La llengua sí que pinta malament, Carme

Si hom es mira la llengua a l’espill, ben deixondit i espavilat, no se sorprendrà d’espetar: tens l’aliacrà, tu. Una mica el tenim tots, l’aliacrà: una llengua d’un color lleig, llegíssim, pel que fa a l’ús. Com si teníreu la fel per la boca, sobreeixida o sofregida. Ma mare ho deia quan jo era un xiquet i em veia aquell color de cara color safrà, o verd o pàl·lid. Sembla que tingues l’aliacrà, fill.

Allò que diu Carme Junyent, com de malament tenim la llengua, ai, ens hauria de preocupar, perquè la mestra no està exempta de raó. No m’havia passat mai, aquest desànim, sinyors. Potser no convé, davant d’eleccions, malgrat els esforços de l’STEPV, la conselleria d’educació, una part de la universitat i escola valenciana, entre més GUAIX. Però ho tenim pelut, tan malament com narra Carme cada colp que li ho demaneu. L’ús de la llengua el tenim al furgó, i mentrestant tenim la TV3 prohibida a valència (100 mitjans espanyols contra un de valencià). No us pensareu que podeu guanyar el partit?

Des que li van aplicar el 155, a la llengua, els valencians patim un desequilibri de recursos que no és just, ni constitucional (ves que me la bufa la seua constitució-prostitució). A l’escola tinc una fotografia exacta d’allò que passa: a partir de quart de primària ja ningú no parla en valencià fora de l’àmbit obligatori. Fins i tot dins l’aula i en classe de llengua ho fan inconscientment. I en classe d’anglés. I encarta si han arribat a primer de primària que no tots l’han aconseguit de parlar amb naturalitat. Això és, en tres anys (de primer a quart) els alumnes d’una escola valenciana passen de començar a parlar la llengua a deixar de parlar-la per voluntat pròpia. I ves que jo sóc militant, soldat de la llengua, que no abaixe la guàrdia ni matant-me, insistent i persistent: voleu parlar en valencià! Ep, què feu, pocapenes! Com és que renuncieu tan fàcil a la llengua? Que no sabeu en quina escola hi sou? Que no sabeu en quin país vivim?

Tant se val, en uns anys hem demostrat incapacitat, hem sigut porucs, hem anat amb peus de plom, hem tingut por de xafar moll, i hem deixat l’obligatorietat en canvi que els joves renuncien sense adonar-se’n, sense obrir els ulls, sense que els polítics i els governs foren capaços d’una altra cosa que convidar de bones maneres, i els altres no han perdut el temps, de cap manera. Som pitjor que no pensem, molt pitjor, entre els joves: i si bé a l’escola i en el món editorial havíem fet un petit forat d’esperança, a les pantalles ja hem perdut abans de començar.

Carme Junyent ho diu, que en vint anys el català ha reculat, ha perdut, té davant un futur uf, agònic? A l’escola ho veig cada dia, cada dia, sinyors de la política. No ens toqueu la fava. Amb polítiques de submissió arribem a perdre milers de parlants cada dia, a partir dels deu anys. Si continueu fent el fava, davant les eleccions, perdem. Cada dia ho fem. Submisos i autonomistes, va, no siga que espanya s’enfade i encara ens envie plagues pitjors.

Carme J.