ANIMALS DE COSTUMS
Una vella dita diu que les persones, en el fons, no som res més que animals de costums.
Si hi pensem tranquil·lament veurem que, com gairebé totes les antigues dites, té tota la raó. Ens acostumem a tot.
Qui ens hauria dit que ens acostumaríem a anar amb mascareta per tot arreu?; que ens tancaríem a casa més de dos mesos?; que deixaríem de veure família i amics?, que aniríem pel carrer fent giragonses per no passar massa prop d’altres vianants?.
En el terreny polític, qui ens hauria dit que assimilaríem tenir mig Govern del país a la presó i l’altre mig a l’exili?; que acceptaríem eleccions imposades, suspensions i bloqueigs de nomenaments i tantes altres aberracions democràtiques?; que els presos es presentarien dòcilment davant els botxins del sistema judicial español?; que serien jutjats en un judici que cada vegada que s’hi pensa es veu més farsa?; que els presos ni tan sols intentarien reclamar el seu dret constitucional a expressar-se en la seva llengua?; que un fantasmagòric “tribunal de cuentas” es dediqui a arruïnar a qui li doni la gana sense que ningú reaccioni?; que aquells Mossos que havien de “ser sempre nostres” es dedicarien a fer atestats tant o més creatius que els de les policies estatals?; que el nostre Govern exerciria d’acusació particular contra independentistes sovint amb peticions de pena superiors a la fiscalia española?; que hi hagi més de tres mil encausats mentre tothom està pendent de si atorguen, de manera molt magnànima, nou indults?; que la formació del darrer Govern s’ha convertit en un immens joc de la cadira?.
Malauradament és així, ens acostumem a tot i al cap de poc temps tot ho donem per normal.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!