de fer això ja ho sé, però potser algú es pensa que sortirà Tejero a defensar la unitat d?espanya… Angelet, escolta, ja no hi ha monstres sota el llit, i que tinguis por a aquestes edats ja em comença a preocupar. El Mundo és un diari, la Razón un altra, i la COPE crida i no fa mal. Tot el que escoltes és soroll. Fes-me un petó i bona nit.
Acaben d?estrenar una pel·lícula sobre el president Francesc Macià. Encara no l?he vista, però veient-ne algun fragment he pensat com en devia ser de difícil en aquella època prendre les decisions. En un món violent i amenaçador s?havia de ser molt valent per proclamar l?Estat Català, envair Catalunya per Prats de Molló o ésser president. I que cap llest em vingui amb allò de l?ètica de la convicció i la de la responsabilitat. Sembla que s?ha posat de moda entre politòlegs de croissant i suc de taronja del diumenge, de fer servir Max Weber pels seus disbarats. Si ets imbècil no calen consells sinó teràpia. Llegiu-lo i quan l?hagueu entès feu-me?n una ressenya macos. Durant masses anys hem hagut d?aguantar els independentistes que només sabem fer volar coloms. Hi ha poltrones d?intel·lectuals que es creuen que la universitat els hi ha donat saviesa i no només un forat als pantalons. Angelets.
Diuen que el Tribunal Constitucional ens tombarà l?estatut rebragadet que vam portar al parlament espanyol perquè li clavessin una pallissa. Ja se sap, els socialistes són així; dels que et demanen si tens foc i el que volen és prendre?t la cartera, si no els hi dones t?ensenyen la navalla, però si ho fas te?n donen les gràcies. El president Montilla ha dit que acatarà la decisió del TC: i de res amo. Sempre he pensat que alguns polítics són més porucs que cap altra cosa. De la política no en vius tota la vida, i més que per diners, del que es tracta és de poder i vanitat (pots ésser el tiu més ric de Barcelona, però al poble del costat ningú et coneix). Hi ha qui diu que si aconsegueixes fer creure que els teus interessos són els de molta gent t?acaben votant, però jo més aviat penso, que hi ha molta gent, moltíssima que és clar que els hi agrada manar i el cotxe oficial i totes aquestes coses, però saben on són i per quin país treballen, i encara que en visquin, saben donar a la gent alguna cosa a canvi. Fan falta heroïcitats, és clar que sí. És fàcil fer-les en aquest raconet de món en què vivim i a més t?assegures si les fas que tothom t?estimi. El TC pot dir missa si vol, però aquí el nostre president ha de sortir davant la premsa i dir que està molt bé que el PSE apallissi l?estatut una vegada durant el debat de l?estatut a Catalunya (si ets socialista ets una mica masoquista, ho sap tothom), que li fa mal que ho tornin a fer una vegada l?hem enviat al parlament, però que el masoquisme si acaba en mort ja no m?agrada, perquè encara que davant del jutge diguis que és una pràctica sexual de risc ? ja se sap ? , sempre vas a la presó. El que passarà l?endemà de fer això ja ho sé, però potser algú es pensa que sortirà Tejero a defensar la unitat d?espanya… Angelet, escolta, ja no hi ha monstres sota el llit, i que tinguis por a aquestes edats ja em comença a preocupar. El Mundo és un diari, la Razón un altra, i la COPE crida i no fa mal. Tot el que escoltes és soroll. Fes-me un petó i bona nit.
Comparteix això:
Relacionats
Primera part – Canvi Climàtic Terrorífic
A Sense categoria
Tercera part – Canvi Climàtic Terrorífic – La dissidència
A Sense categoria
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els imbècils esperen que polítics com en Carod ens portaran la independència. Encara aneu a portar la carta als reis mags, no?
Els Països Catalans necessiten herois. Herois discrets i que opinin poc, i que contra Espanya i contra els polítics professionals tinguin constància i determinació.
Un dia, el conseller Huguet farà un discurs demanant la independència. Tothom riurà. Mentre ell perdia el temps demanant-la, els catalans l’haurem aconseguida.
Me sorprende que en este artículo se haga referencia a la preeminencia de las ideas en la sociedad actual cuando precisamente lo que la caracteriza es su falta de ideas y principios.
La sociedad civil ya no se cuestiona nada, ya no se implica como antes en la consecución de una causa en la que se cree firmemente, aunque esta pueda ser perjudicial a nivel personal. Hoy en día los medios de comunicación han desbancado considerablemente la lectura y la imaginación. Ya no hay que pensar nada, ya lo hacen los medios por nosotros, nuestra única tarea es creer y asentir… se acabó el debatir y cuestionar, es más fácil no hacerlo y creer desde el sofá.
La falta de ideas e ideales es lo que paraliza a la sociedad civil para luchar por una causa, de ahí que no se obtenga respuesta al preguntar "¿qué vas a hacer?".
