Ulisses20

Anit vaig ser a la presentació del llibre “Guillem” de Núria Cadenes, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. No hi cabia una agulla; n’hi hagué que s’hi quedà fora, perquè hom no esperava aital resposta. Núria s’hi va emocionar, moltíssim, i va haver de beure aigua diverses vegades, per posar racionalitat i serenor. Difícil. El seu discurs d’anit s’hauria d’emmarcar amb tots els detalls, les paraules, la mirada, els gestos de les mans, les pauses, la complicitat amb Guillem Agulló pare i amb Betlem; finalment va poder explicar-nos alguns dels detalls de com havia aconseguit d’agafar el to i la mirada del llibre que li havien encomanat d’escriure, després de mesos de pair la idea. He de confessar-vos que la colla que vam pujar a Perpinyà en l’autocaravana, el portàvem, el llibre, que el vaig tenir uns segons a la mà, però que la dona que el llegia me’l va tornar a agafar de seguida. Avui ja me l’ha fet arribar Arantxa, la llibretera del politècnic.

-Heu comprovat que jo també he fet una pausa, per poder continuar allò que vam viure ahir a a l’Octubre?

El relat de Núria ja pagava la pena aquella vesprada, el jorn sencer. Potser perquè en sóc admirador, ho dic d’aquesta manera. No sé si ningú ha enregistrat la presentació —ho han fet?—, no ho sé. Però caldria passar-la per la televisió sense traure’n ni un gram dels quirats d’aquell moment històric, dels valencians. La complicitat de la policia amb els assassins, la complicitat dels jutges amb els assassins, la complicitat dels mitjans (el diari Las Províncias com a promotor dels crims, que semblava la productora de la pel·lícula feixista a València), tota la complicitat general amb el feixisme, amb els assassins, a València l’hem viscuda sempre. No l’hem viscuda anys i panys, l’hem viscuda sempre. I continua. I la manera com ho relatava Núria, la cadència, l’afecció, l’emoció… És ací on rau el valor de la presentació, anit, entre més valors transversals.

Despús-ahir, una manifestació de policies a cara tapada van assaltar el parlament espanyol, i no és casual que assetjaren, insultaren i agrediren Laura Borràs. Pel que fa al feixisme, a espanya res no és casual. Ni són casuals els recursos que s’hi destinen, ni la tria de jutges, ni de reis, ni de polítics a primera fila.És feixisme d’estat, conscient. Feixisme sense embuts, que no s’amaga.

El temple, la serenitat, la saviesa de Guillem Agulló “pare” és un capítol a banda. Si el país valencià fora un altre, amb tants de protagonistes com el farien possible, si no tinguérem tants fons reservats per espanya a la contra de la democràcia i dels valencians. Explicar com t’han matat un fill una vegada i una altra, tantes vegades com calga fer-ho, va dir sense embuts i amb un coratge extraordinari, Guillem pare, hauria de ser una lliçó davant tots els mestres d’escola, tots els polítics, tots els periodistes, els empresaris, els metges, els advocats i els jutges, si tota aquesta renglera d’oficis i de noms fora neta i honesta. Però justament denunciem això, quanta brutor n’hi ha en el cor d’aquests malparits de mena.

El periodista Miquel Ramos, exObrintPas, coordinava la presentació, i va fer un repàs històric del feixisme a casa nostra. La denúncia és tan profunda, que l’infern viscut pels valencians els últims quaranta anys, sobretot dels joves antifeixistes i les seues famílies, casals, ateneus, llibreries, cases particulars, noms propis… que l’auditori mantenia un silenci eixordador. Sí, els fons reservats, les clavegueres, però també els polítics al govern espanyol i als diversos governs valencians, els mitjans com Las Provincias, entre més recursos, durant quaranta anys s’hi van acarnissar i van fer ús de tècniques terroristes contra homes, dones i joves d’aquest país: en resum, van animar l’assassinat. I encara no fent-ne prou, el van tapar amb total impunitat. ja podeu repassar les bombes a Fuster, a Guarner, a la llibreria Tres i Quatre, entre els milers d’actes de terrorismes que, després, la policia, la gc i els jutges s’encarregaven de tapar, amagar o declarar innocents. Encara més, de vegades qui eixia escaldat era el moviment antifeixista, que havia de pagar haver denunciat els crims.

Finalment, Toni Gisbert va agafar el micrófon per explicar que el terror feixista l’executaven uns quants desgraciats, però que els veritables actors (ordien la conxorxa criminal contra els valencians que provaven de canviar res) eren l’estat espanyol, a més de partits polítics, jutges, empresaris i mitjans, que atiaven el foc, pagaven, i després permetien la impunitat de criminalitzar les víctimes.

Anit, mentre un parell de centenars vivíem aquell relat, de segur que el mateix aparell de l’estat continuava conxorxant el discurs feixista de moda, una moda que a valència no ha passat mai, perquè continua a mans d’una impunitat infeltrida en la pell de la València més idiota i dels valencians més banals, que en son majoria, o fan veure que són majoria. Idiota, però majoria.