El primer d’Octubre de 2.017 és el millor record col·lectiu que tenim els independentistes catalans. Aquell dia vam votar i vam guanyar. Vam doblegar l’estat i el vam posar d’esquena a la paret. Tots tenim la nostra petita anècdota amb més o menys èpica guardada al cap i al cor.
Aquesta efemèride ara és objectiu dels polítics; evidentment, dels españols que al cap i a la fi és el paper que han de fer, fins i tot deu ser la seva obligació.
El paper lamentable és el de la immensa majoria dels polítics catalans ja que sembla que en tinguin tantes o més ganes que els altres de rebaixar-ne la importància, de desprestigiar-lo, de diluir-lo, de fer gairebé com si no hagués succeït.
I a aquest trist i miserable joc hi juguen tots: que el camí unilateral no va enlloc, que hem de dialogar, que hem d’anar insistint, que allò no era un referèndum, que no es feia de veres, que només era per pressionar els españols, i no sé quantes bajanades més que reciten.
Això ho poden dir a la cara dels que van rebre les garrotades?, dels que van a fer guàrdia tota la nit als col·legis?, dels que van passar por guardant les urnes a casa seva?, dels que van passar por anant amunt i avall a hores intempestives organitzant i organitzant-se?, dels que van plantar cara a les forces de l’estat abans durant i després d’aquell dia?, dels milers de imputats?.
No posaré cap nom per no entrar en allò de si carregues més cap a un costat o cap a l’altre, però com diuen els evangelis: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra i que la vergonya, si en tenen, se la reparteixin al seu gust.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!