El "Rational Choice" ha echado raíces en la sociedad de hoy en día. La gente ya no vota un ideal, sino al interés puntual que más le conviene en cada momento. Ello deriva en la aparición de los llamados partidos "catch-all" o partidos "atrapalotodo" cuya característica es una ideología ambigua, poco definida y discurso demagógico. Se trata de conseguir la mayor cuota de electorado posible, y para ello las ideas no son las mejores amigas.
Hoy en día el poder y el status son los ideales de cualquier político. La política es un juego de intereses y favores en la que pocos se desenvuelven con destreza. Los/as pocos/as que lo consiguen, y si les queda algo de voluntad después de semejante hazaña, serán los que se conviertan en héroes carismáticos, odiados por unos y amados por otros, al disfrutar de cierto margen para luchar por sus ideas y conseguir implementar, al menos, una pequeña parte de ellas.
Os preguntareis, qué tiene que ver esto con el Estatut y el Tribunal Constitucional… pues mucho. Si el partido socialista ha llevado el Estatut al Parlamento de Madrid no es porque en sus ideales considere que eso es lo que hay que hacer, es porque conoce que en Catalunya una gran parte del electorado ansia que el Estatut sea aprobado, a pesar de sus malas expectativas. Y como el partido socialista otros muchos partidos en Catalunya, en donde es de sobra conocido el gran sentir de la sociedad civil catalana hacia su tierra.
En términos politológicos, esto se traduce en incorporación de tales demandas a los programas de partido para conseguir la tan codiciada rentabilidad electoral. Posteriormente se traduce en la ejecución de medidas que respalden tales promesas para seguir conservando al electorado, y finalmente se traduce en aumentar aún más las demandas para volver a disfrutar, de la parte del electorado no decepcionado en la anterior legislatura, y de otra parte dudosa que al final decide dar otra oportunidad.
A pesar de la falta de ideologías, y del hacer activo de los de antes, el funcionamiento del sistema ha cambiado y ya no hay que luchar contra un estado dictador. Vivimos en una democracia en donde se decide por consenso y aprobación mayoritaria.
Catalunya es la comunidad autónoma de España con el nivel más alto de demandas concedidas en términos de competencias autónomas, gobierno y desarrollo propio de la tierra, y si algún/a catalán/a discrepa con esto por favor les animo a que visiten País Vasco, Galicia y Andalucía y que comparen objetivamente el avance de unas y de otras en el camino hacia el Estado independiente.
Por supuesto el diferente avance de unas y de otras no se debe a que a Catalunya se le conceda más porque sí, sino que también responde a la lucha inteligente y de diálogo que han sabido manejar con el gobierno central (a diferencia de País Vasco por ejemplo) y en esto Pujol es todo un héroe.
Lo que quiero decir es, que paso a paso Catalunya avanza hacia su meta. "La paciencia es la madre de la ciencia" y "Roma no se hizo en un día". No toda la sociedad civil catalana desea la independencia, aunque una gran parte sí lo hace. Tanto es así que los partidos necesitan incorporar esa demanda en sus filas para poder gobernar (que es el interés que más les conviene).
Poco a poco se avanza. Afortunadamente ya no hay un Tejero que defienda la unidad de España, porque estamos en una democracia en la que hay que respetar unas reglas y las decisiones tomadas en base a esas reglas, que es lo que las hace legítimas.
Es cierto que hay que reformar la Constitución, quizá el Estado Federal sea lo más adecuado hoy en día para España, pero mientras no se decida democráticamente, el Tribunal Constitucional se limitará a aplicar lo que democráticamente se elaboró en 1978.
Recordad que Catalunya todavía forma parte de una unidad política llamada España, en la que mucha gente cree y se siente nacional, y parte de esta gente reside en Catalunya. Mucha de ella no quiere que esta última se convierta en un Estado propio, y no sólo porque sean "fachas" o nacionalistas españoles, sino simplemente porque se sienten españoles y conciben a España en su forma física actual. No es tarea fácil el articular un entramado de intereses tan opuestos en un sistema que ha de respetar, al menos en teoría, todas las opiniones. Tanto para un lado como para otro se hieren sensibilidades y en los partidos políticos se prioriza la conservación y captación de cuotas de electorado.
En definitiva, y a pesar de todo, Catalunya avanza hacia su meta porque la gran parte de la sociedad civil catalana así lo desea. Ese es el mensaje positivo con el que hay que quedarse. De nada sirve desesperar por un intento fallido, habrá mil más, pero cada uno de ellos supondrá un avance. Si no te lo crees, te recomiendo que mires 20 años atrás y compares la Catalunya de ayer con la Catalunya de hoy ¿notas alguna diferencia?
If you want to gain top rates, you will have not to be doubtful! You ought to act immediately and get written essays to buy. That will be your way to the top!