Ulisses20

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.