Benet

“S´ha mort Benet”. M’ha telefonat Imma de vesprada. Ho diràs als teus?

Benet era un home fonamental dins el cooperativisme valencià. Un amic i un company de viatge ja fa uns quants anys. De primer el vaig conèixer de mestre, quan ell provava de professionalitzar les cooperatives d’educació valencianes, entre més la nostra escola, més posades a fer pedagogia que no cooperativisme. Després vam fer plegats diversos projectes i vam anar deixant passar els anys, les complicitats, les converses llargues sobre compromís polític i social. De vegades apareixen algunes desavinences, sempre en favor d’enfortir el món cooperatiu i la formació: de primer el coneixement, i després els negocis. Ell em deia: d’això en farem un negoci que obrirà una altra via de treball: però acabàvem fent coneixement. Perquè era el que sabíem fer. Les cooperatives d’ensenyament eren empreses però preferien de ser escoles, només, i ell ens deia que no, que no podia ser, que els reptes havien d’anar plegats, perquè havíem d’enfortir la cooperació i l’ensenyament. I poc o molt, les escoles ens enfortíem, també en cooperació, i en coneixement, i féiem camí avant, gràcies a tanta empenta. Benet venia de l’esquerra combativa encara en temps del franquisme i va saber convertir-se al valencianisme a la seua manera. Amb aquell valencià amb fonètica de huelva, va continuar treballant per la cooperació fins a l’últim dia. Feia temps que no ens trobàvem, és veritat, però vam ser molts anys escampant formació i coneixement plegats a través d’Akoe, amb uns quants mestres valents i coratjosos, i malgrat que n’hi havia crisis, o desànims, va saber-nos guiar i animar a continuar sense defallir. Dels homes que en fan tant de la cooperació sempre se n’aprén. Gràcies, amic.