AixòToca.cat

Vaig trigar més del compte en sortir del lavabo d’aquella granja. Ella ja era asseguda a una taula. Tenia al seu davant un tassó de xocolata desfeta que anava remenant en superfície per refredar-lo sense modificar la textura. No havia resistit a la temptació. En silenci, atansava la cullera als llavis tot i tancant els ulls. A poc a poc. Una i una altra vegada. En un moment que no recordo m’oferí una cullerada. Al principi em resistia. No volia privar-la d’aquell moment. Però, com que insistia vaig haver d’abaixar el cap.

Unes dones que eren a la taula del costat l’observaven meitat amb admiració i l’altra meitat com si dient, caram qui pogués estar fent el que ella fa. La meva dona, el possessiu no m’ha agradat mai, havia canviat de cara i el color de la seva pell havia enrogit. S’havia transformat per obra de l’alquímia de la xocolata en aquella nena que fou quan, a casa, l’àvia li’n devia fer un bon perol. Gaudia, com poques vegades l’he vist, d’una d’aquelles petites coses que li donen sentit a la vida.

 En acabar la xocolata del tassó li vaig suggerí que en demanés una altra. Sabia que hi havien poques probabilitats de que ho fes, i, no per falta de ganes, sinó perquè penso d’ella que és d’aquelles persones que consideren que el plaers són plaents amb mesura. Com si tot el que té una bona primera part es tingués que deixar reposar per que  n’arribi una segona, igual de bona. Una dona assenyada.